l'altre costat de la lent

pandèmia

2009-04-29T20:56:00.004+02:00

Des de que van començar a sortir les primeres notícies sobre la grip porcina, i sobretot des que es van començar a trobar casos sospitosos de ser-ho a casa nostra, la catosfera (i la blogosfera en general) n'han parlat molt. Com que s'han dit tantes coses, i tan interessants (en Dan per duplicat [1,2], en Salva, en Didac López per quadruplicat [1,2,3,4], i molts més), crec que no val la pena que hi insisteixi, ja que poc més puc aportar al tema.

Així doncs, no parlaré de grip porcina, sinó d'una altra paraula que s'ha posat de moda a rel d'aquest cas: pandèmia. Segons l'Enciclopèdia Catalana, una pandèmia és una "malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d'un país". De manera que, si bé potser a hores d'ara encara és una mica agosarat anomenar la grip del poc pandèmia, el més probable és que ho sigui aviat.

Però he dit que no parlaria més de febres i porcs sinó de pandèmies. Tot i això, com que jo sóc de l'escola dels que pensen que la millor manera d'aprendre una cosa és provant-la, en realitat tampoc parlaré de pandèmies, sinó que proposaré un experiment. No, no us espanteu, no proposo crear cap nova infecció per dominar el món! Si més no, cap de real, perquè a la xarxa he trobat Pandemic 2,un joc que ens permet simular una pandèmia.

El primer que hem de fer a Pandemic 2 és triar el nivell de dificultat, i si volem crear una pandèmia causada per un virus, un bacteri o un paràsit. A partir d'aquí, el joc ens assigna un país on iniciar la nostra expansió mundial. L'objectiu? Matar a tots els habitants del planeta abans que es trobi una vacuna.

Amb aquest joc es poden experimentar aquells factors que fan que s'escampi una pandèmia. Poc a poc, el nostre microorganisme anirà evolucionant i adquirint noves característiques: des de la pestanya Disease podrem modificar la seva capacitat d'infectar, i les vies de trasmissió. Però vigilant! Si els malalts són massa fàcilment detectables, els països veïns tancaran fronteres, i no els podrem infectar.

Podrem reproduir la pandèmia de la grip porcina a Pandemic 2? Com a mínim, s'hi pot passar una bona estona!

torna-la a tocar, Sam

2009-04-26T21:26:00.002+02:00

Alguns de vosaltres encara (em) recordeu aquella gran cançó de la PCR, que a més d'un se'ns va enganxar durant una bona temporada. Ara, després d'uns mesos sense música al blog, la lent torna a cantar de la mà de la gent de Bio-Rad (una vegada més, gràcies pel vídeo, Francesc!). Perquè, per fer una bona PCR, necessites... un enzim:

"Enzim, que faràs avui?
He dit, Enzim, tens ganes de fer ADN?
He dit, Enzim, ensenya'm com t'uneixes,
deixa'm barrejar-te amb alguns primers.

Enzim, és hora de fer una nova cadena.
He dit, Enzim, perquè sé que tu pots.
He dit, Enzim, aquestes lletres també formen la paraula DAN.
Tot el que necessitem per fer que les coses comencin...

És només una mica de GTCA,
és només una mica de GTCA,
Puc fer ADN,
Puc ser una gran estrella,
tu ets la clau de la meva PCR.

Correcte, estic parlant de GCTA,
només una mica de GCTA.
Puc fer algunes cadenes noves,
puc veure totes les meves bandes,*
puc donar el millor que tinc.

Enzyme, you have come a long way
But in my lab, demands are higher today
I said enzyme, now it’s time to go fast
We have got to increase throughput
Enzyme, I think I found what I need
It’s an enzyme, it gives me much higher speed
It goes so fast, when it builds DNA
All we need to get it started…

Enzim, has vingut de molt lluny,
però al meu laboratori, avui encara hi ha més exigència.
He dit, Enzim, ara és moment d'anar ràpid,
hem d'incrementar el rendiment.
Enzim, em penso que he trobat el que necessito,
és un enzim, em dóna molta més velocitat.
Va tan ràpid, quan fa ADN!
Tot el que necessitem per començar...

És només una mica de GTCA,
és només una mica de GTCA,
Puc fer ADN,
Puc arribar a les estrelles,
puc fer les PCR més ràpid.

Correcte, estic parlant de GCTA,
només una mica de GCTA.
Puc fer cadenes més llargues,
puc veure millors bandes,*
puc donar el millor que tinc."

Ah, i a la pàgina de Bio-Rad podreu trobar el making off, les preses falses, i alguna sorpresa més!

*Es refereix a les bandes d'ADN que es veuen en un gel d'agarosa quan ha funcionat la PCR. Però, potser millor que una nota al peu, en faig un post un dia d'aquests, no?

si la ciència de la televisió fos com la ciència real

2009-04-08T18:58:00.003+02:00

1. Els assassins en sèrie tindrien temps de sobres per fugir.
- Corre, fes un anàlisi d'ADN amb la PCR d'aquesta mostra!
- Sí, ja, però això em portarà tota la nit.
2. Els agents especials mai serien capaços d'adivinar qui és el dolent.
- Hem reconstruït aquesta imatge a partir d'una foto de quatre píxels.
- Ja, però resulta que això és impossible.
3. Els mites desacreditats no passarien mai el procés de peer-review.
- Què vols dir que un sol punt no és suficient?
- Què és un control?
4. Els robots mai conqueriran el món.
- Fa un segon funcionava!

Un altre còmic genial dels PhD còmics. Això sí, he reconegut CSI, Bones, i els protagonistes habituals dels PhD, però se m'escapa la tercera vinyeta!

paraules de ciència (ficció)

2009-04-05T21:29:00.004+02:00

Via menéame he arribat al blog de l'Oxford University Press, concretament a un post que no podia deixar passar: Nou paraules que podries pensar que provenen de la ciència però que realment són de la ciència ficció. Com m'hi podia resistir? Doncs com que no he pogut, aquí us el poso traduït i amb els enllaços remasteritzats i ampliats, en el seu "no particular ordre":

"1. Robòtica. Probablement és la paraula més coneguda com a provinent de la ciència ficció, ja que Isaac Asmiov és famós per (entre moltes altres coses) les seves tres lleis de la robòtica. Tot i això, la incloc perquè és una de les úniques ciències reals que, abans, han aparegut a un relat de ciència ficció (Mentiroso!, 1941). Asmivo també va donar nom a la professió (roboticista) i a l'adjectiu robòtic.

2. Enginyeria genètica. L'altra ciència que rep el nom d'un relat de ciència ficció, en aquest cas la novel·la de Jack Williamson La isla del dragón, que casualment es va publicar el mateix any que Mentiroso!. L'ofici d'enginyer genètic va trigar uns anys més a ser anomenat, aquesta vegada per Poul Anderson.

3. Gravetat zero / zero-g. Una característica que defineix l'espai exterior (sense gravetat artifical, evidentment). El primer ús conegut de "gravetat zero" es de Jack Binder (més conegut per la seva feina com a artista) el 1938, i en realitat es refereix a l'estat sense gravetat del centre del nucli de la Terra. Arthur C.Clarke ens va donar zero-g el 1952, a la seva novel·la Islas en el cielo.

4. Espai profund (deep space). Una altra de les característiques que defineixen l'espai exterior és la seva buidor essencial. En la ciència ficció, aquesta expressió generalment es refereix a una regió d'espai buit entre estrelles o que es troba molt lluny del planeta d'origen. Sembla que aquesta frase va ser encunyada el 1934 per E. E. "Doc" Smith. El seu ús més comú en ciència es refereix a una regió de l'espai fora de l'atmosfera de la Terra.

5. Motor iònic. Un motor iònic és un tipus de motor de nau espaial que crea propulsió emetent partícules carregades en la direcció contrària a aquella en la que vols viatjar. La cita més antiga és de Brave New Words, una vegada més de jack Williamson (The equalizer, 1974). Diverses naus han emprat aquesta tecnologia, des de 1970.

6. Vestit de pressió. Vestit que manté una pressió estable al voltant del seu ocupant; útil tant en l'exploració espaial com en vols a gran alçada. Aquesta és una altra paraula sorgida de la fèrtil ment de E. E. Smith. Curiosament, els seus vestits de pressió anaven folrats, una innovació lamentablement no replicada per la NASA.

7. Virus. És a dir, els virus informàtics. Davis Gerrold (el de Les tribulacions del Tribbles) aparentment va ser el primer a fer l'analogia verbal entre els virus biològics i els programes d'ordinador auto-replicatius, el 1972, en la història “When Harlie Was One.”

8. Cuc. Un altre tipus de programa informàtic auto-replicatiu. El va anomenar el 1975 John Brunner a la seva novel·la El jinete de la honda de shock.

9. Gegant gasós. Un planeta gran, com Júpiter o Neptú, que està compost bàsicament de material gasós. El primer ús conegut d'aquest terme prové d'una història (Plexo Solar) de James Blish; el que és estrany del cas és que la primera vegada que va ser utilitzat va ser en una reedició d'aquesta història, onze anys després de la seva primera publicació. Si això va ser així perquè Blish va concebre el terme en els anys intermitjos o perquè el va llegir en algun altre lloc, o si estava al manuscrit original i va quedar fora en l'edició és impossible de dir a aquestes alçades."

vampirs a Venècia

2009-03-08T20:10:00.006+01:00

Zombies, no-morts, vampirs, o enterrats en vida són només alguns exemples de com la frontera entre la vida i la mort és un terreny fèrtil per desfermar la imaginació més macabra i enriquir l'ideari popular.

Moltes de les llegendes que tracten aquests temes es basen en fets molt més terrenals però que, en un moment històric determinat, no eren tan fàcilment explicables com avui dia. La por i el boca-orella, doncs, podien deformar i magnificar la realitat fins crear monstres esgarrifosos i sense escrúpols.

Un d'ells són els vampirs. Hi ha diverses teories que cerquen trobar l'origen del vampirisme i/o del seu exponent més conegut, Dràcula. Entre les primeres destaca la que enllaça els vampirs amb una malaltia de la sang, la porfiria, i que en Dan a explicar molt bé en aquest post.

Avui trec el tema perquè des del twitter del New Scientist m'ha arribat la notícia que a Venècia s'ha trobat la tomba d'un vampir. I encara que sembli un titular sensacionalista, és cert, si més no des del punt de vista de qui va enterrar el cadàver. Segons l'article, l'esquelet del pressumpte vampir (o millor dit, vampira) s'ha descobert en una fossa comuna a l'illa de Lazzaretto que data de 1576, quan la Pesta Negra assolava Europa.

Aparentment durant l'edat Mitjana, davant l'assot d'una plaga mortal i de causa desconeguda, una de les víctimes propiciatòries per carregar amb les culpes foren els vampirs. Això podria ser degut al fet que, un cop mortes, les persones que havien sucumbit a la pesta encara podien escopir sang, fet que, a més, causaria que la mortalla sintroduís a la boca i s'esquincés. Així doncs aquests malvats vampirs, enlloc d'anar a mossegar víctimes com a vampirs decents, pressumptament es dedicaven a mastegar les seves mortalles per escampar la malaltia. Solució? Els enterramorts sembla que ho tenien clar: posar-los un totxo entre les barres. Aquesta és, si més no, l'opinió del Dr. Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, que afirma haver trobat el primer vampir del que s'ha pogut fer un anàlisi forense. Una sentència amb la que no està d'acord Peer Moore-Jansen, de la Wichita State University de Kansas, que porta temps desenterrant esquelets similars a Polònia.

En tot cas, sigui o no el primer, ja tenim un nou element que sumar als alls i les estaques quan anem a caçar vampirs: els totxos. Amb la crisi immobiliària, pot ser un nou mercat prometedor pels fabricants!

natura diligent

2009-03-03T20:43:00.003+01:00

Ja fa dies que algun insecte impertinent (o més probablement més d'un), s'ha enamorat de la meva sang, i des de mitjans de febrer vaig rascant-me per tot arreu. Això m'ha recordat prematurament uns populars versos de Pere Quart que, de ben petita, la meva tieta em va ensenyar, i que sempre m'han agradat molt.

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

El que no tinc gaire clar és que, a aquestes alçades de l'any, la bèstia que em procura tantes molèsties sigui un mosquit. Normalment, els mosquits -que, per cert, no piquen per alimentar-se si no per enriquir els ous- s'activen durant la primavera i, sobretot, l'estiu. De fet, la causa més comuna de picades a l'hivern acostumen a ser les puces i les paparres (sobretot si es tenen animals, que no és el cas), els polls o alguns àcars. Quin d'ells es deu haver fixat en mi? Cap em quadra gaire!

En qualsevol cas, la mare natura tot sovint és un pèl massa diligent.

serendipia

2009-02-26T21:00:00.003+01:00

"En el camp de l'observació l'atzar només afavoreix als esperits preparats."

Louis Pasteur
7 de desembre de 1854
Universitat de Lille

creuar el riu

2009-02-23T19:38:00.003+01:00

La manera més senzilla de creuar un riu és utilitzar un pont, sobretot si algú s'ha molestat a construir-lo abans. Els habitants de les terres de l'Ebre, en canvi, eren més originals. Si bé avui en dia aquest riu es pot creuar per 16 ponts, un d'ells romànic, el mètode tradicionalment emprat per assolir l'altra riba era el Pas de Barca.

Els Passos de Barca tenen un funcionament senzill, però enginyós, que aprofita la corrent del riu per desplaçar-se. La barca de pas està formada per dos llaguts que sostenen una plataforma de fusta a la que s'accedeix des d'unes passarel·les mòbils situades a ambdós costats del riu. Una vegada alliberada de les cordes que la subjecten a la passarel·la, la barca és empesa pel corrent. Per tal que aquest no se l'endugui, i que la força de l'aigua l'empenyi lateralment i no riu avall, de la barca de pas en surt un cable metàl.lic, el ramalet, que l'uneix a la gúmena, un cable més gruixut que travessa el riu a una certa alçada de la superfície. A més la barca també té un timó, que permet al barquer guiar-la.

Tanmateix el progrés no perdona, i els Passos de Barca han anat desapareixent. En molts punts s'han construït ponts, que no tenen tan d'encant però són força més pràctics; en altres, com a Flix, el transport s'ha mecanitzat. Aquest cap de setmana, l'atzar m'ha estat favorable, i m'ha permès descobrir de primera mà l'únic Pas de Barca original que encara es conserva i funciona a l'Ebre (i a tot Europa), el de Miravet. Llàstima que la sort no em va arribar per trobar el castell obert!

simis, humans i periodistes

2009-02-13T11:00:00.005+01:00

Com ja vaig comentar al post d'ahir, coincidint amb el dia de Darwin tots els mitjans es van fer ressò d'un article aparegut a Nature relacionat amb el genoma del ximpanzé. I, com sempre, generalment ho van fer amb poca gràcia i moltes confusions. Anem a veure-ho.

La notícia
El genoma és dinàmic, constantment pateix mutacions i reorganitzacions que li introdueixen variació. Un d'aquests canvis són les duplicacions segmentals, fragments d'ADN que es repeteixen diverses vegades. La gràcia de les duplicacions segmentals és que moltes vegades el fragment que es repeteix és prou llarg com per contenir gens, i quan això passa, aquests gens duplicats poden adquirir noves funcions, o perdre-la.

En aquest estudi, titulat A burst of segmental duplications in the genome of the African great ape ancestor (Un esclat de duplicacions segmentals al genoma del gran simi ancestral Africà), en Tomàs Marquès i col·laboradors han fet un estudi sistemàtic de les duplicacions segmentals en el genoma de quatre primats: macac, orangutà, ximpanzé i humà. Amb això pretenien entendre quina patrons han seguit les duplicacions segmentals en el llinatge humà, i el que han descobert és que el camí evolutiu que porta cap als humans i als grans simis hi ha hagut un gran increment en el nombre de duplicacions.

L'impacte
Tot i que l'article es cenyeix als aspectes tècnics de les duplicacions segmentals i a la comparació entre la velocitat a què s'han acumulat en els primats, aquesta recerca té dos clars impactes periodístics. En primer lloc, perquè un Nature on es parli de les diferències entre els humans i els nostres cosins més propers sempre crida l'atenció de la premsa. I en segon lloc, perquè s'ha vist que algunes malalties que patim els humans però no els altres primats, com l'esclerosi múltiple o el Huntington, poden estar relacionades amb les duplicacions segmentals (tot i que, insisteixo, en l'article no se'n parla!).

Premsa i titulars
La premsa ha tractat aquesta notícia de diferents maneres. Qui ha encertat més és El Periódico, que deu haver copiat una nota de premsa força correcta (ho dic perquè té exactament el mateix text que La Razón) i, a més, té el mèrit d'haver fer un titular que no està malament: El genoma humà i el dels ximpanzés és més diferent del que es creia. No és una meravella, no reflecteix la idea original de l'article, i es centra en el menys important, si la diferència és d'un 1 o un 10%. Però com a mínim, no és cap bajanada.

La Razón, com deia amb el mateix text, ha pixat totalment fora de test: Disgusto a Darwin en su 200 aniversario: el hombre y el chimpancé no tienen tanto parentesco. "Disgusto a Darwin"? Però si Darwin no va quantificar aquest parentesc, només va dir que existia! I en segon lloc, l'afirmació absurda (que a tothom, inclòs El Periódico, sembla traumatitzar-los en major o menor grau) "el hombre y el chimpancé no tienen tanto parentesco". Però a veure, senyors, que el ximpanzé segueix sent el parent evolutiu més proper dels humans! Quina obsessió amb els números, i això que són de lletres! Però els periodistes de La Razón no es queden aquí. Al subtítol de la imatge que acompanya l'article reblen el clau de la seva pròpia ignorància: "Las teorías de Darwin, en cuestión", i ens hi reafirmen amb el seu enllaç al material suplementari del paper: "Información adicional sobre el estudio del genoma del mono", que ens descarrega l'arxiu "mono1.pdf". El genoma del mono? No tinc paraules...

Ja per acabar, menció especial també a El Mundo. El titular, una vegada més, obsessionat amb el parentesc: "Humanos y chimpancés, parientes no tan cercanos". Però a veure, quina seria la diferència entre que tu i el teu germà compartiu el 47% o el 56% dels gens, sóu menys o més germans per aquest fet? El pitjor, però, ve en el text, un amalgama entre Darwin, els seus dubtes i l'article que acaba reivindicant les teories de l'equilibri puntuat de Gould, en un triple salt mortal argumental sense xarxa que les enllaça amb el text de Nature.

L'article no ha causat cap disgust a Darwin, però la premsa ens ha ben regirat l'estómac als biòlegs evolutius...

el dia D, de Darwin

2009-02-12T11:53:00.003+01:00

Tants dies atabalant amb que el 2009 és l'any Darwin, i finalment ha arribat el dia D, el que justifica la celebració, el del bicentenari del naixement del naturalista que va obrir la capsa de trons de l'evolució.

Per commemorar aquest dia tan assenyalat, he decidit començar una sèrie de podcasts en què aniré llegint la seva obra magna, L'origen de les espècies. La lectura es basa en l'edició que tinc a casa, de la col·lecció Grandes Pensadores, editorial Sarpe, de l'any 1983 (mira, jo tenia dos anyets), que és en castellà. Així doncs, us n'ofereixo una traducció casolana i feta al vol. La previsió inicial és que la sèrie duri un any, fins el 12 de febrer de 2010, i que en aquest període aconsegueixi fer-ne la lectura completa. La realitat serà que durarà fins que me'n cansi o, sobretot, fins que us en canseu vosaltres.

La música és Future Forever d'Ion. Espero que us agradi!

Click To Play

A més, avui he rebut un mail de la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica que em sembla pertinent compartir amb tothom qui passi per aquí. Espero que la Montse Vallmitjana, la seva autora, no s'ho prengui malament. Suposo que no, ja que manifesta que vol que se sàpiga!

L'any 1982 es va publicar la primera edició en català de L'origen de les espècies gràcies a la iniciativa de Joan Senent-Josa, creador i director de la revista en català, Ciència (desapareguda a inicis dels 90), que va aconseguir que la Diputació es fes càrrec de les despeses. El va publicar Edicions 62.
En Joan Senent i jo vàrem fer una cronologia i una bibliografia i el llibre va aparèixer editat per nosaltres. Es va vendre més del que Edicions 62 s'havia imaginat i es van fer reimpressions el anys 1983, 1988 i 1998.
Ara Edicions 62 anuncia que per celebrar l'any Darwin fan una nova edició, i el mes de gener apareix l'Origen de les espècies.
Nova edició?

És la mateixa primera edició de l'Origen de les espècies
Feta pels mateixos traductors (Santiago Albertí i Constança Albertí )
El pròleg de l'edició de 1982, de Thomas Glik, es posa com epíleg
Es deixa la mateixa cronologia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo)
Es deixa la mateixa bibliografia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo. I astoreu-vos: dins de la selecció bibliogràfica sobre Darwin no hi ha cap obra que sobrepassi l'any 1982)

L'única cosa nova és un pròleg tirant a curt de Martí Domínguez (persona que per altra banda mereix tots els meus respectes i simpaties).
Ah, i que han tret allò de Edició a cura de Joan Senet-Josa i Montse Vallmitjana.
No se si es pot fer alguna cosa ni tan sols si en tinc ganes, per que segueix sent la mateixa edició crec jo. Però de moment si que em ve de gust que ho sàpiga quanta més gent millor. Gràcies amics i noves tecnologies.

Ja per acabar, avui estan sortint notícies horrorosament explicades sobre un nou article relacionat amb el genoma del ximpanzé. Em fan especial ràbia perquè a més l'article l'ha publicat un amic que ara és a Seattle, però en parlaré demà, que avui és dia d'homenatjar Darwin.

una merda de tesi

2009-02-05T17:28:00.004+01:00

Fer la tesis és una merda. O això és el que devia pensar Daniel Benett, que es va passar set anys, els dos darrers com a projecte de tesis a la Universitat de Leeds, recollint excrements del llangardaix Butaan per estudiar la seva dieta, comportament i nombre d'individus. Benett ha hagut d'utilitzar aquest mètode tan indirecte perquè el Butaan, també conegut com el Drac Perdut, és un animaló força tímid, tant que durant 130 anys s'ha cregut que estava extingit.

Però si el fet de passar la tesi recollint excrements ja es pot considerar una bona merda, tornar al laboratori i descobrir que han llençat els 35 quilos de cagarades que els has enviat per estudiar-los posteriorment encara és pitjor. I això és precisament el que li ha passat a Bennet. Quan va arribar al seu despatx de Leeds es va trobar un altre estudiant al seu lloc, les seves fotos familiars i de llangardaixos arrencades de la paret, les seves pertinences desades en caixes, i les seves caquetes... incinerades.

Segons la Universitat, només es tracta d'un "desafortunat error", i reconeixen que d'això en poden "aprendre alguna lliçó". Com a compensació li van enviar una carta de disculpa 18 mesos després (més val tard que mai) i li oferien 500 lliures. Benett ha aconseguit acabar la tesi; això sí, no ha acceptat ni les disculpes ni els diners i ha demandat a la Universitat.

Oh, i si teniu ganes de conèixer-los, a ell i al Drac Perdut, podeu mirar aquest reportatge.

oh, no! More lemmings!

2009-02-02T13:15:00.007+01:00

El món es divideix en 10 tipus de persones: les que quan senten la paraula lèmming pensen en això:
i les que pensen en això:
Suposo que no cal que us digui en quin grup em trobo! ;)

Els lèmmings (els animalons) tenen una curiosa llegenda urbana associada que els atribueix el masoquista costum de practicar suïcidis en massa. I molt probablement va ser aquests característica el que va fer que el 1991 l'empresa de videojocs Psygnosis bategés els seus homenets de pèl verd i vestit blau amb aquest nom.

La vida d'aquests rosegadors àrtics sempre ha estat envoltada per la llegenda. Ja el 1530 el geòleg Zeigler d'Estrasburg va desenvolupar la teoria que els lèmmings queien del cel durant les tempestes elèctriques (tesi reforçada per la mitologia inuit) i morien a la primavera en créixer l'herba. Aquesta idea ve ser rebutjada pel danès Olaus Wormius qui, si bé acceptava que el vent se'ls podia endur amunt i avall, no estava gens d'acord amb la seva suposada generació espontània durant les tempestes.

Però sense cap mena de dubte el mite més estès sobre els lèmmings és el dels suïcidis en massa. Suposadament, quan una població de lèmmings creix massa, els seus membres emprenen una migració esbojarrada i cega que els porta a llançar-se pels precipicis, o tirar-se al mar i nedar endavant fins a morir d'extenuació. Sembla que aquesta llegenda es va originar el 1954 en un article del National Geographic i va assolir el seu clímax amb el reportatge de la Disney White Wilderness, guanyador d'un Òscar, que mostrava un grup de lèmmings suïcidant-se massivament. El problema és que posteriorment es va descobrir que als pobres lèmmings (comprats) els van deixar poques opcions: primer els van posar sobre una plataforma rodant que van filmar des de diferents angles per simular la migració, i posteriorment els van col·locar davant un precipici i els van empènyer. Per què deixar que la realitat t'espatlli un bon reportatge?

Per acabar, i per treure-us el disgust que ben segur us ha causat saber la veritat sobre aquests rosegadors, aquí podeu jugar online amb uns lèmmings que sí que tenen una marcada tendència al suïcidi.

PD: per fi ha desaparegut de la pàgina principal el ditxós tetris i la seva musiqueta!

rentar sense cervell

2009-01-30T10:20:00.008+01:00

Avui toca un post sota demanda a petició de la Palillo, que ahir em va enviar una notícia de l'infame diari Qué! (del qual sempre en recordaré el titular "Los parapsicólogos no creen en fantasmas"). En aquesta ocasió, un altre titular impactant: "Esta bola te va a ahorrar un pasta en detergente", que va fer saltar totes les seves alarmes. Com podeu veure a sota, publiciten (sense dir en cap moment que és publicitat) una presumpta bola màgica que renta la roba sense necessitat de detergent (cliqueu per ampliar).

Com sempre, anem a pams. "Conceptos como la bioelectricidad y la hidrodinámica (que no en vano, al común de los mortales le suenan a chino) se funden en esta bola 'mágica' capaz de lavar tu ropa sin necesidad de utilizar jabón."
Bé, a mi l'únic que em sona a xino és com poden rentar-me la roba, donat el que signifiquen els conceptes. La bioelectricitat (o bioelectromagnetisme, això encara hagués sonat més impactant) es refereix als camps magnètics, elèctrics o electromagnètics produïts per cèl·lules, teixits i organismes vius (wikipedia dixit). La hidrodinàmica potser us sonarà encara menys a xino si l'anomeno amb el seu altre nom, dinàmica de fluids (sí, allò del cole), i és la branca de la mecànica que estudia el moviment dels fluids (gasos i líquids) així com les forces que els provoquen (això també ho diu la wikipedia).

"Los componentes de la esfera [...] cambian la estructura molecular del agua -al igual que hace el detergente- produciendo un efecto limpiador."
Pel que he llegit aquí i allà "los componentes de la esfera" són "ceràmiques naturals" (???). Em pregunto com la ceràmica natural modifica l'estructura molecular de l'aigua (que podeu veure aquí), però el que si sé és que els detergents no la modifiquen. El detergent està compost per unes molècules que ens podem imaginar com espermatozoides amb el cap rodó. La gràcia que tenen és que aquest cap és soluble en aigua (com la sal), però la cua no (com l'oli). Com que la brutícia és greixosa, les molècules de sabó fan una espècie de càpsula al seu voltant amb les cues tocant el greix i els caps mirant cap a fora, així:

D'aquesta manera les partícules de greix passen de la roba a l'aigua, i s'eliminen amb aquesta. Aquest procés està explicat amb més detall aquí.

Ah, però ara es resoldran tots els nostres dubtes, hem arribat a la secció ¿Dónde está el truco? Anem a veure-ho. "Imanes... Su campo magnético que activa los grupos de moléculas de agua generando aniones (partículas con carga eléctrica) que se adhieren a la suciedad y la arrastran con el agua."
Vaja, sembla que a més de boles de ceràmica naturals té imans. O són ceràmiques imantades. Vés a saber. Aquí un químic o un físic podria afinar molt més que jo (si algun arriba per aquí, agraïré el cop de mà), però per molt que he investigat no he trobat cap prova de que el camp magnètic "activi" (ves a saber què vol dir) l'aigua o generi anions. Més aviat sembla que els camps magnètics hi tinguin poc efecte, ja que l'aigua és diamagnètica, és a dir, quan es sotmet a un camp magnètic crea un altre camp magnètic intern que s'hi oposa, i que desapareix tan aviat com desapareix l'influència externa.

I finalment, la cirereta del pastís: "Estas bolitas desprenden rayos infrarrojos, eliminan los gérmenes de los tejidos, disminuyen la acidez del agua [...] y absorben el cloro."
Com que assumeixo que emetre infrarrojos no es un fi en si mateix de la bola, interpretaré que són ells els qui eliminen gèrmens i tota la pesca. De tota manera, és que és tan absurd que em sembla que no val la pena ni comentar-ho.

En fi, el de sempre, terminologia científica confusa i incomprensible per confondre a la gent i que comprin un producte que no serveix per res. Per cert, us heu fixat, en la notícia, on es pot comprar?

el regal de Darwin

2009-01-23T11:38:00.004+01:00

Ja us vaig dir que el 2009 era l'any de Darwin i que, com a tal, durant aquests 12 mesos us donaria la tabarra amb el tot el que anés trobant sobre el tema (bé, tot tot no, perquè no faria una altra cosa en tot el dia!). Avui li toca el torn a la iniciativa de The Lancet, una revista científica especialitzada sobretot en temes mèdics.

La seva manera especial de commemorar aquesta doble efemèride (200 anys del naixement i 150 de l'Origen de les Espècies) ha estat editar un número especial gratuït titulat Darwin's Gift, el regal de Darwin. Aquesta edició conté un recull d'assajos divulgatius sobre la vida i els treballs de Darwin i les seves implicacions.

Els articles que s'inclouen són realment variats, i no tots estrictament biològics. Des d'Art and evolution, on es fa un recorregut per la manera com l'art ha expressat l'evolució a partir del segle XIX; fins a Antibiotic resistance: bacterial adaptive evolution, molt més tècnic i que explica la resistència a antibiòtics des de la selecció natural; Darwin's Gift explora les diferents vessants i expressions del darwinisme i la selecció natural.

Aquest número especial es pot veure i descarregar aquí, en un format de llibret electrònic dels que es poden anar passant les pàgines i fent zoom per llegir. Per mi, una mica incòmode, però no sé si deu ser possible carregar-lo a un llibre electrònic.

supervivents

2009-01-20T16:12:00.004+01:00

Ets un supervivent? Creus que ets capaç de crear una espècie que sobrevisqui 1 milió d'anys? Aquest és el repte que et proposa Darwin a través del Science Channel. Per superar-lo, hauràs de tenir molt present una norma bàsica: quan les condicions del medi canvien, la selecció natural només pot actuar sobre la variació que existeix la població, no crear-ne de nova. Així que procura tenir una població ben variada! Darwin t'ho posa fàcil i et dóna el poder d'introduir dues mutacions al teu criteri, però... seràs capaç de fer sobreviure l'espècie sense aquest comodí?

I si ja ho has aconseguit, pots seguir jugant amb el quizz de 10 preguntes... o tornar-ho a intentar amb uns individus nous!

enterrats en vida

2009-01-19T11:15:00.006+01:00

Quan podem dir amb certesa que una persona és morta? Aquesta pregunta no és trivial, i menys avui en dia, en què la tecnologia mèdica pot fer tant per nosaltres. El principal dilema és decidir quin dels nostres òrgans considerem clau. Deixem el món dels vius quan entrem en mort cerebral, encara que el nostre cor segueixi bategant i els nostres pulmons inflant-se amb l'ajut d'una màquina? Morim quan se'ns para el cor? O quan deixem de respirar?

Antigament, la resposta era molt més senzilla: es considerava que una persona era morta quan no es podia percebre el batec del cor ni el moviment de pulmons. Però, com podem estar segurs que aquest estat és irreversible? Al segle XIX, un trastorn causava terror: la catalèpsia. Les persones que pateixen un estat catalèptic resten immòbils, sense cap signe vital, però són vives. No poden moure's ni parlar, però són conscients de tot el que passa al seu voltant. Aquest estat no és mortal en si mateix, però pot tenir conseqüències fatals per la persona: ser enterrada viva. Es calcula (tot i que no conec la validesa d'aquesta estimació de la wikipedia), que al llarg del segle XIX el 30% de les persones sepultades a Espanya en panteons van ser enterrades vives.

Edgar Allan Poe, renovador del gènere de terror, va saber explotar en benefici propi les pors de la seva època. Berenice, El barril de l'amontillat, La caiguda de la casa d'Usher i L'enterrament prematur giren al voltant de l'enterrament de persones vives, no sempre per error.

A Berenice i La caiguda de la casa d'Usher les protagonistes, Berenice i Madeleine Usher, són enterrades per error degut a un atac de catalèpsia. Els destins de totes dues després de sortir de la seves tombes són diferents, però igualment terrorífics. A El barril de l'amontillat, en canvi, un home és emparedat viu amb enganys per satisfer una revenja. Però sense cap mena de dubte el relat més curiós es L'enterrament prematur, un relat irònic que sembla riure's del terror dels seus contemporanis a través de la hipocondria d'un catalèptic.

Tot això pertany al passat però, tot i els avenços en medicina, quin adolescent no s'ha explicat mai, de nit i al voltant d'un foc de camp, històries de morts enterrats en vida?

Post en homenatge els 200 aniversari d'Edgar Allan Poe.

los viajes en el tiempo

2009-01-16T13:06:00.004+01:00

Preu: 20.00 €
Pàgines: 307
Idioma: castellà
Editorial: Tusquets (Metatemas)
Any: 2003
ISBN: 8483109174

És possible viatjar a través del temps com ho fem a través de l'espai? Això és el que respon Los viajes en el tiempo y el universo de Einstein, de l'astrofísic Richard Gott, una d'aquestes estranyes persones que no només són grans científics sinó també excel·lents divulgadors del camp en què treballen.

Quan vaig obrir Los viajes en el tiempo m'hi vaig quedar enganxada al moment. I no pot ser menys amb un llibre que comença el prefaci dient "los hijos de mis vecinos están convencidos de que tengo una máquina del tiempo en mi garaje", i obre el primer capítol amb una cita de La máquina del tiempo d'H.G. Wells. Per si això fos poc, tot aquest capítol és un repàs dels principals referents de ciència ficció del segle: La máquina del tiempo, Regreso al futuro, Cronopaisaje, Las alucinantes aventuras de Bill i Ted (jo en recordo els dibuixos animats), Vosotros, los zombies, Star Trek... Tots ells ens condueixen al llarg d'una introducció de luxe a les possibilitats i paradoxes del viatge en el temps.

Despres d'El sueño del viaje del tiempo passem a El viaje al futuro. Si algú no entén (fins allà on és possible) la relativitat d'Einstein llegint aquest capítol, dubto que la pugui arribar a entendre mai. Després de veure de quines dues maneres podem viatjar al futur ens traslladem a El viaje al pasado, i a partir d'aquí les coses es compliquen una mica. Tot i això, amb la seva brillant prosa i les seves metafòres, exemples, diagrames i referències Gott ens va rescatant dels punts més foscos i ens fa revel·lacions sorprenents: el motor de distorsió d'Star Trek sí que ens podria permetre viatjar al passat. A continuació ve El viaje en el tiempo y el origen del Universo, el capítol més complex i sospito que el més científicament controvertit, on es repassen les diferents teories de l'origen i destí de l'univers, des del Big Bang fins a propostes més divertides com que el nostre univers es va originar en un bucle temporal. El llibre es clou amb un Informe desde el futuro com a conclusió.

D'aquest llibre pràcticament només en tinc lloances, i puc afirmar sense cap mena de dubte que és un dels millors llibres de divulgació que he llegit mai. De fet, n'he tret inspiració per una bona temporada de posts a la lent! L'únic capítol que fluxeja és el darrer, on es dedica a jugar amb l'estadística per fer una sèrie de prediccions, si bé estadísticament rigoroses i fins a cert punt divertides, al meu parer absurdes a la pàctica per la seva amplitud (la Gran Muralla Xinesa es mantindrà dempeus més de 56 anys i menys de 86.160) i sense massa relació amb la resta del llibre. Però no m'hi acarnissaré pas per aquesta petita disgressió!

la física i els escacs

2009-01-14T17:59:00.000+01:00

"Descobrir les lleis físiques és com intentar aprendre les normes dels escacs a base d'observar partides."

de Richard Feynman,
de Los viajes en el tiempo (JR Gott)

minuts Ausonia

2009-01-13T12:35:00.002+01:00

Si heu mirat la televisió aquests dies molt probablement haureu vist el nou anunci de compreses Ausonia. En aquesta nova campanya, la marca ens informa que per cada envàs que comprem contribuïm amb un minut d'investigació contra el càncer de mama. A la seva web i a Youtube, a més, han penjat una altra versió de l'anunci (que per cert és bastant absurda):

En realitat, en aquesta ocasió Ausonia col·labora amb l'Associació Espanyola Contra el Càncer en el projecte Neo-síntesis de Ácidos Grasos en la patogénesis del Cáncer de Mama: Diseño, caracterización molecular y desarrollo pre-clínico de fármacos anti-lipogénicos con un mecanismo de acción anti-tumoral único, amb una durada prevista de 3 anys i un pressupost de 300.000€. Aquest projecte, que es du a terme a l'Hospital dr. Josep Trueta de Girona, té com a objectiu crear molècules capaces de reconèixer un enzim, la sintasa dels àcids grassos, que es troba al 20% dels càncers de mama. Amb això, es podria avançar tant en el diagnòstic com en el tractament dels càncers en els que hi participa aquest enzim.

Vagi per endavant que no estic en contra de cap iniciativa que recolzi la investigació en general, i molt menys la del càncer en particular. Tot i això, per principi tendeixo a veure amb mals ulls les campanyes de l'estil "per cada unitat que em compris donaré diners a la causa X". Crec que ajudar a la investigació, o a qualsevol altra cosa, no hauria de ser mai un reclam comercial ni anar lligat a les vendes. Diferent seria dir "compra'm compreses" i al final afegir "ah, per cert, que sàpigues que jo dóno diners a la investigació contra el càncer".

Però el que em molesta més d'aquest anunci, i no he pogut aclarir ni a la web, és el tema de que comprant paquets d'Ausonia contribuim a un minut de ciència. Què vol dir "un minut d'investigació contra el càncer"? Estem pagant un minut del sou d'un becari? D'un posdoc? D'un cap de grup? El reactiu que es gasta en un minut? Un minut de consum elèctric? Hem passat dels anuncis de l'estil "per cada garrafa d'aigua que compris dóno 50 cèntims al tercer món" a parlar de "minuts". Diu que el pressupost d'aquesta investigació són 300.000€. Els aporta tots Ausonia? Només una part? Depèn dels paquets que venguin? Quants minuts són 300.000€? Un anunci massa banal per abordar un tema tan seriós.

tetris, vacuna psicològica

2009-01-12T10:23:00.008+01:00

Un accident de cotxe, una agressió, un incendi... qualsevol situació en que la nostra vida corri perill o que ens causi un trauma emocional greu ens pot portar a patir un Trastorn per Estrès Posttraumàtic (TEPT o TEP).

El símptoma més conegut del TEP, popularitzat per les pel·lícules americanes sobre veterans de guerra, són els flashbacks i malsons recurrents en què es reviu la situació que el va originar. A més, a la vida real els qui pateixen aquest transtorn també poden presentar alteracions del son, hipervigilància, estats d'ira i evitació d'estímuls semblants als que van desencadenar el TEP.

Ara, un article publicat a PLoS suggereix un tractament sorprenent per evitar l'aparició del TEP: si has patit un trauma, juga al tetris!

PLAY Tetris

Diggy Games

Això sí, aquesta tàctica només funciona si s'aplica en les sis hores posteriors al moment de l'experiència traumàtica, el temps que necessita el cervell per gravar-se a foc la memòria del succés. Existeix el tòpic que els homes no saben fer dues coses alhora, i en aquest cas així és, tot i que sense fer diferències de sexe: el cervell realment necessita tota la seva concentració per fixar el trauma.

I aquí és on tenim l'excusa ideal per començar a jugar al tetris com bojos. La concentració que necessitem per al processament visual de les peces, per controlar la seva caiguda i fer-les girar al moment precís, cada vegada més ràpid, interfereix en l'activitat mental que pot acabar causant els flashbacks, reduint-ne la freqüència i el temps durant el que apareixen.

Qui deia que jugar a videojocs és dolent?

com et dius?

2009-01-09T10:47:00.005+01:00

Abans d'ahir llegia l'article Gens amb noms curiosos, publicat per en Vallve, i la casualitat (que juga un paper tan important en molts articles d'aquest blog) ha volgut que tot just avui la sil m'hagi enviat l'enllaç de la pàgina Molècules amb noms estúpids o inusuals, que fa un recull semblant al d'en Vallve però per les molècules. Tan èxit ha tingut aquesta web, que el seu autor n'ha acabat fent un llibre!

Com que avui és divendres i ve de gust una entrada light per acabar la setmaneta, aquí teniu un resum de les molècules amb les noms que més m'han agradat. El primer lloc de la llista l'ocupen, sense cap mena de dubte, els àcids: traumàtic, eròtic (aquest no és el nom oficial -oròtic-, però es veu que hi ha hagut tants errors de transcripció que és més conegut amb el primer nom!), periòdic, commic, diabòlic, angèlic o constipàtic. Tots ells ben suggerents, encara que la seva funció ben sovint no té cap relació amb la nomenclatura.

Algunes molècules reben el nom a partir de la seva forma. És el cas de la housane, la churchane, la basketane i la windowpane (també dita fenestrè), amb una estructura que recorda respectivament una casa, una església, un cistella i una finestra. La darrera no s'ha pogut sintetitzar mai, però tranquils: sí que han pogut sintetitzar la "broken window", a la que li falta un panell.
Altres s'anomenen a partir de les seves característiques o funció, com la putrescina i la cadaverina, que ja ens imaginem tots d'on surten i quin perfumet que fan. El que potser ja no és tan obvi és que contribueixen a crear l'olor distintiva del semen, que conté dues altres molècules de la mateixa família i també amb noms suggerents: l'espermina i l'espermidina.

I la llista continua: la luciferasa, que ja em feia gràcia a la carrera; l'spamol, que assoleix un nou significat en l'era cibernètica; la psicose, que no sé com es deu traduir... Però de tota la llista, sense cap mena de dubte, la meva preferida és la Conantoquina, una neurotoxina que ens recorda al bàrbar preferit de tota una generació.

Planilàndia i la vida intel·ligent

2009-01-07T11:05:00.000+01:00

No us dic res de nou si començo aquest post anunciant que vivim en un univers de tres dimensions, quatre si comptem el temps. En aquest univers ens movem endavant i endarrere, a dreta i esquerra, i amunt i avall, a més a més d'avançar indefectiblement cap al nostre proper aniversari.

Però, us heu imaginat mai com seria viure en un univers bi-dimensional? Edwin Abbott sí que s'ho va imaginar, i el va batejar com a Planilàndia en el seu llibre Planilàndia: una novel·la de moltes dimensions, el 1884. Com que a Planilàndia també hi corre el temps, els planilandesos es mouen a dreta i esquerra, amunt i avall, i es fan vells. Com ens explica Richard Gott al seu llibre Los viajes en el tiempo (font d'aquesta entrada i que ja avanço que en protagonitzarà moltes més), un planilandès estaria molt limitat. Per començar, no podria tenir un tracte digestiu que en connectés la boca amb l'anus, ja que això el partiria pel mig. A més a més, com veiem en el dibuix (manllevat el llibre), si bé podria tenir una casa amb portes i finestres i una piscina al pati, per anar a remullar-se hauria d'escalar la teulada, ja que li seria impossible donar la volta a l'edifici!

Però hi ha qui encara ho té pitjor: els habitants de Linealàndia. Els linealandesos no només tenen un nom molt més difícil de pronunciar que els planilandesos, sinó que dins de l'espai només poden anar a dreta i esquerra. Són, de fet, un tros de segment. Però són tant i tant desgraciadets, els pobres, que com que no ténen amunt i avall en realitat el seu univers no només tindria forma de segment sinó que a més a més aquest segment té un gruix nul. I si no fos prou, encara tenen una altra pega: si un linealandès neix a la dreta d'una altre linealandès, mai es podrà moure a la seva esquerra, perquè ni li pot passar pel costat ni se'l pot saltar. Així que la princesa de la imatge, pobreta, sempre anirà la última... o la primera, segons com es miri.

Però les dimensions dels universos tenen més implicacions. Com que segons Einstein la gravetat neix de la curvatura entre l'espai i el temps, només un univers de tres dimensions espaials i una temporal pot tenir gravetat. Al planilandès se li escaparia tota l'aigua de la piscina! De fet, la cosa seria encara pitjor, perquè sense gravetat els cossos grans no s'atraurien entre ells, i això impediria l'aparició de vida intel·ligent (i de vida complexa no intel·ligent també, suposo). Per altre costat, sembla ser que universos amb més de tres dimensions espaials i una de temporal també tindrien problemes per crear vida intel·ligent, ja que les òrbites planetàries esdevindrien inestables (però d'això sí que no me'n pregunteu el perquè!). Així doncs, si assumim que no tots els universos tenen perquè sre tridimensionals, tal i com ens trobem en un dels pocs (l'únic?) planeta que pot albergar vida intel·ligent, aparentment també estem en un dels pocs universos que ho pot fer.

Oh, i, per cert... he dit que estem en un univers tridimensional pel que fa a l'espai? Sí... o potser no. El 1919 Theodor Kaluza va descobrir que si afegim una quarta dimensió espaial al nostre univers podem incorporar les equacions de Maxwell de l'electrodinàmica, que amb només tres dimensions no encaixen amb les teories einstenianes. Més tard, el 1962, Oskar Klein va suggerir com podria estar organitzada aquesta dimensió (no ho explicaré, però té a veure amb les palles de beure orxata), però no ho va poder demostrar i la teoria va quedar aparcada fins avui, quan la teoria de cordes l'ha impulsat de nou. Però això ja és una altra història.

I per acabar, què passaria si tinguéssim dues dimensions temporals? Podriem viatjar enrere en el temps! Lamentablement, sembla ser que la teoria de cordes ens diu que els universos poden tenir un màxim de 10 dimensions espaials però només una de temporal, així que haurem de trobar una altra manera de visitar el passat.

els nens vénen de París, o com correlació no és igual a causalitat

2009-01-06T18:01:00.007+01:00

Al blog d'en Charlie Hit-Hat hi he trobat avui una notícia sorprenent (de fet, com totes les que hi posa, d'aquí li ve el nom): els adolescents que se salten l'esmorzar perden la virginitat abans. Es veu que el Ministeri de Salut japonès ha encarregat un estudi per intentar disminuir els embarassos no desitjats, i els investigadors, després d'entrevistar 3.000 persones, ha arribat a aquesta conclusió rocambolesca. Afirmen que els adolescents que esmorzen perden la virginitat als 19.4 anys, mentre que aquells que no ho fan la perden als 17.5. D'aquí els investigadors fan un salt mortal conceptual i arriben a la conclusió que "aquells que no estan satisfets amb els seus pares -per motius tals com que no els preparen l'esmorzar- poden tendir a alliberar la seva frustració a través del sexe" (sic).

Aquesta notícia m'ha recordat el tradicional error estadístic d'associar correlació i causalitat. Veiem-ho amb un exemple:

(imatge del CSIC)

Aquest gràfic mostra clarament com en aquelles ciutats on hi ha més nius de cigonyes també hi neixen més nens. És a dir, el nombre de nius de cigonyes està correlacionat amb el nombre de naixements. Vol dir això que els nens venen de París, embolicats en un mocador de fer farcells i penjats del bec de les cigonyes? És a dir, són les cigonyes la causa dels naixements? Òbviament no!

Un altre exemple molt divertit ens l'ofereix el Pastafarisme, altrament dit Església del Monstre Espaguetti Volador, una creença que va néixer el 2005 en resposta a la decisió del Consell d'Educació de Kansas que permetia ensenyar disseny intel·ligent (creacionisme) a les escoles enlloc d'evolució (aquí podeu veure el seu manifest). A més a més de creure que l'univers va ser creat per un Monstre Volador d’Espagueti invisible i indetectable, els seguidors d'aquest culte també creuen fermament que l'escalfament global, els terratrèmols, els huracans i altres desastres naturals són conseqüència de la davallada en el nombre de pirates des de 1980. Ho demostren amb aquest gràfic:

Lamentablement, aquest error no és cosa de broma: molts estudis seriosos cometen aquest error. Com un que afirma que perdre la virginitat als 17 anys és degut a que els pares no et preparin l'esmorzar.

twits de ciència

2009-01-04T23:42:00.007+01:00

El microblogging, bàsicament mitjançant twitter, no només serveix per dir de quin humor estem i què hem menjat per sopar, o per penjar-hi les actualitzacions dels blogs (cosa que faré en quant acabi d'escriure aquest), sinó que també ens pot ajudar a seguir canals de notícies, com una mena d'RSS reconvertit.

Dins d'aquesta segons opció, jo segueixo diversos canals de notícies genèrics, com La Tafanera (en la que per cert també penjo i comento notícies de tant en tant, us animo a fer-ho), però també rebo els twits de diferents fonts científiques. Tot i que la majoria són en anglès, avui m'he decidit a fer-ne un recull per compartir-lo amb tots els que passeu per aquí, científics o profans, per si us poden ser d'interès.

Blogs científics en català:

quimbosch: principalment ens informa dels posts que publica al seu blog Eureka, ara migrat a vilaweb, (on ara veig que va fer un escrit molt semblant a aquest fa un temps).
fonamental: al seu blog parla de ciència molt esporàdicament, però amb el twitter compartim la seva vida de científic: nits al laboratori, cultius que es contaminen... la pa de cada dia.
biblosfera: doncs mira, m'hi poso jo també. Principalment hi trobareu l'avís de publicació tant a la lent com a la meva personalitat bibliogràfica.

Canals de notícies en català:

recercat: la newsletter de ciència de la Generalitat. Es publica més sobre política científica, universitats, xifres i ajudes que sobre els darrers avenços científics, però això també és interessant, no?

Blogs científics en anglès:

researchblogs: un agregador de posts (no de blogs) científics molt interessant, que twitteja les noves entrades. S'està fent en diferents llengües i estic en negociacions per desenvolupar la part catalana, però lamentablement no som una prioritat per ells i no volen tirar-ho endavant fins que hi hagi implantades llengües majoritàries com el castellà, l'alemany o el francès.
science: twitter del blog de ciència Science News Blog. EL blog és lleig, però interessant.

Canals de notícies en anglès:

bbchealth: com el nom indica, les notícies mèdiques de la BBC.
biostemnews: ens brinda les últimes notícies sobre cèl·lules mare.
digg_science: l'actualitat científica que apareix al menéame anglès (o a La Tafanera anglesa, fem país).
nytimesscience: doncs com el de la BBC, però del New York Times.

En sabeu algun més?

el cub Rubik

2009-01-03T18:35:00.006+01:00

Aquest any (bé, ja és el passat), a casa ha estat el Nadal dels regals repetits, i com a conseqüència he acabat amb un cub de Rubik a les mans. En mal moment! Perquè des d'ahir que el vaig estrenar que no faig res més que donar-li voltes tot el dia.

El cub de Rubik és un trencaclosques en tres dimensions que va ser inventat, com el seu nom indica, per Ernö Rubik, un escultor i arquitecte hongarès. El seu principi és senzill: un cub articulat amb sis cares, cadascuna d'elles formada per 6 cubets que es mouen en la seva fila i columna, i cada cara d'un color. La perversitat del cub és que una vegada l'has desfet, és pràcticament impossible reconstruir-lo per atzar. Els seus cubets de colors es poden ordenar de 43.252.003.274.489.856.000 (43 trillons de) maneres diferents. Tot això sense desmuntar-lo! Perquè si comptem també les maneres diferents en les que es pot muntar, s'arriba als 519 trillons de possibilitats. Com que el món és ple de massoquistes, s'estima que el 2005 ja se n'havien venut 300 milions de còpies. I no només això, sino que des de la seva invenció el 1974 se n'han fet múltiples versions, des del clàssic cub però amb cares de 2x2, 4x4 i fins a 7x7 cubets fins a artilugis que ja no són cubs sinó diamants, piràmides, dodecaedres o fins i tot esferes (d'aquest no n'he trobat imatges).

Però el cub de Rubik no és una joguina més, com demostra el fet que matemàtics i teòrics computacionals hi hagin dedicat el seu temps i recursos. Per exemple, el 1997 Richard Korft, de la Universitat de Califòrnia, va crear un programa d'intel·ligència artificial per intentar esbrinar quin és el número mínim de moviments necessaris per resoldre'l, demostrant que 27 moviments eren prou per reconstruir qualsevol cub. I més recentment, el 2008, John Griggs i Jacques Tits han rebut el premi Abel (el Nobel de les matemàtiques, iniciat el 2002) per la seva contribució a la teoria de grups, que entre d'altres coses s'aplica al cub Rubik.

Tornant a la diversió, ahir al vespre vaig superar un frustració ancestral a l'aconseguir completar el meu primer cub Rubik. Això sí, no per mèrits propis sinó seguint les instruccions d'aquests vídeos (1 i 2). Avui, però, amb tot el que vaig aprendre, he fet un acte creatiu i m'he entretingut provant una nova configuració:

Us hi animeu? Jo vaig a seguir amb el vici!

2009: any Darwin

2009-01-02T13:35:00.007+01:00

Dimecres a la nit vam deixar enrere definitivament el 2008 i vam entrar de ple al 2009. I com tots els anys, aquest vindrà ple d'efemèrides, notícies i novetats. Segons l'horòscop xinès hem entrat a l'any del bou, es compleixen anys rodons de la mort d'il·lustres músics com Georg Friedrich Händel (250 anys), Isaac Albéniz (100) i Joseph Haydn (200), i ens esperen estrenes de pel·lícules que espero amb impaciència com Star Trek XI o la darrera entrega dels X-Men.

Però per als biòlegs, el 2009 es recordarà com l'any de la doble efermèride darwiniana: enguany es compleixen 200 anys de la mort de Darwin i 150 de la publicació de l'Origen de les Espècies (a l'enllaç en podeu llegir la primera edició), l'obra amb què va edificar les bases de la nostra comprensió de l'evolució dels éssers vius. Veig que a la wikipedia en català, segurament coincidint amb l'any Darwin, algú n'està elaborant una extens i molt bona biografia, així que us hi remeto directament sense vergonya.

Durant aquest any, doncs, molts centres d'investigació i centres de divulgació organitzaran xerrades, exposicions i activitats relacionades amb Darwin i l'evolució. Ja us aniré informant de tot el que m'assabenti!

PD: buscant altra informació sobre el 2009 he descobert que l'ONU l'ha declarat Any Internacional de l'Astronomia, ja que també es compleix el 400 aniversari de les primeres observacions astronòmiques de Galileu i de la publicació de l'Astronomia Nova de Kepler, on va descriure el moviment des planetes.

Bon 2009 a tots!

Bon Nadal!

2008-12-24T17:20:00.002+01:00

Bon Nadal tots tingueu, i que la força us acompanyi!

tiktaalik

2008-12-16T17:33:00.004+01:00

En Tiktaalik va ser un pioner: fa uns 375 milions d'anys, en ple Devonià, va formar part de la revolució que va conduir la vida animal des de l'aigua fins a la terra ferma. De fet, en Tiktaalik té algunes característiques pròpies dels peixos, com brànquies i escates, i d'altres pròpies dels primers tetràpodes (el grup al que pertanyem amfibis, rèptils, aus i mamífers) com pulmons, un coll mòbil i costelles. I a més a més, també té característiques transicionals entre els dos grups, bàsicament a les articulacions i a l'aparell auditiu. Una mica com la granotamandra que va ser notícia al maig, però entre peixos i tetràpodes. De fet, com en aquest cas també va ser inicialment batejat com a "fishapod", unint les dues paraules.

En Tiktaalik va ser descobert a Ellesmere, una illa del nord del Canadà, i els resultats del seu anàlisi es van publicar per primera vegada el 2006 a Nature. El nom Tiktaalik va ser suggerit pel consell d'ancians inuit de la zona, segons la paraula que en inuktitut designa al peix Lota lota, que en anglès es diu "burbot", en castellà sembla que "lota" i en català he estat incapaç de trobar-ho.

I, ja que tenim un fòssil tan eixerit, perquè no dedicar-li una cançó?

Vídeo vist al Paleokfreak.

animal crossing

2008-12-15T12:55:00.003+01:00

Encara que gairebé em fa vergonya dir-ho públicament, aquest cap de setmana vaig començar a jugar a l'Animal Crossing per Nintendo DS. Tot i que el joc al principi no em resultava gaire motivador vaig decidir donar-li una oportunitat després de descobrir el seu museu, i he de reconèixer que finalment m'ha enganxat.

Us preguntareu, què té de tant especial aquest museu com perquè m'impulsés a seguir jugant? Doncs que està buit. No hi ha ni una sola peça exposada en cap de les seves quatre sales, dedicades a l'entomologia, als fòssils, als peixos i a la pintura. I és que el museu es nodreix de les aportacions dels habitants del poble, que a la pràctica es tradueix a les aportacions del jugador. Així que tan aviat com vaig tenir uns quantes baies per intercanviar em vaig comprar una pala i me'n vaig anar a buscar fòssils, la sala que més interès tinc en omplir (juntament amb la dels insectes, però fins ahir no vaig aconseguir un caça-papallones!). Aviat vaig aconseguir una cua i un cap de triceratops, un esquelet sencer en dues peces de tigre de dents de sabre, una petjada de dinosaure i una falguera fossilitzada, entre molts d'altres. I és que m'he posat a excavar amb ganes!

Quan es troba un fòssil a Animal Crossing el primer que s'ha de fer és anar a veure en Blathers, el mussol encarregat del museu, que l'identifica i t'explica, si ja tens l'esquelet complet, qui va ser la bèstia en qüestió i la importància del fòssil. A continuació et proposa fer una donació al museu, cosa que jo faig sempre. Què són uns quants milers de baies que en podria treure venent-lo contra la contribució a la ciència que representa deixar-lo al museu? El cas és que ahir, després de dinar -a la realitat-, em vaig posar a excavar una altra vegada i vaig trobar... un home de Pequín! El que em va deixar astorada va ser l'explicació sobre el fòssil que em va fer en Blathers (traducció lliure mantenint les expressions del mussol):

"L'home de Pequín és important perquè va viure fa aproximadament 500,000 anys. Hoo, bé, això I que es diu que és la baula perduda entre humans i grans simis, wot wot! El que em fascina particularment és el fet que coneixia l'us del foc per cuinar. Evidentment, això és una pràctica habitual avui en dia, eh wot? Però t'asseguro que aleshores no ho era! Diuen que això va ajudar al desenvolupament del cervell i que va ser un avenç remarcable. L'esperança de vida de home de Pequín només era de 14 anys, o sigui que els humans d'avui en dia vivim molt més. Oh! Si-us-plau, perdóna'm! El pensament d'aquest pelut ancestre teu m'ha alterat molt!"

El primer que em va deixar en estat de xoc va ser la frase "és la baula perduda entre humans i grans simis". Quan començarem a oblidar el concepte de les baules perdudes i a veure l'evolució com un continuu? En realitat, l'home de Pequín ha estat classificat com a Homo erectus, un gènere homínid que va viure al sud de l'Àsia Central i de l'Est entre fa 1,8 milions i 300.000 anys. Efectivament, com bé ens explica en Blathers hi ha evidències que els Homo erectus empraven el foc, i també de que fabricaven eines, duien vestits i caçaven, o com a mínim eren carronyaires. El que potser és una mica arriscat és afirmar taxativament que això va ampliar la seva capacitat craniana! De fet, s'han proposat molts factors per aquest augment, i ben segur que no hi ha va haver una sola causa.

El més curiós de l'home de Pequín, i que no s'explica a Animal Crossing, és que els seus ossos s'han perdut. Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 1941, Hu Chengzi els va empaquetar per treure'ls del Cenozoic Research Laboratory of the Peking Union Medical College i dur-los als Estats Units, on se suposava que estarien més segurs. Però el seu rastre es perd al port de Qinghuangdao, on es creu que els tenia un grup de marines americans que van ser capturats per les tropes japoneses. Tot i que s'ha ofert una recompensa de 500.000 dòlars, ningú sap on dormen els ossos de l'home de Pequín. Ningú? Però si els tinc jo al meu museu!

evolució

2008-12-12T12:14:00.003+01:00

"Biological evolution is the trunk of a tree of evil that bears the foliage of philosophical evolution, which in turn produces the rotten fruits of secularism, crime, dirty books, homosex, relativism, drugs, sex education, communism, genetic engineering, abortion, hard rock, inflation and others."

"L'evolució biològica és el tronc de l'arbre del mal que carrega amb el fullatge de l'evolució filosòfica, que produeix el fruits podrits del secularisme, el crim, els llibres pervertits, l'homosexualitat, el relativisme, les drogues, l'educació sexual, el comunisme, l'enginyeria genètica, l'abortament, el rock dur, la inflació i altres."

Fragment citat a The trojan horse of creationism,
de B. Forrest i P.R. Gross

Més clar, l'aigua :)

quin fred! (III i final)

2008-12-11T11:02:00.004+01:00

Com que sóc fredolica de mena, aquests dies us he estat donant la tabarra amb les adaptacions dels humans al fred, aquí i aquí. Però com que nosaltres no som els únics que ens enfrontem a les baixes temperatures, avui tancaré el tema parlant de com s'ho fan els nostres cosinets animals. Perquè ells no poden pas posar calefacció a casa! (que per cert, si hagués sabut la pols que fan no tindria ara mateix els operaris a casa...)

El món animal és ampli i divers -encara que els humans ens entestem a reduir-lo a marxes forçades-, i per tant també ho són les estratègies per combatre el fred. Fem un repàs de les més importants.

See you later, alligator: si on vius comença a fer massa fred, vés-te'n! Aquesta tàctica és típica dels ocells migratoris, que passen l'hivern a zones càlides, més properes al tròpic, i als estius cerquen latituds més elevades i fresques. Però els ocells, tot i que són els que recorren majors distàncies, no són els únics que fan migracions estacionals. Insectes com les papallones monarca i mamífers com les balenes també cerquen llocs més agradables per fugir dels rigors de l'hivern.

Física animal: els conceptes avorrits de la física escolar són molt importants per sobreviure al fred. Tots els cossos perden calor a través de la seva superfície, així que si vols conservar-la, has d'aconseguir minimitzar la relació entre la superfície i el volum del teu cos. Com? Doncs tendint a formes arrodonides, i intentant que res no sobresurti més del necessari!

Abrics de pells: els humans podem passar amb abrics sintètics, però molts animals no. I és que l'estratègia de bisons, llops, iacs, óssos o guineus és abrigar-se bé amb els seus pèls. Per fer una bona capa protectora, en realitat no ténen un sol tipus de pèl sinó dos: un de suau, interior, que forma una capa d'aire amb la pell i conserva la calor, i un d'exterior que evita que l'interior es mulli ajudant a conservar la calor.

Bona nit i tapa't: molts animals hibernen, és a dir, es passen l'hivern dormint, però no tots ho fan en la mateixa mesura. Mamífers petits com els lirons, els eriçons o alguns esquirols s'maguen en caus calentons, entren en un son profund, baixen la seva despesa energètica al màxim i no es tornen a despertar fins la primavera. Altres, com els óssos, dormen també durant els mesos més freds, però els seu son és menys profund i poden arribar a despertar-se. I encara alguns, com la majoria d'esquirols, només s'adormen uns quants dies quan les temperatures baixen massa.

El bé de la majoria supera el bé de la minoria... o el d'un sol: fa un parell d'anys es va posar de moda un reportatge sobre el pingüí emperador que il·lustrava a la perfecció aquesta estratègia. Aquest pingüí, que com tots els seus col·legues viu a l'hemisferi sud, pot haver d'arribar a suportat temperatures de fins a -40 ºC, i això no hi ha estratègia individual que ho aguanti! Així que per sobreviure fan pinya. Quan arriba l'hivern s'apilonen tots junts formant una gran massa pingüinil, de manera que si a l'interior del grup la temperatura pot ser 20 ºC superior que a l'exterior. Aquesta pinya, a més, no és estàtica, ja que si no els pingüins de fora moririen abans que arribés la "calor" (si és que es pot parlar de calor a l'Àrtic!). Així doncs, van rotant, canviant el lloc, de manera que els de fora van passant cap a dins i els de dins cap a fora. Al final de l'hivern alguns d'ells hauran mort, però el grup haurà pogut sobreviure als rigors de l'hivern antàrtic.

I és que hi ha estratègies per tots els gustos!

quin fred! (II)

2008-12-09T16:27:00.006+01:00

L'altre dia vaig parlar de les adaptacions biològiques del humans al fred, sobretot al fred extrem. Avui toca veure l'altra cara de la moneda: les adaptacions culturals. I com en el cas de les biològiques, no són pas iguals si ens hem d'enfrontar a un fred estàndard que si vivim els pols!

No és gaire difícil de deduir que les dues principals adaptacions culturals al fred fan referència al vestit i a l'habitatge. Actualment, fins i tot les poblacions inuit comencen a viure en cases de les debò, amb estufes i calefacció, i porten anoracs de gore-tex. Però, com s'ho feien abans de que "el progrés" els envaís? Doncs de les enginyoses maneres que veurem a continuació.

Una de les imatges que més s'associa als inuit són els iglús, les típiques cases rodones fetes de gel on, a més dels humans més polars i amb poc rigor biològic i geogràfic, també hi hem vist viure pingüins de plastilina. Contra la imatge que en tenim de petits, un iglú no és simplement una cúpula gelada, sinó una obra d'enginyeria molt més complexa i ben pensada del que sembla a simple vista.
Analitzem-lo amb profunditat. Tot i que fa un moment he tractat l'iglú de "cúpula", també n'és típic un passadís d'entrada, molt baixet. Aquest túnel no només serveix per accedir a l'habitacle, si no que compleix una doble funció: impedeix l'entrada del vent i, al ser tan petit, evita que la calor s'escapi de la zona habitable. Tot just quan s'acaba el passadís, trobem la llar de foc, on es cremava principalment greix de foca o, si se'n trobava (recordem que ens hem traslladat a l'àrtic!), fusta. La seva funció, evidentment, és escalfar l'interior de l'iglú. I com que la calor puja, el terra per on es mou i dorm la gent està més elevat, de manera que s'aprofiti al màxim l'escalfor. Finalment, per evitar que tota aquesta escalfor que costa tan d'aconseguir no s'escapi de l'iglú, s'utilitza una doble estratègia, interior i exterior. Per fora, els foradets entre els blocs de gel es tapen amb neu ben compactada, i per dintre es recobreix el gel amb pells. I ja tenim un cauet ben calentó on protegir-nos del fred!

Però, ei! que no ens podem passar el dia tancats a l'iglú, bé haurem de sortir a buscar provisions, i combustible, i aigua, i tot el que necessitem. Per fer-ho ens hem d'abrigar bé, i els inuit també van dissenyar un vestuari a mida de les seves necessitats. Com és obvi, qualsevol que vulgui sortir a passejar per l'àrtic necessita varies capes de roba superposades. Tot i això, la més important és la que va al damunt de tot. Els "anoracs" inuit complien els mateixos requisits que cerca qualsvol excursionista que se'n va a la muntanya: que protegeixi del fred, i que sigui transpirable, perquè si la suor s'acumula i el mulla des de dins deixa de ser impermeable. Aquesta segona condició és la més complicada de dur a terme, i per aconseguir-ho, els abrics inuit tenien "efecte xemeneia". M'explico. Als canells, als turmells i a la cintura, la peça més externa de la indumentària tenia uns cordills que es podien apretar, per conservar la calor, o afluixar per ventilar-lo. D'aquesta manera la suor s'evaporava, i no xopava l'abric. I si això no era prou, sempre quedava l'opció de girar-lo del revés, perquè la suor es gelés sobre la superfície i poder treure-la picant amb un bastó!

I per complementar, unes bones ulleres d'os per evitar la ceguesa de la neu. Talment com nosaltres quan anem a esquiar!

Imatge del llibre Human Adaptability: An Introduction to
Ecological Anthropology, d'EF Moran.

gens i guerres de fe

2008-12-04T18:00:00.003+01:00

La història de la Península Ibèrica ha estat marcada per la convivència, tot sovint no gaire pacífica, entre cristians, jueus i musulmans. Els segons, provinents de l'Orient Mitjà, van rebre el nom de Sefardites i van prosperar a la Península fins el 1492, quan els Reis Catòlics els va obligar a triar entre la conversió al catolicisme o l'expulsió. La mateixa sort van córrer els musulmans, arribats principalment del Nord d'Àfrica l'any 711, i que una vegada convertits van rebre el nom de moriscs.

Avui (tinc prohibit penjar aquest post fins les 18:00!) es publica a l'American Journal of Human Genetics un estudi del cromosoma Y, és a dir dels llinatges paterns, a la Península. Aquest treball, realitzat per un equip internacional entre els que es troben membres de la Unitat de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra, s'ha fixat en 28 marcadors genètics en 1140 homes de la Península i les Illes Balears.

Aquest treball mostra que, de tots els cromosomes Y analitzats, el 19,8% corresponen a ancestres Sefardites, mentre que el 10,6% concorden amb els Nord-Africans. Això representa una doble sorpresa. Per un costat, mostra que la barreja entre jueus i cristians va ser molt més elevada del que reflecteixen els registres històrics. Per l'altre, s'ha vist que la distribució dels ancestres musulmans no es correspon a la seva expansió geogràfica per conquesta, sinó que només es pot explicar per la conversió religiosa i les deportacions forçades a què van ser sotmesos.

Una vegada més present i passat s'uneixen per explicar-nos una història, aquesta d'intolerància religiosa. Una lliçó que sembla que encara no hem après.

quin fred!

2008-12-02T11:08:00.004+01:00

Fa dies que a les notícies ens diuen que ha arribat una onada de fred més pròpia de l'hivern que no pas de la tardor, que encara que enguany no ho sembli dura fins al 21 de desembre. I que el fred ja és aquí ens queda ben palès cada matí en sortir de casa! Així que la majoria de nosaltres ja hem desenterrat definitivament abrics, guants, bufandes i barrets, que ens acompanyaran una bona temporada.

A més a més d'abrigar-nos, sense que en siguem conscients el nostre cos també posa en marxa tot un seguit de mecanismes enfocats a evitar que la calor fugi del nostre cos. Un dels que ens resulta més evident és la tremolor. Quan tremolem, els nostres músculs treballen intensament contraient-se i distendint-se, i com tot treball muscular això genera calor. Una altra estratègia que no és tan evident és la contracció dels vasos sanguinis de les extremitats. Amb aquesta reducció del diàmetre de venes i artèries s'assoleix un doble objectiu: per un costat la calor no circula tan a prop de la pell, i per tant és més difícil que s'escapi; i per l'altre augmenta el flux sanguini a la part central del cos, mantenint la calor allà on es concentren els òrgans vitals.

Però què passa amb els habitants de l'àrtic, com els inuit? Allà el fred hi és molt més intens i permanent, i les estratègies fisiològiques que acabem de veure no són prou efectives. Així doncs, els habitants d'aquestes zones han desenvolupat altres maneres de generar calor. Quan s'ha analitzat la seva taxa metabòlica basal, el mínim d'energia que necessita un ésser viu per seguir estant viu, s'ha vist que és molt més elevada que en les altres poblacions. Aquesta energia extra la generen cremant uns greixos especials, el teixit adipós marró, que genera calor. A diferència de la tremolor, que bàsicament produeix calor a la superfície del cos, el teixit adipós marró n'escalfa l'interior, ajudant a protegir els òrgans. Una altra diferència és que, al contrari del que hem dit abans, en les poblacions de l'àrtic el flux sanguini va de l'interior del cos a les extremitats. Això evita que es congelin els peus i les mans, i a més permet mantenir la destresa manual sota freds extrems.

Com ja us deveu imaginar, per eficients que siguin amb tots aquests mecanismes no n'hi ha prou. En el cas dels habitants de l'àrtic també són molt importants les adaptacions culturals, principalment el vestit i la casa. I és que viure en un iglú no és un caprici, sinó que estan especialment dissenyats per aprofitar la calor al màxim! Però això serà el tema d'un altre post...

save de cheerleader save the world

2008-11-28T10:50:00.002+01:00

Els animals -ni tan sols els de plastilina- no tenen animadores, però de tota manera un grup d'ells s'ha proposat salvar el món.

Si voleu veure més vídeos d'aquests simpàtics animalons de consciència ecologista (que no ecològica), ho podeu fer a YouTube o directament a la pàgina dels seus creadors.

criminals!

2008-11-27T15:33:00.002+01:00

Fa temps vaig iniciar la secció "bocagrossa" amb una frase del papa Benet XVI. Lamentablement, però, no només de religiosos i creacionistes variats es nodreix aquest apartat: hi ha científics de reconegut prestigi que, en arribar a la seva vellesa, aprofiten la seva popularitat per deixar anar perles que poca gent gosaria dir en públic.

El darrer ha estat Sydney Brenner, a qui es va concedir el premi Nobel l'any 2002 pel seu treball sobre l'apoptosi, la mort cel·lular programada. Kambiz Kamrani, editor d'Anthropology.net, va assistir el 15 de novembre al simposi Humanity’s Genes and the Human Condition, i el va anar retransmetent en aquesta pàgina.

Ens relata com Sydney Brenner va començar la seva xerrada a les 4.53, i una mica més tard...

"5:00 pm: Obesity! Lists how our hypothalamus drives us to eat more and convert to fat which means our genomes are mal-adapted to the current cultural environment. Jokes that obesity should be a crime. He points out Alta Charo, the previous speaker on Ethics & Epigenetics. Says she must be jailed and forced to cycle to generate electricity. Sydney advocates that this will kill two birds with one stone, obesity and the energy crisis. There are some uncomfortable laughs. The joke isn’t being taken that well."

"5:00 pm: Obesitat! Ens explica com el nostre hipotàlem ens empeny a menjar més i convertir-ho en greix, cosa que significa que els nostres genomes estan mal adaptats a l'entorn cultural actual. Fa broma dient que la obesitat hauria de ser un crim. Assenyala Alta Charo, que ha parlat abans sobre Ètica i Epigenètica. Diu que l'haurien d'empresonar i obligar-la a pedalar per generar electricitat. Sydney afirma que amb això es mataran dos ocells d'un tret, l'obesitat i la crisi energètica. Hi ha algunes rialles incòmodes. La broma no ha sentat gaire bé."

Home, no m'estranya que l'audiència no s'ho prengués gaire bé! I la implicada encara menys!

el misteriós cas del goril·la blanc

2008-11-25T11:39:00.004+01:00

Ahir es van complir cinc anys de la mort d'en Floquet de Neu, l'únic goril·la albí que hem conegut mai. En Floquet de Neu, que havia estat primer batejat com a Nfumu Ngi pels seus captors, va ser trobat per un caçador Fang quan va abatre els seus pares, i posteriorment venut al primatòleg Jordi Sabaté Pi per 20.000 pessetes (uns 120€ dels d'ara). D'això, però, ja en parlen a la Wikipedia... en vuit idiomes!

El tema que jo volia tractar avui en la seva memòria és el misteriós cas del seu albinisme. L'albinisme és un trastorn hereditari que es caracteritza per la falta de pigmentació a la pell, al pèl i als ulls , i que afecta a tots els vertebrats: mamífers, peixos, ocells, rèptils i amfibis. Normalment, en els humans l'albinisme està causat per un defecte en el gen TYR, que codifica un enzim anomenat tirosinasa que participa, entre altres coses, en la producció de melanina, que és precisament el que ens dóna color a la pell, el pèl i els ulls.

L'any 2000 un equip d'investigadors de la Universitat Pompeu Fabra van seqüenciar el gen TYR en dos goril·les "normals" (o sigui, de color goril·la, per entendre'ns), en el Floquet de Neu i en un humà també amb pigmentació normal. I el que van descobrir és que l'enzim tirosinasa d'en Floquet de Neu no tenia gens d'activitat! Així que el cas semblava resolt. Però quan van comparar la seqüència del gen TYR entre els tres goril·les, no van poder trobar cap mutació en el gen d'en Floquet de Neu que pogués explicar la seva falta d'activitat.

Així doncs... per què és blanc en Floquet de Neu? Tot i que pugui semblar que s'ha endut el secret a la tomba, encara es conserven mostres dels seus teixits i, per tant, l'esperança de poder saber un dia què va fer tan especial la mascota de Barcelona.

100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt

2008-11-10T14:09:00.002+01:00

Preu: 14.60 €
Pàgines: 224
Idioma: català
Editorial: Cossetània Edicions
Any: 2008
ISBN: 9788497913874

Per què badallem? Com es va originar l'Univers? Hi ha límits en la miniaturització dels components electrònics? Podem predir els terratrèmols?

El passat 28 d'octubre en Dan ens va presentar la seva darrera criatura literària, els 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt, publicat per Cossetània en la seva nova col·lecció De 100 en 100, articulada al voltant d'aquest número.

En aquest llibre, en Dan ens planteja els enigmes que inicien el post, i 96 més. I dic ens planteja i no ens resol perquè, com molt bé ens indica el títol, totes aquestes preguntes encara no tenen resposta.

Cadascun dels capítols (els primers del quals podeu degustar aquí, cortesia de l'editorial), exposa un dels misteris pels que la ciència encara no té resposta en una pàgina i mitja, en un estil que ens recorda molt el Dan del Centpeus. En ocasions, fins i tot, li reconeixem elements d'algun dels seus posts, com la compració de l'estructura de la Terra amb un préssec, i sovint els acostumats a la seva personalitat virtual hi trobem a faltar poder posar un comentari

A diferència del blog, però, on normalment explica el perquè de les coses, en aquesta ocasió no ho pot fer: el perquè, el desconeixem. Això causa, sobretot en els primers capítols, quan encara no ens hi hem acostumat, una curiosa sensació de coitus interruptus, o millor dit, de capitulus interruptus. I és que, just quan es començar a posar interessant, s'acaba l'explicació!

100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt és doncs un llibre de dubtes, de preguntes, per degustar a poc a poc. I si bé després de cada capítol ens pot quedar el regust amarg de la ignorància, també és el gust il·lusionat del futur que entrelluquem. Perquè és molt el que ja sabem, però encara més el que no sabem, i cada misteri resolt condueix a noves preguntes, nous camins, i un horitzó ple de possibilitats per investigar i aprendre.

educació 2.0

2008-11-04T14:22:00.004+01:00

La setmana passada em van enviar de sorpresa a l'ITWoldEdu, el congrés per les tecnologies en educació que es va celebrar a l'EsadeFòrum de dimecres a divendres del que ens parlava la Laia l'altre dia.

Aquest congrés es defineix com “el primer gran punt de trobada cap a l’excel·lència de la tecnologia educativa entre la indústria i els serveis educatius de tots els àmbits per tal de cercar conjuntament solucions que permetin potenciar les TIC en l’ensenyament”. Per assolir aquests objectius l'esdeveniment va comptar amb un programa on es compaginaven conferències plenàries d'una hora amb mitja més de preguntes, minixerrades paral·leles de trenta minuts per presentar iniciatives i propostes de les noves tecnologies a l'aula, i espais de networking.

En les minixerrades es van mostrar productes i iniciatives més o menys interessants i amb diferents potencials educatius com pissarres digitals interactives, canals de televisió educatius, llibres de text digitals, escoles que creen el seu propi contingut educatiu digital, creadors de contingut digital des de l'àmbit estatal, calculadores i paquets matemàtics virtuals i un llarg etcètera que podeu consultar al programa.

De tot el que vaig veure i sentir, vaig trobar especialment interessant la conferència plenària Educació 2.0, que des del meu punt de vista resumia amb el títol les activitats de tot el congrés. La xerrada, impartida per Jordi Adell, va començar amb una descripció del que és la web 2.0 i un repàs dels seus principals recursos per compartir informació: blogs, flickr, youtube, podcasting, fotoblogs, videoblogs, xarxes socials, twitter, subscripcions RSS, wikipedia... en resum, tot el que els frikis 2.0 fem cada dia i encara algunes coses més.

A continuació ens va presentar algunes iniciatives de l'ús de noves tecnologies en escoles i instituts, com el cas del San Walabonso, un CEIP (escola de primària) d'un petit poble de Huelva que manté un gran nombre d'iniciatives relacionades amb les TIC, des d'elaborar articles per la Wikipedia fins a grabar la Odissea sencera en petits podcasts passant per blogs, webquests i una infinitat d'altres coses que es poden veure a la seva web.

Finalment, però ja sense gaire temps, va comentar per sobre les avantatges i els inconvenients de l'educació 2.0 i la seva implantació en les escoles. En aquest apartat va comentar conceptes interessants, com els de nadiu i immigrant digital, i va subratllar les diferències en la percepció de les noves tecnologies entre els nois i noies que actualment estan a les escoles i instituts i els que els vam abandonar fa més o menys anys. També va parlar sobre el potencial de les TIC en educació i el paper de sistemes d'aprenentatge tradicional com el llibre. En aquest aspecte va ser especialment interessant la reflexió en la que va considerar que tots els llibres de text, tant en paper com digitals, estan obsolets des del moment de la seva edició. Això es contraposaa la informació que es troba la xarxa, ja que aquesta es pot mantenir actualitzada i se'n poden corregir els errors a l'instant.

Tant globalment, com a nivell particular en la xerrada de Jordi Adell, considero que l'ITWorldEdu ha estat una experiència molt interessant. Tot i això, em planteja un dubte: les iniciatives que s'han explicat són educació 2.0, o simplement l'ús d'eines 2.0 en educació?

superherois elementals

2008-10-29T13:26:00.005+01:00

L'altre dia, a can Fonamental, vaig veure la que probablement és la taula periòdica més friki que he vist mai (i n'he vist moltes!). És, ni més ni menys, que...

Sí, sí, tal com ho llegiu: la taula periòdica dels superherois. Si aneu a la web hi trobareu una senzilla i innocent taula periòdica amb els seus elements, però si cliqueu sobre un d'ells, descobrireu com la química i els superherois s'han relacionat al llarg de la història.

Per exemple... sabíeu que l'Hidrògen ha sortit als còmics de Metamorpho, Kentucky Kernel i Sherman's Alley, Watchmen, Dr. Solar, Hydrogen Bomb (and Biochemical Warfare) i Wonder Woman? Fins i tot elements tan estranys com el Neptuni, el Pal·ladi o el Laurenci han estat immortalitats en les vinyetes del superherois.

Això sí, si entreu a aquesta web, feu-ho sota la vostra responsabilitat... i sobretot, no ho feu en horari lectiu!

del Turkana al Cáucaso

2008-10-27T15:38:00.004+01:00

Preu: 18 €
Pàgines: 288
Idioma: castellà
Editorial: National Geographic
Any: 2005
ISBN: 8482983520

Un dels jaciments arqueològics més importants del món pel que fa a restes humanes prehistòriques és Dmanisi, a Geòrgia. El 2005 Jordi Agustí i David Lordkipanidze, membres de l'equip que treballa en aquesta excavació, van escriure el llibre Del Turkana al Cáucaso, on expliquen la història de l'evolució humana des de la perspectiva que aporten els descobriments realitzats a Dmanisi.

El llibre ens dóna un panorama prou complert del coneixement actual sobre l'evolució humana (bé, del de 2005). Però tot i que té moments certament addictius i emocionants, Del Turkana al Cáucaso no convenç com a conjunt, ja que tot sovint esdevé un llistat interminable d'espècies -sobretot animals- trobades en els jaciments dels quals parla. A més a més, tendeix a la profusió de detalls tècnics que poden fàcilment resultar farragosos pel profà, sobretot perquè no li aporten informació rellevant per seguir el fil de l'argumentació. Això d'acompanya amb freqüència de l'ús de llenguatge molt tècnic del qual no sempre se n'aclareix el significat.

Tot el que s'expresa en el paràgraf anterior fa de Del Turkana al Cáucaso un llibre fluix des del punt de vista divulgatiu, pesat de llegir en molts dels seus capítols. A això s'hi suma una darrera impressió negativa al final del text, en l'últim capítol, on es fa un alegat contra el canvi climàtic introduit amb calçador que no pinta res.

El millor, sense cap mena de dubte, són els dibuixos que acompanyen el text... i les cites a coneguts referents de la ciència ficció!

influència

2008-10-24T12:42:00.003+02:00

Ahir, llegint el Mundo Deportivo, em vaig assabentar que el portal AskMen, segons l'article "líder mundial en estilo de vida masculino, con más de 7.000.000 de seguidores mensuales y versiones en Gran Bretaña, EE.UU., Canadá y Australia", ha fet una enquesta entre els seus lectors per trobar els 49 homes més influents del planeta. La notícia va saltar als espais esportius perquè Rafael Nadal, l'heroi del moment, es troba en la 30a posició d'aquest rànquing.

A l'edició en paper del Mundo Deportivo sortia publicada la llista dels 49 afortunats, i al costat de cada un d'ells sortia la seva professió. A l'edició digital només he trobat els 27 primers, però com que són representatius de tota la llista ja faran el fet. Entre aquests 27, hi trobem (si no em descompto):

2 polítics
3 relacionats amb noves tecnologies i internet
8 esportistes (2 d'ells no ho són, però estan relacionats amb el món de l'esport)
3 actors
3 classificats com a "Televisió"
1 cheff
3 músics
1 còmic
1 relacionat amb la moda
2 economistes/empresaris

i... 0 científics.

Sopresa? No. Decebuda? Sí, una vegada més.

finalment... la tesi

2008-10-23T14:34:00.002+02:00

Ahir, en un post de caire més aviat personal, vaig anunciar a Biblosfera la notícia que ja feia dies que volia deixar anar: finalment, tenia a les mans la tesi enquadernada i, per tant, definitivament acabada!

Avui toca fer el post més seriós, el científic, aquí a la lent: de què carai va aquest llibre amb un títol tan lleig i tan llarg? Perquè, traduït al català, tampoc no millora pas gaire: Tests de selecció i desequilibri de lligament sota demografies complexes i ascertainment bias (uhm, l'última part em penso que no té traducció... si més no cap que m'agradi).

Fa gairebé 150 anys Darwin va revolucionar la ciència amb una idea sorprenent, i que molts no van (i encara no volen), acceptar: tota la diversitat d'éssers vius que poblen el nostre planeta no han existit sempre tal i com la veiem ara, si no que els diferents organismes canvien, evolucionen, donant lloc a noves espècies. Darwin va dir que el mecanisme pel qual això passa és la selecció natural, que fa que els individus més ben adaptats es reprodueixin més que els altres, i per tant passin les característiques que els fan més eficients a la seva descendència.

Fins als anys seixanta, la selecció natural era l'única explicació que responia la pregunta de com evolucionen les espècies. El 1968, però, hi va haver una nova revolució, aquesta vegada de la mà de Motoo Kimura. Kimura deia que, en realitat, la selecció només explicava una part molt petita de l'evolucio. Segons ell, la majoria dels canvis evolutius es devien mutacions neutres, és a dir, variacions en el genoma que no tenien cap efecte sobre les probabilitats que un individu es reproduís més o menys. Aquesta explicació, coneguda com la Teoria Neutral de l'Evolució, és la que està acceptada avui en dia.

Així doncs, ara sabem que la majoria de mutacions són neutres, no tenen efecte sobre la reproducció dels individus que les porten, i el fet que es propaguin o no en una població depèn totalment de l'atzar. Al mateix temps, sí que hi ha una petita proporció de mutacions que modifiquen la fitness dels individus, és a dir, la seva eficàcia i possibilitats de tenir fills, i que es propaguen en la població per selecció natural.

Tal com indica el nom, als biòlegs evolutius ens interessa saber com han evolucionat les poblacions, i per tant, quins han estat els esdeveniments demogràfics i de selecció natural que han modelat les espècies tal i com són ara. Tots aquests fenòmens que han afectat la història de les poblacions deixen la seva empremta al genoma i, per tant, estudiant l'ADN d'una espècie podem conèixer el seu passat.

Per poder fer això, s'han desenvolupat unes eines estadístiques conegudes com a tests de neutralitat (els tests de selecció i desequilibri de lligament del títol!). De tests de neutralitat n'hi ha de molts tipus, que es diferencien per les característiques de les seqüències d'ADN en les que es fixen. La mecànica del seu ús, però, és sempre la mateixa. En primer lloc hem de calcular l'estadístic de neutralitat sobre el fragment d'ADN en el que ens estem fixant, ie un número determinat d'individus (amb una sola seqüència no en tenim prou!), i obtenim un valor que en direm x. A continuació, fem simulacions per ordinador en les que reproduim l'ADN que estem mirant, és a dir, utilitzem el mateix número d'individus, la mateixa llargada de seqüència, la mateixa freqüència de mutació... però assumint que les seqüències simulades són totalment neutres, com si no hi hagués selecció i com si la població hagués tingut sempre la mateixa mida. Això no ho fem una vegada sinó 10.000, o 1.000.000, i després calculem l'estadístic de neutralitat sobre cada una de les 10.000 mostres que hem simulat. Amb aquests valors podem crear una distribució, i finalment podem comparar el valor x que hem obtingut de la mostra biològica contra la distribució simulada. Si el valor x és molt extrem, podem sospitar que alguna força (com la selecció) ha actuat sobre aquest fragment, i si no, hem de dir que aquest fragment segueix la Teoria Neutral de l'Evolució.

Això, però, no és tan senzill. Si no no hi hauria tesi! Aquest protocol té dues pegues. La primera és que els events demogràfics i la selecció deixen empremtes molt semblant sobre el genoma, i per tant costa molt de distingir què ha passat realment. I la segona és que per funcionar bé, els tests de neutralitat necessiten que tinguem informació sobre totes les mutacions que hi ha en el fragment d'ADN que ens estem mirant. Quan això no passa és quan es produeix l'ascertainment bias (això també sortia al títol!).

Després d'aquesta introducció sobre l'estat del tema, ja puc resumiren quatre línies la meva tesi. El que m'he dedicat a fer durant tot aquest temps ha estat estudiar els estadístics de neutralitat per intentar veure quin d'ells funciona millor en cada circumstància, i modificar-los per tal que segueixin funcionant quan tenim ascertainment bias. El millor de tot és que ho fet amb el meu ordinador, fent els meus programets i simulacions, i sense haver de trepitjar el laboratori!

Per acabar, tot i que els agraïments els he penjat a Biblosfera i aquí no ho tornaré a fer, gràcies a tots els que heu estat al meu costat durant aquest temps, tant en l'àmbit científic com en l'humà.

el mapa magnètic de la terra

2008-10-17T12:45:00.005+02:00

Tots tenim clar que si agafem una brúixola la seva agulla apuntarà al pol nord, i que per molt que intentem marejar-la ella, tossuda, sempre acabarà anat cap a aquesta direcció. Això és així perquè el camp magnètic de la terra té el seu pol nord al nord. Tot i que no exactament al Pol Nord! Contra el que tendim a pensar, els pols nord geogràfic i magnètic no es troben exactament al mateix lloc, entre ells hi ha una diferència d'11,5º.

Ara que ja sabem això, entrem a la cabina telefònica del Dr. Who armats amb la brúixola que hem agafat al principi del post i tirem 700.000 anys enrere en el temps. Quan sortim del tardis ens trobarem que l'agulla, abans tan entossudida a apuntar al Pol Nord, ara apunta cap al Pol Sud. L'explicació és ben senzilla: el camp magnètic de la Terra canvia. I no ho fa només en qüestió de pocs graus, si no que de tant en tant arriba a invertir-se'n la polaritat. Aquests canvis no sembla que segueixin cap regularitat, i això fa que ens sigui molt difícil predir quan tornarà a canviar, tot i que alguns càlculs apunten que ho pot fer d'aquí a uns 2.000 anys.

Tot i que no podem calcular amb precisió quan tornarà a modificar-se el camp magnètic, sí que podem saber on era el pol nord magnètic en els diferents moments geològics. Aquesta informació ens la dónen les roques, ja que els àtoms de ferro que contenen actuen com petites brúixoles, alineant-se tots per apuntar cap al pol nord magnètic. És per això que podem saber que els moments més recents en què pol nord magnètic apuntava al Pol Sud geogràfic van ser fa 700.000, 870.000 i 950.000 anys.

L'any passat, un equip internacional va publicar un mapa de les anomalies magnètiques de la Terra, el World Digital Magnetic Anomaly Map, que recull les diferències en la magnetització de les roques terrestres. Per fer-lo, han recopilat dades que s'havien anat recollint a tot el món però que fins ara havien estat confidencials.

Quan es mira aquest mapa es poden veure coses curioses, com l'efecte de la tectònica de plaques. A mesura que les plaques continentals s'allunyen a les fronteres entre elles, el que es coneix com dorsals oceàniques, es va creant lentament nova roca, que es magnetitza segons on estigui el pol magnètic en cada moment. Això crea un patró de línies ben visible en el mapa, que es veu molt bé sobretot a l'Atlàntic nord.

Però el mapa no només té una utilitat lúdica o científica, sinó que també té un gran potencial econòmic. Per exemple, permet trobar nous dipòsits de matèries primeres com ferro. Una de les regions que s'identifica molt bé és l'anomalia de Kursk, al Bàltic. Aquesta anomalia, coneguda des del segle 18, va ser una zona molt explotada pels governs soviètics, on hi van establir una gran mineria de ferro. I és que, per què us pensàveu si no que aquestes dades encara no s'havien fet mai públiques?

ejaculadors precoços

2008-10-09T12:29:00.003+02:00

Quan no fa encara ni un mes que els medis de casa nostra ens explicaven, amb molta manipulació de la informació i molt poc rigor científic, que s'havia trobat el "gen de la infidelitat", avui llegeixo via twitter de dig_science que els homes acaben de trobar una altra excusa perfecte, en aquest cas per l'ejaculació precoç.

La notícia la dóna la BBC, i sorprenentment (o no, perquè els mitjans anglosaxons són molt més rigorosos) ho fa molt bé. Això es reflecteix ja en el subtítol, on contra tot sensacionalisme escriuen (traducció meva) "els homes que pateixen ejaculació precoç podrien donar-ne culpar els seus gens, suggereix un article". Notem l'ús del condicional, que en els nostres mitjans s'hagués traduït com "descobert el gen de l'ejaculació precoç" o "els ejaculadors precoços ja poden donar la culpa als seus gens".

L'article en qüestió (sí, els de la BBC fins i tot esmenten la revista) s'ha publicat al Journal of Sexual Medicine, que té un índex d'impacte de (agafeu-vos fort) 6.199! No em puc imaginar per què (notar to irònic) però la Pompeu no té accés als articles d'aquesta revista, de manera que no l'he pogut llegir ni identificar amb seguretat. Però com que la BBC fa una molt bona feina a l'hora de descriure el treball per una vegada, i sense que serveixi de precedent, em basaré en el que expliquen.

L'estudi, realitzat a la Universitat d'Utrech, ha estudiat la velocitat d'ejaculació de 181 holandesos, 89 d'ells amb ejaculació precoç primària (és a dir, que és un problema que han tingut sempre i amb totes les parelles) i 92 de "normals". Com ho han fet? Doncs han demanat a les seves parelles (femenines, especifica) que mentre tinguin relacions sexuals utilitzin un cronòmetre per medir quan triguen a ejacular! Pobres, quina tallada de rotllo estar pendent del cronòmetre!

El que Martin Waldinger i els seus col·laboradors han pogut veure quan han comparat els dos grups d'homes és que els que pateixen d'ejaculació precoç ténen un dèficit de serotonina a la zona del cervell que controla l'ejaculació. La serotonina és un neurotransmissor, una molècula que envia missatges entre neurones, que se sap que regula processos com l'agressió, la temperatura corporal, l'humor, la son, la gana o la sexualitat. A més a més, també està relacionada amb la depressió.

Això és important perquè fins ara es creia que l'ejaculació precoç era un problema psicològic. Ara, però, se'n podran medicar les causes fisiològiques. I a més, els homes amb ejaculació precoç ja podran dir allò tan típic de "no és per culpa teva, reina, són els gens...". Això sí, aquesta excusa només serveix pels ejaculadors precoços primaris. Als que només els passa amb una parella determinada hauran de buscar una altra explicació!

eurekas y euforias

2008-10-08T19:38:00.003+02:00

Preu: 21,90 €
Pàgines: 454
Idioma: castellà
Editorial: Editorial Crítica
Any: 2004
ISBN: 9788484325581

"Eurekas y euforias" ve a ser, com indica el seu subtítol ("Cómo entender la ciencia a través de sus anécdotas"), un recull d'historietes i anècdotes més o menys divertides i/o interessants relacionades amb les personalitats més conegudes i destacades del món de la ciència. A més a més, com a efecte secundari explica conceptes científics relacionats amb el camp d'investigació dels protagonistes.

En conjunt, el resultat final és un llibre fluixet que no acaba de complir la seva ambició. Per un costat, és absolutament desorganitzat: cada historieta consitueix un capítol per ella mateixa, però aquests no s'organitzen segons cap ordre que jo hagi pogut discernir. No segueix un fil cronològic, ni alfabètic, ni de disciplines científiques, ni de protagonistes, ni geogràfic, ni res de res. Pots trobar Pitàgores entre Franklin i Einstein, anècdotes sobre Bohr en cinc moments diferents i matemàtics abans de químics i després de biòlegs (sí, reconec que els exemples són inventats, però prometo que il·lustratius). En resum, un caos que no contribueix gaire a que el lector es situï en context.

Per altre costat, moltes de les anèdotes són absurdes i no aporten res, tot i que reconec que això és molt personal. Tot i això, n'hi ha de molt divertides (i que confirmen el mite del científic boig o despistat) o d'interessants (com la del SIDA de què vaig parlar l'altre dia). Dins del segon grup vaig trobar especialment encertades i curioses les historietes sobre científics en temps de guerres (moltes durant la primera o la segona Guerra Mundial) o dels que van desenvolupar la seva tasca sobre règims dictatorials (per exemple a Rússia) o fins i tot des de presons.

Pel que fa a la part divulgativa, aquesta també és fluixa i crec que pressuposa bastants coneixements per part del lector, ja que (suposo) al no ser l'objectiu principal hi dedica poc espai en detriment de la qualitat.

Com a punt positiu, crec que és d'agrair l'esforç que fa Gratzer per verificar les anècdotes que relata i la seva honestedat quan una d'elles és dubtosa o té versions diferents (que arriben a involucrar fins i tot a protagonistes diferents), així com la bibliografia que posa al final de cada capítol per a més informació sobre el personatge.

Finalment, la traducció té poc rigor científic en el vocabulari i l'expressió. Un exemple és la traducció de "primer" (petit fragment de DNA que s'usa en la tènica de la PCR com a iniciador per fer còpies d'un fragment més gran) com a "primero", quan la forma correcta en aquest context seria "cebador" o "iniciador".

(Modificat de Biblosfera -02/03/2007)

VIH: un virus polèmic

2008-10-06T12:36:00.004+02:00

Com alerten el Centpeus i Les Set Edats ja s'han publicat els premis IgNobel d'enguany. Això m'ha fet pensar que els Nobel també devien ser a prop, i així és: ja s'ha fet públics els guanyadors en la categoria de Medicina, i al llarg d'aquesta setmana coneixerem també els de Física, Química, Literatura i Pau. El més tardà serà el d'Economia, que es coneixerà dilluns.

Aquest any hi ha hagut tres guardonats al premi de Medicina. Per un costat s'ha atorgat una meitat del premi a Harald zur Hausen, per descobrir que el Virus del Papil·loma Humà causa càncer (per cert, hi ha un article molt interessant sobre l'eficàcia de la famosa vacuna contra el càncer aquí). L'altra meitat del premi s'ha donat a Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier (un quart de premi a cadascun) per haver descobert el virus de la immunodeficiència humana, el VIH, causant de la SIDA.

Aquesta segona meitat del premi pot ser polèmica i discutida, sobretot pels americans, però fos qui fos el guardonat el debat estaria servit. I és que més enllà de les dificultats tècniques, el descobriment del VIH va ser un escàndol en el món científic que va transcendir a l'esfera política.

La història del SIDA va començar oficialment el 1981, en una roda de premsa del Center for Disease Control and Prevention d'Estats Units, el famós centre de control de malalties que surt a totes les pel·lícules d'epidèmies. Al principi es va classificar com una malaltia pròpia dels homosexuals, però aviat es va començar a estendre entre la població heterosexual, i amb ella també es va escampar el pànic.

Era necessari, doncs, que els científics comencéssin a treballar per descobrir què era aquella nova malaltia que causava estralls. Entre els qui investigaven sobre la SIDA hi havia, a un costat de l'Atlàntic, un grup de l'Institut Pasteur de París, sota la direcció de Luc Montagnier, i a l'altre un grup del National Cancer Institute, dirigit per Robert Gallo.

El 1984 Gallo va publicar quatre articles a Science afirmant que havia descobert el virus causant de la SIDA, i aquí va esclatar la polèmica. I és que Luc Montagnier afirmava que el virus que Gallo va publicar era el que el mateix que ell li havia enviat el 1983, i que per tant li havia robat la investigació. Això va originar una disputa que va acabar sent un problema polític i diplomàtic entre França i Estats Units, fins que el 1987 Ronald Reagan i Charles Chirac van firmar un document considerant-ho un descobriment compartit. El 1990 i 1993 es van analitzar les diferents mostres de virus i es va veure que, efectivament, el virus presentat era el de Montaigner, que s'havia contaminat amb mostres del laboratori de Gallo. Actualment es considera que el descobridor del VIH va ser Luc Montagnier, tot i que quan se'ls va concedir el Premio Príncipe de Asturias de Investigación Científica y Técnica el va haver de compartir amb Gallo.

Si us pregunteu qui va ser l'únic a rebre en tota aquesta història, ja us ho podeu imaginar... el becari! Se'l va acusar de contaminar els cultius i fer creure a Gallo que havien descobert un virus nou, li van retirar la carta verda (era grec, em penso) i el van fer fora del país.

És curiós veure la història que explica l'entrada de la Wikipedia sobre el SIDA en francès i en anglès. La primera no menciona enlloc a Robert Gallo, mentre que la segona evita la polèmica: directament no parla del descobriment del virus, i ambdós científics són citats a la bibliografia.

I finalment, un recomanació fílmica. Quan feia la carrera ens van passar una pel·lícula sobre l'aparició del SIDA, l'alarma social que va causar i les investigacions que es van portar a temre, inclosa la polèmica entre Montaigner i Gallo. No en recordava el títol però, buscant buscant, em penso que era En el filo de la duda, originalment titulada And the Band Played On.

científics en crisi

2008-10-02T16:09:00.003+02:00

Fa temps que els telenotícies i les ràdios i els blogs i tothom en va ple, de la crisi. La pregunta que ens fem tots, òbviament, és "m'he de preocupar?". Si no tens clara la resposta, ben segur que aquest arbre de decisió et farà servei (clicar per ampliar):

Vist a PhD (Piled Higher & Deeper).

llet enriquida: d'on ve el calci?

2008-10-01T10:42:00.004+02:00

Ahir, mentre vegetava al silló en la frontera entre el son i la vigília, un anunci de llet va agredir les meves orelles de tal manera que em va despertar de cop. Tot i que el missatge no era nou -la marca ja l'havia utilitzat en anuncis anteriors-, de seguida vaig pensar que era carn de post i vaig intentar memoritzar-lo. I bé que vaig fer, perquè no l'he pogut trobar a youtube!

Pel títol segur que de seguida heu deduït que em referia a la Llet Pascual i al seu nou anunci de la llet enriquida amb calci. Actualment hi ha moltes llets enriquides, i un dels productes estrella que s'hi afegeix (bufa, això d'afegir no sona tan bé com enriquir, tot i que vulgui dir exactament el mateix!) és precisament el calci. El que fa diferent el producte de Pascual és que, com es llegeix a la pàgina web, "el calcio es 100% procedente de la propia leche". No només això, si no que al nou anunci rebla el clau dient alguna cosa així com (cito de memòria) "mientras el calcio de otras leches proviene de sales, el nuestro es calcio calcio proveniente de la leche". Encara fa més mal d'orelles!

El missatge d'aquest anunci toca un tema molt de moda darrerament, i és l'absurda associacció natural=bo. D'això se n'ha parlat molt i no hi entraré aquí en detall, ja que volia centrar-me en el tema del calci, però podeu llegir un article molt interessant sobre el tema al Centpeus o al llibre La truita cremada.

Tornant al calci i a la llet i a la nova frase de Pascual, que empitjora encara més el missatge que fa temps que dónen. El calci és un element químic fonamental pel bon funcionament del nostre organisme, tant sol com unit a d'altre components formant sals. De fet, si busquem calci a la Vikipedia ens diu "en la parla vulgar s'utilitza la veu calci per a referir-se a les seves sals (v.g., 'aquesta aigua té molt calci; en les canonades es diposita molt calci, etc.)". I és que són precisament les sals de calci les que estimulen el creixement dels ossos (hidroxiapatita càlcica, Ca₁₀(OH)₂(PO4)₆) o de les dents (fluorohidroxiapatita càlcica, algun químic a la sala per xivar-me la fórmula?).

Així doncs, quin sentit té promocionar el calci de la llet que vens dient "el calcio de otras leches proviene de sales"? És que el seu no? Perquè ells no et venen que el calci sigui important en la comunicació entre les neurones, ni que tingui un paper crucial a l'interior de les cèl·lules. Ells et venen que creixeràs sa i fort o que protegiràs els teus ossos, precisament el paper de les sals! Però és que en qualsevol cas una molècula de calci, tant pura com formant sals, no deixa de ser un element o un conjunt d'elements químics, i és exactament idèntic sigui "natural" o sintetitzta al laboratori, per molt que Pascual digui a la web que "su sabor sea más natural".

El que sí s'ha de tenir en compte quan es parla del calci dels aliments és a quins altres compostos va associat. Per exemple, mentre el calci de la llet forma sals que el nostre sistema digestiu pot absorbir (les mateixes que duran les altres marques, don't panic), el calci de les verdures forma sals amb d'altres compostos que fan que l'intestí no l'absorbeixi tant bé i, per tant, n'aprofitem molt poquet.

Per finalitzar, mireu quina sopreseta em tenia preparada google: "FACUA [Federación de Asociaciones de Consumidores y Usuarios de Andalucía] denuncia la publicidad de Leche Pascual Calcio por engañosa", "El anuncio que ha motivado la reclamación de FACUA, difundido en televisión, afirma que "el calcio de algunas leches con calcio no procede de la leche. El calcio de la leche Pascual Calcio sí", induciendo así a error al consumidor al trasladarle el mensaje de que el calcio que no procede de la leche no es tan beneficioso como el de ésta e incurriendo en publicidad engañosa".

blogs, beers & research

2008-09-22T10:54:00.002+02:00

Alguns recordareu que abans de l'estiu amb en Dan vam organitzar un Beers and Blogs... i ciència a Barcelona. Ara, bloggers científics gironins ens han pres el relleu amb el seu Blogs, Beers & Research, emmarcat en la Nit de la Recerca '08. En les seves paraules, "ens agradaria que poguéssim parlar de les nostres inquietuds, del futur de la recerca, de les xarxes socials i la seva utilitat per a la creació, transmissió, desenvolupament i crítica del coneixement, per a la innovació".

El quan, com i on els podeu trobar explicats amb detall a Edunomia, però us avanço que és aquest divendres 26, cap a dos quarts de 9, a Girona. Si teniu pensat acostar-vos-hi, deixeu-li un comentari!

Darwin vs Déu

2008-09-19T09:52:00.004+02:00

M'arriba via twitter de la Tafanera el titular "El Vaticà convoca una conferència per conciliar Déu amb Darwin", que em redirecciona a la pàgina del 3cat24. El titular ja té tela, però faig un esforç, respiro fons i segueixo llegint la notícia. Analitzem-la a trossets:

"El Vaticà patrocinarà una conferència internacional per conciliar la fe amb la teoria de l'evolució de Darwin. Ho farà entre el 3 i el 7 de març de l'any que ve a Roma, coincidint amb el 150è aniversari de la publicació de l'obra "L'origen de les espècies"."
Pobre Darwin. Sobre el tema de la conciliació, sobren comentaris, i ja anirem veient més endavant com pretenen fer-la.

"A la conferència participaran especialistes com el premi Nobel Werner Arber, el neuròleg Marc Jeannerod o el premi Templeton Michael Heller, entre altres."
Com que intento ser una persona sense prejudicis, abans d'histeritzar-me he buscat al google aquests especialistes. Coneguem-los.
Werner Arber és, efectivament, premi Nobel... en medicina. I també un reconegut defensor del Disseny Intel·ligent (aka creacionisme), membre de l'Institute for Creation Research, on podeu trobar aquest article on ens explica les seves posicions antievolucionistes. Entre d'altres coses ens comenta la seva extensiva recerca en evolució, i per tant me n'he anat corrent a PubMed a veure el seu curriculum científic (pels que no ho sapigueu, PubMed és un cercador d'articles publicats en revistes científiques que passen un procés previ de revisió per experts). Werner Arber té, exactament, 6 articles, en revistes tan prestigioses com History and Philosophy of the Life Sciences, que té un índex d'impacte de 0.192 (com a referència, Science té un 26.372, i la darrera revista on jo he publicat un 4.001). Val a dir que un dels articles sí que està publicat en una revista de prestigi, els Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA (impacte de 9.598), però la recerca que explica no té res a veure amb l'evolució. Com a curiositat, aquest article deta de 1985, mentre que els cinc restants estan publicats a partir de 2003.
Marc Jeannerod: d'en Marc Jeannerod no he trobat ni una sola referència que el vinculi a l'evolució. Quan l'he cercat a PubMed he trobat que ha publicat 23 articles, la majoria relacionats amb l'esquizofrènia i tots amb problemes psiquiàtrics. A la vista de la informació que he trobat sobre ell no em queda cap dubte sobre la seva professionalitat com a investigador en el camp de la psiquiatria, però molts sobre què pinta com a ponent en un debat sobre evolució.
Michael Heller: efectivament ha guanyat el premi Templeton, que "honors a living person who has made an exceptional contribution to affirming life's spiritual dimension" (suposo que no cal traducció). El primer enllaç que google mostra quan es posa el nom de Heller ens diu d'ell que es "filósofo, físico, cosmólogo y matemático, además de sacerdote católico", i afegeix més avall que "el modelo teórico propuesto por Heller responde a la idea tradicional de un Dios transcendente que, por otra parte, es el origen creador, el fundamento del ser, del que surge el espacio-tiempo del mundo creado". EM penso que no cal cercar més informació sobre les seves credencials.
A la vista del curriculum dels individus que menciona la notícia, tremolo de pensar qui són els "entre d'altres".

"D'aquesta manera, l'Església catòlica vol sortir al pas del debat existent, especialment als Estats Units, entre creacionistes i evolucionistes."
D'aquesta manera? De quina? Fent una conferència on tots els convidats són del mateix ram? I, en segon lloc, de quin debat parla? No hi ha debat entre creacionistes i evolucionistes, això és precisament el que volen fer creure els primers per donar publicitat a les seves idees.

Això només era el subtítol. Seguim:
"La conferència, que portarà per títol "Evolució biològica: fets i teories. Una valoració crítica 150 anys després de 'L'origen de les espècies'", l'organitzen les universitats catòliques Georgiana, de Roma, i Notre Dame, dels Estats Units, i compta amb el suport i el patrocini del Consell Pontifici de Cultura."
Crec que el paràgraf parla per si sol, només fixeu-vos en els organitzadors. Del títol no dic res, crec que queda tot prou clar en l'anàlisi del subtítol de la notícia.

Em salto un trosset que no aporta res de nou, i a conitnuació trobem una altra perla:
""el debat sobre la teoria de l'evolució està cada vegada més encès, tant en l'àmbit cristià com en l'estrictament evolucionista" i amb freqüència "es discuteix més en clau ideològica que científica"."
Sí, estic d'acord en la darrera part (la primera ja he dit abans que no). Però és que els creacionistes no tenen res de científic, per tant només poden parlar des d'una clau ideològica.

Acabo:
"Per aquest motiu, la conferència haurà de servir per "aclarir alguns punts" a través d'un "ampli intercanvi d'opinions". D'aquesta manera, s'espera facilitar "un diàleg fecund entre experts de diversos àmbits". "
Ah, sí? Experts de diversos àmbits? Us remeto a l'anàlisi dels ponents que us he fet més amunt.

En fi, que sé que aquest post no servirà de res i que aquesta gent seguirà a la seva, però com a mínim m'he desfogat!

Actualització: el Francesc m'informa als comentaris l'enllaç a Pharyngula. No us el perdeu, tot i que és en anglès, ja que conté algunes perles que no sortien al 3cat24, com la frase "Archbishop Gianfranco Ravasi, president of the Pontifical Council for Culture, said the other extreme of the evolution debate — proponents of an overly scientific conception of evolution and natural selection — also were not invited." (resum: els tenen una concepció massa científica de l'evolució tampoc han estat convidats).

coneixement i destí

2008-09-15T13:09:00.006+02:00

L'altre dia, tot sentint el discurs del papa Benet XVI en la seva gira francesa per la ràdio, vaig sentir una frase que de seguida vaig pensar que era carn -o potser millor dit paraula- de blog. I no només això, si no que vaig decidir crear una nova secció: la lent bocagrossa. I és que tot sovint, més valdria que alguns es miressin més què els surt de la boqueta...

"El dinero, la sed de acaparar, el poder e incluso el conocimiento han apartado al hombre de su verdadero destino"

Benet XVI, setembre de 2008

I és que, quin és el veritable destí de l'home? I quin mal li pot fer el coneixement? A no ser, és clar, que el veritable destí de l'home sigui la fe, creure cegament en Déu i en el que el seu representant a la terra ens mani... un destí que a alguns els convé molt més que tinguem.

marqueting científic

2008-09-05T14:50:00.004+02:00

Fa un parell de mesos vaig escriure un post que mostrava com la música pot ajudar a aprendre ciència (i amb el que algú em va titllar de boja, per cert). Ahir vaig rebre un vídeo (gràcies, Francesc) que mostra un altres aspecte musical de la ciència: el màrqueting. Per què vendre pipetes de manera avorrida si ho pots fer tot cantant?

(l'original, en millor qualitat, a la pàgina d'Eppendorf)

"Pipetting all those well-plates, baby, sends your thumbs into overdrive
And spending long nights in the lab makes it hard for your love to thrive

What you need is automation, girl, something easy as 1 2 3
So put down that pipette, honey, I got something that will set you free

And it’s called epMotion (whisper: ‘cause you deserve something really great)
Girl you need epMotion (whisper: yeah girl it’s time to automate)
It’s got to be epMotion (whisper: no more pipetting late at night)
Only for you epMotion (whisper: girl this time we got it right)

DNA
RNA
Proteins
Cell Cultures
Less reagents
Faster workflow
Saves you money
Well, well, well

And it’s called epMotion (whisper: ‘cause you deserve something really great)
Girl you need epMotion (whisper: yeah girl it’s time to automate)
It’s got to be epMotion (whisper: no more pipetting late at night)
Only for you epMotion (whisper: girl this time we got it right) "

"Pipetejar totes aquestes plaques, nena, sobrecarrega el teus polzes
I passar llargues nits al laboratori fa difícil que el teu amor prosperi

El que necessites és automatisme, nena, alguna cosa tan fàcil com 1 2 3
O sigui que deixa anar la pipeta, reina, tinc una cosa que t'alliberarà

I s'anomena epMotion (xiuxiueig: perquè et mereixes quelcom realment sensacional)
Nena necessites epMotion (xiuxiueig: sí nena, és temps d'automatitzar)
Serà epMotion (xiuxiueig: s'ha acabat pipetejar fins ben entrada la nit)
Només per tu epMotion (xiuxiueig: nena, aquesta vegada ho hem fet bé)

DNA
RNA
Proteïnes
Cultius cel·lulars
Menys reactius
Treball més ràpid
T'estalvies diners
Bé, bé, bé

I s'anomena epMotion (xiuxiueig: perquè et mereixes quelcom realment sensacional)
Nena necessites epMotion (xiuxiueig: sí nena, és temps d'automatitzar)
Serà epMotion (xiuxiueig: s'ha acabat pipetejar fins ben entrada la nit)
Només per tu epMotion (xiuxiueig: nena, aquesta vegada ho hem fet bé) "

Aquesta canço m'ha fet pensar en una altra que vaig rebre l'any passat, sobre un tema que he tocat recentment. Us sona?

(l'original, en millor qualitat, a la pàgina de BioRad)

"There was a time when to amplify DNA,
You had to grow tons and tons of tiny cells.

Then along came a guy named Dr. Kary Mullis,
Said you can amplify in vitro just as well.

Just mix your template with a buffer and some primers,
Nucleotides and polymerases, too.

Denaturing, annealing, and extending.
Well it’s amazing what heating and cooling and heating will do.

PCR, when you need to detect mutations.
PCR, when you need to recombine.
PCR, when you need to find out who the daddy is.
PCR, when you need to solve a crime.

(repeat chorus)"

"Hi va haver una època en la que per amplificar ADN,
Havies de cultivar tones i tones de minúscules cèl·lules.

Després va aparèixer un home anoemat Dr. Kary Mullis,
Que va dir que podies amplificar in vitro igual de bé.

Només barreja la teva mostra amb un tampó i alguns primers,
Nucleòtids i polimerases, també.

Desnaturalizar, anellar, extendre.
Bé, és impressionant el que farà escalfar i refredar.

PCR, quan necessites detectar mutacions.
PCR, quan necessites recombinar.
PCR, quan necessites saber qui és el pare.
PCR, quan necessites resoldre un crim.

(repetir els cors)"

Si en Jacme ja deia "són bojos aquests científics" en aquella ocasió, tremolo de pensar de què ens titllarà ara!

el gen de la infidelitat

2008-09-04T16:44:00.004+02:00

Quan sento -o llegeixo- les paraules "el gen de...", se'm posen els pèls de punta, ja per sistema. Quan a més a més, com en aquest cas, es precedeix de la paraula infidelitat no sé si riure o plorar, si fer un post o deixar-ho per inútil. Però com que els medis insisteixen en el tema, em sento en l'obligació de desmentir-los, no sigui que algú se'ls cregui encara.

La notícia que ahir va sortir a totes les televisions va ser que un equip suec ha trobat el Gen de la Infidelitat, en majúscules i potser negreta i tot. Aquest transcendental descobriment (per si algú no se n'ha adonat, era una ironia) ha anat acompanyat de frases tals com "los hombres dotados de esta variante del gen sean peligrosos para una relación estable" (El Mundo), "El gen que los hace infieles" o "Esta mutación es un enlace directo entre los genes del hombre y su aptitud para la monogamia" (les dues de El País, que s'hi llueix, ja que si es segueix llegint després diuen tot el contrari: "no puede ser utilizado para predecir con ninguna precisión el comportamiento que tendrá un hombre en una futura relación"). En favor dels diaris he de dir, però, que ho expliquen millor que als telenotícies, potser perquè tenen més espai que els permet no només el sensacionalisme, sinó acabar donant alguna engruna d'informació amb sentit.

Què hi ha de cert en tot això? Per començar, i com deia al principi, hi ha molt pocs "gens de...", és a dir, gens el malfuncionament dels quals causi una malaltia o tret per ells mateixos. Entre alguns d'aquests gens es troben el que causa la fibrosi quística o el que ens permet doblegar la llengua en forma d'U. El que no fan aquests gens és controlar un caràcter complex, i definitivament la infidelitat pot ser considerada com a tal! Així doncs, no es pot trobar el gen de la infidelitat, i més considerant que en una conducta infidel hi tenen un gran efecte els aspectes ambientals (i no em refereixo precisament al canvi climàtic).

En aquests moments no puc accedir a l'article sencer (boicot de l'Acrobat), però sí que tinc accés al resum (per cert, la majoria de mitjans no consideren rellevant donar la referència de l'article). El que puc llegir, però, confirma les meves sospites i reserves. Segons els autors, el que han trobat és una relació entre certa variant (l'RS3) en el gen AVP en els homes, i la qualitat de les seves relacions sentimentals de parella. Els paràmetres sobre els que han enquestat les parelles en estudi han estat el lligam entre ells, si els sembla que tenen molts o pocs problemes maritals i la seva condició civil. Els resultats han mostrat que tant els homes que tenen una o les dues còpies del gen AVP amb la variant RS3 com les seves mullers, perceben que la seva vida de parella té pitjor qualitat. Que tampoc vol dir que siguin infidels, o que els altres no ho siguin!

I per cert, no són els homes els únics a tenir una excusa genètica a la infidelitat. El 2004 va sortir una notícia que trobava el motiu de la infidelitat femenina en els gens. En aquella ocasió els entit comú el va posar la Fox, que va titular el seu article "Infidelity Gene: Sensational, but Science?"

Per acabar, una lectura recomanada sobre el tema: The Red Queen, de Matt Ridley.

invasió juràssica

2008-09-01T13:17:00.004+02:00

Aquest estiu la cadena Cuatro ha estat emetent la sèrie de la BBC Primeval, que amb poc encert han traduït com a Invasión Jurássica. Considerant que la programació de diumenge al vespre és nefasta a l'hivern, i veient que a l'estiu no havia millorat gaire, al llarg d'aquests mesos de calor he anat seguint més o menys la sèrie, tot i que és força dolenta. Ahir, quan es va emetre el darrer capítol, vaig decidir que era el moment de fer-ne un repasset al blog.

L'argument de la sèrie dóna molt joc: sobtadament comencen a aparèixer ponts temporals que uneixen diferents moments de la història de la Terra, les Anomalías. A través d'elles el present es veu envaït per criatures del passat -i del futur- que amenacen la seguretat dels ciutadans. Un equip d'experts reclutat pel govern britànic haurà d'eliminar l'amenaça, intentant descobrir què provoca les anomalies i, sobretot, retornant els animals al seu temps abans que la notícia s'escampi.

La primera cosa que em va sorprendre de la sèrie, i que va portar a no poques bromes, va ser el títol. Tot just ara, al fer el post, he descobert que la culpa no és pas de la BBC sinó de Cuatro, i això és encara més estrany considerant que sembla que Canal+ la va emetre com a Mundo Primitivo, un títol molt més ajustat a l'original Primeval que no Invasión Jurásica. I és que el primer dia ens van delectar amb un gorgonòpsid pèrmic i amb unes menes d'aranyes i centpeus carbonífers realment fastigosos, però d'animals del Juràssic, ni rastre. De fet, en 12 capítols només trobem una bestiola d'aquesta època, l'Anurognathus.

Històrica, biològica i evolutivament la sèrie comet diversos errors i imprecisions, però com que no me'ls he anat apuntant ni tinc cap intenció de tornar-la a veure sencera quedaran al tinter. De tota manera no serà gaire greu, ja que ben segur que la xarxa va plena de blogs estil Malaciencia que s'hauran dedicat a la crítica científica de la sèrie amb entusiasme.

Avui, ben al contrari, volia centrar-me en el que m'ha agradat dels capítols que he vist: la reconstrucció dels animals. Si més no dels prehistòrics! Tot i que alguns -com l'Anurognathus- s'han modificat per afegir-hi dramatisme, la majoria d'ells són fidels i era possible reconèixe'ls a primer cop d'ull, com els dodos (mira, acabo de descobrir un blog dedicat exclusivament a ells!), els mamuts o els smilodonts, més popularment coneguts com a tigres de dents de sabre. I és que si realment la sèrie té alguna gràcia, aquesta es troba en les seves criatures, tan les reals com les inventades. Ara que, què menys podíem esperar dels creadors de les sèries Walking With...?

la PCR

2008-08-29T12:06:00.008+02:00

L'altre dia, en un post sobre identificació de cossos mitjançant ADN, vaig parlar de la PCR, una tècnica per obtenir moltes còpies d'un fragment determinat d'ADN, o dit d'una altra manera, d'amplificar-lo. Quan la Laia em va preguntar per què servia tenir tantes còpies, vaig pensar que seria una bona idea fer algunes entrades dedicades a tècniques de laboratori.

En un laboratori de genètica, una vegada obtingut l'ADN, el primer que normalment es fa és la PCR, la Reacció en Cadena de la Polimerasa. Això és així per dos motius principals. En primer lloc, no volem pas analitzar tot l'ADN, sinó només un fragment (bé, això comença a no ser ben bé veritat, però ho deixarem per un altre dia i de moment ens centrarem en les tècniques clàssiques). I en segon lloc, els processos que realment ens interessen, com la identificació d'STRs o la seqüenciació, necessiten molts quantitat d'ADN per funcionar. De fet, la PCR no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per realitzar les proves que necessitem.

La PCR és relativament moderna, la va inventar en Kary Mullis el 1983. Per impossible que sembli ara, la majoria de professors a la facultat va començar les seves carreres sense ella! De fet, una de les coses que ho va fer possible va ser el descobriment del bacteri Thermus aquaticus el 1969, de qui possiblement en parlaré un altre dia. La gràcia d'aquest bacteri és que viu en fonts termals, a uns 70º C, i per tant la seva maquinària cel·lular està adaptada a altes temperatures. Per fer la PCR utilitzem una de les seves eines de duplicació de l'ADN, un enzim que en honor seu ha estat anomenat Taq polimerasa.

Però, com funciona la PCR? Bé, en primer lloc hem de posar en un tubet l'ADN juntament amb una barreja que contingui Taq polimerasa, primers (encebadors en català), els nucleòtids i clorur de magnesi. Els primers o encebadors són seqüencies complementàries a les zones que flanquegen la regió d'ADN que volem amplificar. I els nucleòtids són les famoses A, T, C i Gs, amb les que farem les noves cadenes d'ADN.

A continuació ja es pot posar aquesta barreja al termociclador -la màquina de la foto de l'inici del post-, que és l'encarregada de dur a terme la PCR, i programar les condicions adequades. Segons la regió que es vol amplificar les condicions són una mica diferents, però es poden distingir tres passos fonamentals:

1. Separar les dues cadenes d'ADN. Això es fa a uns 94-96º, ja que a aquesta temperatura l'ADN no pot mantenir la seva estructura.

2. Unir els primers o encebadors amb la cadena d'ADN, posant la barreja entre 50 i 65º.

3. Fer les noves cadenes d'ADN. Aquest darrer pas es du a terme a uns 72º, la temperatura idònia per què la Taq polimerasa es posi a treballar unint nucleòtids a les noves cadenes.

clicar per veure l'animació

Aquests tres passos es duen a terme moltes vegades, normalment entre 30 i 50, i al final es calcula que s'obtenen uns mil milions de molècules d'ADN. Finalment es fa un cicle d'entre 5 i 15 minuts per acabar de formar cadenes noves, i quan ha acabat el termociclador es posa a entre 4 i 15º, la temperatura a què les mostres es conserven, fins que l'investigador va a treure-les.

Un cop fet això, només queda comprovar que la PCR ha funcionat i seguir endavant amb la feina! Tot això, però, serà tema d'un altre post...

Nota: l'animació l'he tret d'aquí. En podeu trobar de més bones en flash aquí (més explicativa, en shockwave) i aquí (més visual, en flash).

univers

2008-08-27T14:10:00.004+02:00

Fa uns mesos anunciava un recital de poesia científica, a conseqüència del que vaig penjar un dels poemes de l'Assumpció Forcada, Genoma.

Ara he sabut que l'Assumpció presenta un altre dels seus llibres, Univers, el proper dia 8 de setembre a dos quarts de vuit a la Casa Elizalde, al carrer València 302 de Barcelona.

Si us va agradar Genoma, doncs, aquí teniu una nova oportunitat per sentir-la en directe.

CSI - l'accident de Barajas

2008-08-21T11:32:00.008+02:00

Ahir vam fer la sobretaula amb la notícia del tràgic accident d'avió a l'aeroport de Barajas. Ben segur que els propers dies molts blogs se'n faran ressò tractant els diferents aspectes de la notícia: els humans, els tècnics, els mèdics, els de seguretat... Com que jo d'aquests temes no en sé, parlaré de la part de la notícia més científica, la més CSI: la identificació dels cadàvers.

Aquest matí sentia la ràdio i deien que de moment només s'havien identificat 22 dels 153 cadàvers provocats per l'accident, aquells dels que se'n podia saber la identitat pels seus objectes personals o per les empremtes digitals. L'entrevistat, responsable de la penosa tasca de posar nom als morts, deia que a la majoria se'ls han de fer proves d'ADN, i que això tardava unes 48 hores. 48 hores? Però si els de CSI ho fan en 10 minuts! La realitat, però, s'imposa, i els temps són els que són.

Com es fa la identificació per ADN, tant sigui en un cas de paternitat dubtosa com en el cas present? El que els científics han d'elaborar és un perfil genètic de la víctima, que posteriorment es compara amb el dels seus familiars més propers.

El primer que s'ha de fer és obtenir una mostra de sang i extreure'n l'ADN mitjançant uns protocols amb els quals es trenca la paret de les cèl·lules i es van separant els diferents elements que conté, un procés que al món real dura unes quantes hores. A continuació s'ha d'utilitzar una tècnica anomenada PCR, sigles en anglès de la Reacció en Cadena de la Polimerasa (unes quatre o cinc hores més). La PCR serveix per fer milions de còpies del fragment o fragments d'ADN que ens interessen, perquè no utilitzem pas tota la informació de la cadena!

Un cop l'ADN ja està amplificat, ja es pot començar a fer el perfil genètic, que també porta el seu temps. El més comú és utilitzar STRs, Short Tandem Repeats (repeticions curtes en tàndem). Els STRs són petits fragments d'ADN, de poques lletres, que es repeteixen un cert nombre de vegades, així: ACGTAGTAGTACC. En aquest cas, tenim tres repeticions del fragment GTA. La gràcia és que cada persona té un nombre de repeticions diferents, que heretem dels nostres pares. Fins i tot les dues còpies d'ADN que cadascun de nosaltres posseïm ténen un nombre diferent de repeticions! Normalment, per una paternitat o una identificació s'utilitzen 13 STRs diferents, ja que s'ha calculat que la probabilitat que dues persones comparteixin el mateix nombre de repeticions en els dos cromosomes és d'aproximadament una entre mil milions (un bilió anglès).

Com ja he dit al principi fer el perfil d'un cadàver no és prou, també hem de fer el perfil dels seus familiars propers. Imaginem que aquest exemple que he dibuixat aquí sota -amb només cinc STRs per fer-ho senzill- és el perfil genètic d'un cos irreconeixible, i volem saber si és fill de la parella A (verda) o de la parella B (taronja):

Fixem-nos primer en l'STR1. Per aquest STR, el cadàver té 13 repeticions en una còpia de l'ADN i 9 en l'altre. Assumint que no hi ha hagut infidelitat entre les parelles i que uns dels dos són els pares de veritat, les 13 repeticions les pot haver heretat de la mare A, del pare B o de la mare B. En canvi, les 9 repeticions les pot haver heretat de la mare A o del pare A. Si ens fixem en aquestes possibilitats, i comptant que n'ha d'haver heretat una del seu pare i l'altre de la seva mare, per força les 13 repeticions provenen de la mare A i les 9 repeticions del pare A. Mirem ara l'STR2. Les 6 repeticions poden provenir del pare A, i les 8 de la mare A o de la mare B. Per tant, aquest STR torna a coincidir amb la parella A. I us deixo els altres tres STRs perquè veieu vosaltres mateixos amb quina parella coincideixen i resolgueu el cas!

Com us podeu imaginar, en un laboratori forense no n'hi ha prou amb el que hem fet al paràgraf anterior. A partir de les repeticions coincidents s'elaboren uns índex, que normalment corresponen a la probabilitat que el cadàver estigui relacionat amb els seus familiars dividit entre la probabilitat que no ho estigui. Per calcular el segon supòsit es té en compte la freqüència de cada nombre de repeticions en un STR a la població en la que pertany la víctima.

I ara, imaginem que s'ha de fer això per més de 100 persones! I amb les complicacions afegides que sempre comporten els casos reals. Com ja he comentat, una complicació molt comuna i que es trobaran serà que els pares, tot sovint, no coincidiran amb els seus pressumptes fills. Així doncs, ja ens podem anar fent a la idea que, malauradament per les seves famílies, la identificació de totes les víctimes d'aquest accident encara trigarà força dies.

Dedico aquest post als familiars de les víctimes d'aquest accident.

el mapa genètic d'Europa

2008-08-20T11:05:00.006+02:00

Després de reactivar Biblosfera a principis d'agost -i especificar que lamentablement no, no he estat de vacances-, feia dies que em plantejava que l'altre costat de la lent també necessitava tornar a la vida. Tot i això, en el meu procés de desintoxicació de l'ordinador ho havia anat deixant. Fins ahir. I què va canviar ahir que em fes retornar ràpidament a la lent?

Tot va començar quan em vaig acostar a la pantalla i vaig veure un nou missatge de twitter des de La Tafanera: "Els catalans són, genèticament, mig espanyols i mig francesos http://tinyurl.com/68w2qc". Aquest titular, que no té ni cap ni peus, va fer saltar totes les alarmes del meu cervellet, i ràpidament vaig clicar l'enllaç. El cos de la notícia, en canvi, ja no deia exactament el mateix: "L'_Erasmus_ University Medical Center de Rotterdam ha publicat a la revista científica Current Biology un estudi genètic d'Europa. En aquest estudi s'han pres mostres a Catalunya, i el resultat genètic és que la població catalana se situa en una posició intermitja entre els francesos i els espanyols, compartint característiques amb ambdós, i en menys mesura amb portuguesos i italians. Notícia al The New York Times: www.nytimes.com/2008/08/13/science/13visual.html?_r=1n".

El primer que em va cridar l'atenció va ser que l'estudi s'havia fet a l'Erasmus University Medical Center, a Rotterdam, on hi tinc un amic que va fer la tesi al meu grup i amb el meu mateix director, l'Òscar Lao. Efectivament, ràpidament vaig constatar que l'estudi era seu. Després d'això vaig passar a explorar els enllaços. El primer, el del títol, porta a un blog molt curiós i que val la pena seguir, Strange Maps. Strange Maps és un blog dedicat a publicar i comentar mapes, però no mapes comuns. Com deia el seu autor en el post inaugural, "I like maps. I like weird maps, the kind you won’t find in a regular atlas. Maps of countries that never existed - or never will exist. I’ve given up on categorizing the maps I’ve collected so far - irredentism, alternate history,… - and decided to just be a little less anal. So, just for fun, here are the weirdest maps I found on the internet." I un d'aquests mapes estranys ha estat el mapa genètic d'Europa publicat a Current Biology. A més a més el comenten amb molt d'encert, demostrant que l'han entès molt millor que qui ha penjat la notícia a La Tafanera amb un titular tan desencertat. El segon enllaç, com ja s'indica, porta a la notícia del NY-Times, a la que es pot accedir subscrivint-se gratuïtament.

I ara, la ciència. L'article es pot baixar des d'aquí, però no és gratuït, i el mapa és aquest:

Aquest mapa ha estat elaborat a partir de la informació obtinguda de la caracterització de 500.000 variants genètiques en 2.514 individus de 23 poblacions europees, indicades generalment amb les dues primeres lletres del nom del seu país d'origen. Com es veu al mapa de la dreta, que mostra la localització geogràfica de les poblacions utilitzades, els catalans estem codificats com ES2. Segur que a primer cop d'ull, mirant el mapa de l'esquerra -el genètic- ja veieu que és absurd dir que els catalans som mig espanyols mig francesos. Igual que dir que els espanyols són mig catalans i mig portuguesos, o que els txecs son un terç alemanys, un terç hongaresos i un terç polonesos. El que en realitat s'ha trobat és que els europeus som genèticament molt semblants, però que les diferències que hi ha entre nosaltres estan molt correlacionades amb les distàncies geogràfiques. Les diferències més grans es troben als Finlandesos i als Italians. En el primer cas, això es podria explicar perquè els Finlandesos van ser durant molt temps una població petita i aïllada, i en el segon cas per la barrera que constitueixen els Alps.

I tot això, per què serveix? Bé, doncs a partir d'aquesta informació es poden obtenir aquelles variants que són més diagnòstiques, és a dir, que són característiques dels Europeus. Això podria ser d'ajuda en casos forenses, ja que ens donaria pistes sobre si l'individu que ha comès el crim és d'origen Europeu o no.

Per més informació, us recomano especialment l'article del NY-Times.

els superherois Marvel, professors de ciència

2008-07-06T17:22:00.004+02:00

Llegeixo a El Periódico que, des de l'1 de juliol, els superherois de Marvel s'han traslladat al Museu de les Ciències Príncep Felip de València, on es dediquen a ensenyar ciència a qui s'hi vulgui acostar. Ho faran durant més d'un any a l'exposició Marvel Superherois, i segur que se'n sortiran molt bé perquè abans d'anar-hi han agafat molta experiència a Los Angeles i Toronto.

En aquesta exposició, que ocupa uns 2.000 metres quadrats, Banshee ens donarà lliçons de física de les ones sonores, Hulk ens ensenyarà funciona el cervell, el Doctor Octopus ens explicarà els darrers avenços que s'han fet en pròtesis artificials controlades pel cervell i podrem experimentar la resistència de la Technora, el material sintètic més semblant a les teranyines de la mà d'Spiderman. I no només això. Daredevil, l'Home de Gel, la Torxa Humana, els X-Men i molts altres ens hi esperen amb principis, curiositats i avenços científics sorprenents.

Tot i que he de reconèixer que quan vaig estar al Museu de les Ciències Príncep Felip de València no em va entusiasmar pas gaire, potser sí que valdrà la pena anar a donar un cop d'ull a aquests professors de ciència d'excepció!

informe quiral 2007

2008-07-03T21:37:00.003+02:00

Des de 1996, la Fundació Privada Vila Casas i l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra analitzen cada any les notícies relacionades amb la salut i la medicina que apareixen als mitjans de comunicació. Els resultats, que es publiquen sota el nom d'Informe Quiral, es basen en els articles apareguts en cinc diaris d'àmbit estatal: El País, El Mundo, ABC, La Vanguardia i El Periódico. Aquest informe permet veure com evoluciona l'interès de la societat pels temes relacionats amb la medicina i quines han estat les notícies que han generat més impacte.

Ara ja s'han publicat els resultats de l'Informe Quiral 2007, en el que s'han analitzat els articles apareguts en els diaris esmentats entre el 2 de gener i el 31 de desembre d'aquest any. Durant el 2007 s'han recollit 12.048 articles d'un total de 1.810 diaris analitzats. Si es compara amb els resultats recollits des de 1996 es pot veure ràpidament com això representa un increment en el nombre de textos mèdics als diaris respecte als anys anteriors, i de fet és un dels més alts que s'han registrat, després del 2002 i el 2003.

Segons els autors de l'informe, aquest increment en el nombre d'articles es deu principalment a que les seccions específiques i els suplements sobre salut han augmentat i s'han consolidat durant aquest any. Si s'analitza el número d'articles per diari, qui més n'ha publicat ha estat El País (2.914), seguit per El Mundo (2.753), l'ABC (2.731), La Vanguardia (2.009) i, en darrer lloc, El Periódico (1.641).

Però, quins han estat els temes estrella del 2007? Doncs el principal ha estat el que segur que encara teniu tots al cap: el tancament de les clíniques avortives del Dr. Carlos Morín. A més a més, també han destacat les notícies relacionades amb la política sanitària, des de la regulació de les drogues o el tabac fins al debat sobre les talles de roba.

Cada any, l'Informe dedica una atenció especial a alguns dels temes sobre els que ha tractat l'actualitat. El 2007 s'han escollit tres casos per fer aquest aprofundiment. En primer lloc, s'ha analitzat el debat sobre l'avortament generat pel tancament de les clíniques avortives. També s'han investigat els límits en els mètodes que s'utilitzen per cridar l'atenció sobre temes relacionats amb la salut, a través de dos exemples: l'anunci d'una marca de roba que mostrava una noia anorèxica i un programa de televisió que oferia com a premi un transplantament de ronyó. Finalment, s'ha analitzat l'impacte diferencial que han tingut en els medis de comunicació dues vacunes, la de la malària i la del virus del papiloma humà.

Quines notícies ens esperen en el que queda del 2008? Si a títol particular pogués formular els tres típics desitjos que ofereixen els genis, serien: (a) que el debat social sobre temes mèdics i científics tingui lloc abans que es converteixin en crisis, com ha passat amb l'avortament; (b) que els debats mèdics no es polititzin, i que s'escolti més als experts que als polítics i ideòlegs de torn; i (c) que augmenti el rigor de les notícies mèdiques i científiques en general.

la truita cremada

2008-07-02T09:15:00.004+02:00

Preu: 18 €
Pàgines: 290
Idioma: català

Editorial: Col·legi de Químics de Catalunya
Any: 2005
ISBN: 9788493197018

T'has preguntat mai per què les truites s'enganxen a la paella? Com és realment un flam? Si podries fer glaçons salats? Per què esquitxa la salsa de tomàquet?

A La truita cremada, 24 lliçons de química, Claudi Mans ens explica això i molt més. I ho fa d'una manera fresca i dinàmica, amb rigor però sense perdre's en tecnicismes innecessaris. Com en les seves receptes químiques combina ciència i entreteniment, i ens enganxa amb el seu estil mentre es posa en la pell del lector tot preguntant-se una vegada i una altra a si mateix: i això, per què passa?

Un llibre obert a tots els públics per descobrir que la química, també pot ser divertida.

deCODEme

2008-06-26T09:23:00.004+02:00

T'has plantejat mai com serà la medicina del futur? Has pensat en com seria poder saber quin risc tens de patir una malaltia i poder adquirir uns hàbits de vida que el minimitzin? Això ja ha començat a deixar de ser ciència ficció per començar a ser una realitat a deCODEme.

deCODE Genetics és una empresa islandesa dedicada a la investigació genètica, i sobretot a identificar aquelles variants en el genoma (SNPs) que ens fan diferents a cadascun de nosaltres i que ens confereixen diferents riscos de desenvolupar una malaltia determinada. Ara, agrupant no només el coneixement que ells han generat sinó tot el que s'ha publicat en revistes científiques sobre aquest camp, han desenvolupat el servei deCODEme.

Per un preu que s'acosta als ~~1.000€~~ $1.000 -uns 700€- (i no em mullaré a dir si això és poc o molt), deCODEme t'envia un kit perquè t'agafis una mostra de saliva -de fet, un frotis bucal- i genotipa, és a dir llegeix, un milió dels teus SNPs. A continuació, en funció de com ets per cada un d'aquests SNPs i segons el coneixement que posseïm actualment, calcula si el teu risc de patir una malaltia, per exemple diabetis, és més alt o més baix que el de la resta de la població, i et dóna unes guies bàsiques sobre com la dieta, l'activitat física o altres hàbits poden modificar aquest risc. Però no només es té en compte el risc de patir malalties, sinó que caracteritza alguns altres trets com el risc de tornar-te addicte a la nicotina si fumes. Finalment, també donen informació sobre d'on provenen els teus avantpassats i permeten comparar les teves dades amb les de la resta de la base de dades.

Ara cal plantejar-nos quines són les implicacions ètiques i socials d'aquest projecte. El primer risc que tothom hi podria veure és el possible mal ús que se'n pot fer. Això ho han solucionat en gran mesura fent que la seva base de dades sigui completament anònima, de fet, ni ells mateixos saben en cap moment a qui estan enviant el kit. Una altra pregunta important és la repercussió que pot tenir aquesta informació sobre la salut psicològica d'una persona. Si bé és cert que és totalment voluntari, com reaccionarem davant del risc de tenir, per exemple, un càncer? I més si tenim en compte que la informació es va actualitzant a mesura que el coneixement sobre els SNPs relacionats amb malalties creix dia a dia, i que els riscos per una malaltia determinada es poden anar modificant.

Què en penseu? Us sembla una bona idea? Quines avantatges i inconvenients li trobeu?

Aquí podeu trobar una demo del que podem fer i saber una vegada se'ls envia la mostra i la genotipen.

el leprechaun fugitiu: la resposta

2008-06-19T22:55:00.007+02:00

Alguns ja ho vau saber veure, però finalment avui es desvetllarà el misteri que feia dies que portava la lent de cap: on va el leprechaun fugitiu?

Per resoldre aquest cas, el primer que hem de fer és ordenar els leprechauns segon la seva posició vertical relativa:

Segur que us heu fixat que, en la desaparició, un dels leprechauns perd el barret, mentre que l'altre pateix una lleugera reducció de genolls. El que passa és que, en realitat, aquesta imatge no s'ha de dividir en tres parts com hem vist al post anterior sinó en dues, tallant-la horitzontalment pel mig. Si movem les dues peces...

cada leprechaun cedeix una part de sí mateix al leprechaun del costat! En aquest procés, cada leprechaun perd 1/14 de sí mateix. I 14/14 fan... el 15è leprechaun, el leprechaun fugitiu!

La informació d'ambdós posts i les imatges són tretes d'aquí.

canta la ciència

2008-06-17T13:08:00.004+02:00

La lletra d'una cançó ha estat sempre més fàcil d'aprendre que una lliçó. Avui, a ReAcCIONa, he descobert que algú s'ha pres aquesta idea molt seriosament, i s'ha posat a traduir la ciència en cançons.

La Laia, que és química, ens posava l'exemple de l'àtom:

Però jo no me n'he pogut estar, de tirar cap a la biologia:

I tot buscant m'he trobat també amb el cicle de l'aigua (geologia?):

Ja ho veieu, cançons per tots els gustos i per tots els nivells!

el leprechaun fugitiu

2008-06-09T12:00:00.007+02:00

Participar en la festa de la ciència em va aportar més satisfaccions de les que pensava a priori, i una d'elles va ser conèixer en Miquel Duran, amb qui havia parlat per mail però a qui encara no havia desvirtualitzat. En Miquel era allí fent un espectacle de matemàgia, i en acabat vam xerrar una estona. Enmig de la conversa em va plantejar un misteri, el del leprechaun fugitiu, que és el que avui vull compartir amb vosaltres.

Mireu la següent imatge i compteu els leprechauns que hi apareixen:

Aquesta imatge, on apareixen 14 leprechauns, està formada per tres peces, dues superiors i una inferior. Què passa si canviem d'ordre les dues imatges superiors?

Ara hi ha 15 leprechauns! Quin d'ells és el leprechaun fugitiu? On va quan canviem l'ordre de les targetes? Ens mostrarà la solució d'aquest misteri el camí d'Avalon enmig de la boira? Qui ho sap... i és que d'una criatura màgica, en podem esperar qualsevol cosa!

Actualització: finalment, ja hi ha publicada la resposta de l'enigma.

festa de la ciència

2008-06-05T19:57:00.005+02:00

Aquest cap de setmana, 7 i 8 de juny, el Parc de la Ciutadella es converteix en un espai on aprendre, investigar i divertir-se al ritme que marcarà la Festa de la Ciència 2008. Experiments, demostracions, jocs, tallers i moltes activitats més relacionades amb la ciència però pensades per a tots els públics ompliran el Parc des de dissabte a les 11 del matí fins a diumenge a les 3 del migdia.

I si algú s'anima a ser-hi el dissabte a les 9 del vespre, m'hi podrà veure fent la microxerrada Com sabem què va passar amb els humans?

genoma

2008-05-30T11:49:00.005+02:00

Com els que passeu per aquí sovint ja deveu saber el dilluns 19 de maig, al claustre de l'Institut d'Estudis catalans, va tenir un lloc un recital de poesia científica: Simbiopoesi. A l'acte hi van participar quatre autors de poesia científica: Josep Perelló, Assumpció Forcada, Anna Aguilar i David Jou.

De tots ells, qui més em va impressionar va ser Assumpció Forcada, tant pels seus poemes com per la manera de recitar-los. I és que els poemes de l'Assumpció parlen de sentiments com qualsevol altre poema, però les seves metàfores no s'inspiren en els arbres, el cel o els estels sinó en l'ADN, la tectònica de plaques o la fotosíntesi. És per això que, sense el seu permís i confiant en que no se m'enfadi, m'agradaria reproduir aquí un dels seus poemes, el que més em va agradar, del llibre Evolutio, editat per Seuba Edicions el 2002.

Genoma

En el marc dels dies recorro les hores
cercant senyals d’inici
d’un missatge invisible per a molts ulls.
Les meves mans s’uneixen en un prec,
com si fossin dues fraccions ribosòmiques,
volen traduir el missatge d’amor
que porta el meu genoma.
De tantes seqüències complementàries a les teves,
em sento com un bri d’ADN orfe de tu,
de l’hèlix que gira i dóna il•lusió al temps.
He trobat en algunes paraules,
aminoàcids essencials, que deia
pensant trobar el codó adient a la teva vida.
Per un oment veia el missatge en els teus ulls
una elongació del meu pensament,
una seqüència, una cadena amorosa
miracle de la química, perfecta.
Les teves parpelles han fet senyal de parada,
he volgut llegir de nou el missatge
al fons dels teus ulls, però una estranya mutació
ha deixat fora la lectura dels somnis i ara només
hi ha una traducció: No és possible.

PD: si algú sap on es pot aconseguir el llibre li agrairé molt la informació, perquè per internet no n'he trobat ni la imatge!

Actualització 02/06/2008: m'ha enviat un mail l'Assumpta dient-me que el dia 9 de Juny a les 19.30 farà un recital al V CICLE DE POESIA A LA CASA DE MENORCA, al carrer Diputació 215 (entrada per la cafeteria), on es podran escoltar alguns dels seus poemes cantats amb la guitarra i comprar els seus llibres.

l'atac dels clons

2008-05-25T02:03:00.006+02:00

Avui, 25 de maig de 2008, es celebra una vegada més el Dia de l'Orgull Friki. I com sempre, en Jacme ens convoca a fer un post commemoratiu per reivindicar tan gloriosa jornada.

Per celebrar-ho, doncs, us presento l'inici d'una nova categoria del blog: els Miniclips de Ciència.

Click To Play

Feliç dia de l'orgull friki!

Nota: hem tingut problemes per fer la conversió de l'original en flash a un format de vídeo que han afectat a la qualitat de la imatge i a la seva correspondència amb el text. Intentarem arreglar-ho tan aviat com sigui possible.

granotamandra

2008-05-23T09:36:00.004+02:00

Mentre encara tinc pendent comentar la notícia del tigre de Tasmania, un altre titular periodístic em posa els pèls de punta: Descobreixen el fòssil d'un amfibi meitat granota, meitat salamandra. No sé vosaltres però jo, el primer que m'imagino, és una espècie d'ésser grotesc, una quimera amb cap de granota i cos de salamandra, o fins i tot una espècie de gatigos amfibi dubtosament avingut. Anem a veure què ha publicat Nature en realitat!

(imatge de cnews)

Els amfibis que coneixem avui en dia es classifiquen en tres grups: granotes, salamandres i cecílies. El que encara no està clar és com aquests tres grups han evolucionat, sobretot perquè no s'han trobat gaires fòssils que ens ho expliquin. Fins ara, l'única manera que hi havia d'estimar quan es van separar les granotes i les salamandres era guiant-nos pel temps que ens marca el rellotge molecular, un mètode que permet calcular el temps que fa que dues espècies han divergit del seu avantpassat comú basant-se en el número de diferències genètiques entre elles. El rellotge molecular situava aquesta separació entre fa 300 i 350 milions d'anys.

El fòssil que s'ha trobat ara, però, omple el buit que hi havia entre els amfibis més primitius i els primers membres de la família de granotes i salamandres, ja que comparteix algunes característiques pròpies de cada un dels dos grups. El crani, per exemple, és semblant al de les primeres granotes, mentre que els ossos del "peu" que s'han trobat són característics de les salamandres. La columna és un forma de transició, és a dir, té un número de vèrtebres que es troba entre el dels amfibis més primitius i les primeres granotes i salamandres.

Totes les característiques observades en aquest fòssil, el Gerobatrachus hottoni, han permès situar el moment de la divergència entre aquests dos grups fa entre 270 i 280 milions d'anys. És a dir, que la separació entre granotes i salamandres és més recent que no ens pensàvem. A més a més, l'article estima que la separació entre el grup format per granotes i salamandres i el grup de les cecílies va tenir lloc fa, com a mínim, 328–335 milions d'anys.

PD: no sé què ha passat que se m'ha publicat a mig escriure, demano disculpes si algú ha entrat i ha trobat l'article a mitges!

esperant el dia F

2008-05-22T15:25:00.003+02:00

Com ens va recordar l'altre dia en Jacme s'acosta una data assenyalada: el dia F. Que quant serà? doncs Diumenge!

Així que, sense més preàmbuls, us deixo amb una il·lusió òptica per anar fent boca fins al gran dia. Fixeu la vista en els quatre punts del mig durant uns trenta segons, i a continuació tanqueu els ulls. Quan ho feu, veureu un punt de llum més clar dins la negror. Pareu-hi atenció... qui hi veieu?

Què? Que m'he oblidat de dir què passa el dia F? No home, que està al link del principi!

the ancestor's tale

2008-05-21T17:02:00.005+02:00

La lent llegeix és una altra de les seccions d'aquest blog. Com molts ja sabreu la lectura és una de les meves principals aficions, a la que trec suc en el meu altre blog, Biblosfera. D'entre tots els llibres que acostumo a llegir s'hi compta, com no, la divulgació científica, generalment (ho he de reconèixer) de biologia, i he pensat que aquestes lectures encaixen perfectament a l'altre costat de la lent. Així doncs, aquí ressenyaré també aquells llibres de divulgació que o bé ja he llegit, o vagi llegint. Tot i que les ressenyes seran les mateixes que a Biblosfera en canviaré lleugerament el format i, en cas que existeixi, la portada que hi posaré no serà la del llibre que he llegit sinó la de la seva versió en català o, en el seu defecte, en castellà. I si tampoc la trobo, com avui, doncs l'original!

Preu: 28 $ (preu d'amazon, també disponible en butxaca)
Pàgines: 688
Idioma: anglès
Editorial: Houghton Mifflin
Any: 2004
ISBN: 0618005838

The Ancestor's Tale, de Richard Dawkins, és, tal com subtitula l'autor, un pelegrinatge fins a l'alba de l'evolució. I aquesta és realment la millor definició del llibre: inspirat en els Contes de Canterbury, l'ésser humà comença un llarg pelegrinatge en el temps en el transcurs del qual s'anirà trobant amb tots els altres éssers vius, començant amb els hominoideus fòssils, els primats, els mamífers, els vertebrats i un llarg etcètera fins arribar a l'origen comú de tots ells, en LUCA. Al llarg d'aquest viatge, a cada cruïlla del camí un (o varis) espècimens del grup que se'ns uneix ens explica algun tema, des de l'aparició de la visió en colors (tàrsids) fins la tècnica de la PCR (Thermus aquaticus).

És realment un d'aquells llibres que enganxa des de la primera pàgina (tot i que he de reconèixer que algun capítol, sobretot dels de la darrera meitat, es pot fer una mica pesadet), i que deixa amb ganes de seguir llegint divulgació. Per altre costat, tot i que és una cosa que em costa de valorar degut al meu background evolutiu, crec que és molt assequible per al públic no especialista.

(Modificat de Biblosfera -02/10/2006)

recordatori

2008-05-20T18:43:00.003+02:00

Ja només falten dos dies!

simbiopoesi

2008-05-16T16:12:00.010+02:00

Poesia i ciència. Dos mons oposats? Potser no tant, o com a mínim això és el que pensen el grup de poetes i científics que han organitzat Simbiopoesi. Si voleu descobrir aquesta singular fusió, acosteu-vos el proper dilluns 19 de maig al claustre de l'Institut d'Estudis Catalans, al carrer del Carme 47 de Barcelona.

"Poesia i ciència comparteixen horitzons i la forma de mirar-se’ls. Podrien contemplar, però no: amb l’ull exploren, violen, reinventen. Abracen els límits per comprendre. Des de la materialitat fins a la idea, el cosmos s’explica i se’ns obre amb els llenguatges perforadors de la ciència i la paraula. És el que a SimbioPoesi, poetes i científics, embolcallats d’imatge i moviment, voldran descobrir-nos. Serà al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, a frec de l’antic Hospital de la Santa Creu i de l’Acadèmia de Medicina, segurament el racó de Barcelona més procliu a interrogar-nos, amb l’eco dels seus murs, sobre els límits que palpem amb la ciència i els poemes."

el descobriment de la nasa

2008-05-14T19:28:00.003+02:00

El centpeus i la matgala ens informaven que avui, a les 7 hora local nostra, s'anunciaria un descobriment de la Nasa que s'ha estat esperant durant 50 anys. Ara, a les 7.28, quan encara estan al torn de preguntes, he iniciat aquest post.

He connectat amb el link que la Nasa havia posat a disposició de la gent a les 6.55 per seguir la roda de premsa, però només hi posaven música clàssica. A partir d'aquest moment, he anat twittejant el que entenia de la informació que donaven. A les 7.03 han anunciat que començarien en 2 o 3 minuts, i ho han complert.

La xerrada ha anat a càrrec de tres investigadors. Els dos primers parlaven molt ràpid, així que costaven força d'entendre. El tercer, en canvi, parlava molt clar. He intentat gravar la xerrada amb el RealPlayer, però la connexió m'ha fallat molt, i fins ara l'he hagut de reiniciar ja tretze vegades. Això, òbviament, també ha afectat la meva comprensió dels fets. Tot i així, he aconseguit saber què estava passant.

Sembla que el que el telescopi Chandra ha descobert és una supernova molt jove localitzada molt a prop del centre de la Via Làctea, la nostra galàxia. Això té dues gràcies: en primer lloc, és molt difícil veure supernoves a la nostra pròpia galàxia des de la posició en què ens trobem. En paraules del conferenciant, si som un peperoni situat al lateral d'una pizza no podem veure els xampinyons del centre. I això és exactament el que som! Així que això sol ja és important.

Però és que a més a més, resulta que com he dit aquesta supernova és molt jove. Que sigui tan jove implica que els elements que es van produir en l'explosió encara es troben pul·lulant per allà. Això els permetrà poder estudiar el procés d'explosió d'una supernova des de l'inici.

(En aquests moments hi ha una intervenció telefònica incomprensible a crits, i tothom ha quedat en silenci. Ara recomencen amb les preguntes, si més no ho intenten. Segueix el silenci després d'un tímid "hi ha algú a part de nosaltres?". Se sent alguna cosa però molt molt lluny).

Bé, aquest és el resum del que jo he entès. Malauradament no és un monolit ni un stargate com havíem hipotetitzat, ni tan sols Nèmesi. Em temo que, pels profans, aquest descobriment no és tan emocionant com ens havien fet creure.

I fins aquí la locució, que la transmissió ha quedat més morta que morta! A veure si demà, quan ho expliquin als mitjans de comunicació i s'expandeixi per la xarxa, trobo més detalls per afegir.

com veiem als científics?

2008-05-13T19:47:00.003+02:00

La xarxa és plena de recursos per jugar amb la ciència, però normalment estan força amagats i són difícils de descobrir si no els busques específicament. A la secció que comença avui, aniré recollint aquelles activitats relacionades amb el món de la ciència que trobi per internet i amb les que pensi que tots ens hi podem divertir.

Com t'imagines una persona que es dedica a la ciència? Aquest és el nom d'un d'aquests projectes, que va aparèixer a la pàgina de Recerca en Acció l'octubre de l'any passat. En aquesta activitat creareu el científic que teniu al cap, i finalment descobrireu si la vostra imatge mental del que és un científic és poc o molt estereotipada. Com va vestit? A què es dedica? Què li agrada? Aquestes i altres preguntes són les que anireu responent arrossegant les icones corresponents sobre el vostre científic... i les que indicaran com d'influïda per les pel·lícules està la vostra concepció de les persones que fan ciència.

Podeu jugar-hi en aquest enllaç o clicant sobre la imatge, i quan acabeu podreu veure a quins factors es deu la vostra puntuació.

Sou molt o poc estereotipats? Espero els vostres comentaris!

la copa de rubin

2008-05-08T17:29:00.003+02:00

Quan era petita i el CosmoCaixa encara es deia Museu de la Ciència una de les meves activitats preferides era anar a passar-hi el dia, tot sovint en primer diumenge de mes, que era gratuït i l'economia familiar no estava per gaires alegries. D'entre totes les coses que s'hi podien fer, les meves preferides eren electrocutar als meus acompanyants -preferentment ignorants del fenomen- amb la bola de plasma, anar al Planetàrium i explorar la sala dedicada als efectes i il·lusions òptiques. Allà, per exemple, vaig descobrir què era el zoòtrop, i hi vaig passar llargues estones contemplant un retrat de Dalí fet a base de mosques.

I és que el món de les il·lusions òptiques ha fascinat des de fa molts anys a científics, psicòlegs i profans, i a ell devem activitats tan comunes avui en dia com poder veure una pel·lícula. Així doncs, aquí comença un altre dels blocs temàtics d'aquest blog (que no bloc), que ens portarà a redescobrir il·lusions òptiques i dibuixos impossibles i, en ocasions, a preguntar-nos per què la ment ens enganya.

La Copa de Rubin, creada per Edgar Rubin el 1915, és un clàssic de les il·lusions òptiques. Aquest efecte òptic es basa en proposar a l'observador una figura amb dues interpretacions, ambdues vàlides. El model de copa de Rubin més conegut és la de la imatge d'aquí sota, però se n'han fet moltes adaptacions, fins i tot un gerro per celebrar els 25 anys de regnat de la Reina Isabel II d'Anglaterra!

Què veieu en la imatge? En aquest cas, les dues interpretacions que el dibuix proposa a la nostra ment són una copa (en negre) o dues cares que es miren (en blanc). El principi que s'amaga darrera aquest tipus d'il·lusió és que la ment és, en condicions normals, capaç de discriminar un objecte del seu entorn. El conflicte sorgeix quan l'objecte i l'entorn comparteixen el mateix perfil: aleshores, la ment ha de decidir en què concentrar l'atenció, què és l'objecte i què és l'entorn. Si hi dediqueu una estona, us adonareu que és molt difícil (o impossible) veure les dues coses al mateix temps!

Aquest tipus d'il·lusions va ser molt utilitzat per la Gestalt, un corrent psicològic que es va iniciar al principi del segle XX. Els seguidors de la Gestalt van desenvolupar i utilitzar un gran nombre d'aquests efectes per demostrar que la percepció no és un procés passiu, si no que l'individu hi participa activament.

cafè científic

2008-05-07T15:46:00.006+02:00

Més o menys com tots els blogs "l'altre costat de la lent" anirà creixent, una mica sota les meves regnes, una mica ella sola cap a camins que ara no puc imaginar. Ara, que encara em fa força cas, començo una de les seccions que tinc en ment, l'anunci de totes aquelles activitats relacionades amb la ciència de les que m'assabenti.

Començo, doncs, amb una activitat en la que, per què negar-ho, hi tinc interessos (més que res perquè n'organitzo una part!): els cafès científics al bar del CCCB, una iniciativa bàsicament del CRG però en la que també hi fiquem cullerada, a títol personal, membres d'altres institucions.

De moment, s'organitzen tres cafès, que tindran lloc a les 19:30 al bar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), al carrer Montalegre 5:
7 de maig: neurobiologia de l'enamorament, amb Mara Diersen, Adolf Tobeña i Elena Crespi.
10 de juny: aliments transgènics, amb Josep Pàmies, Marta Guadalupe i Joaquima Messeguer.
1 de juliol: coneixent el nostre genoma, amb Xavier Estivill i María Casado.

El cartell de tots els cafès pot baixar-se aquí. Del primer, que té lloc avui, en parlen a El Periódico i a l'agenda de La Vanguardia.

A més a més, no em vull resistir a recordar una altra activitat, organitzada amb el Centpeus i que ja vaig publicar a ADS-ADN: el Beers&Blogs de ciència del 22 del maig! (aquí o aquí).

l'altre costat de la lent

2008-05-07T11:58:00.000+02:00

Quan un va estressat, té una feinada que no se l'acaba i no pot dormir pensant en els mil projectes que té el cap, què fa? Bé, la gent normal no ho sé, què fa, potser ioga o tècniques de relaxació. Jo, obro un blog. En aquests moments en tinc tres en dansa i dos d'ocults, i amb prou feines els puc mantenir (la pobra Biblosfera darrerament està més abandonada del que voldria), però no em puc resistir a crear "l'altre costat de la lent".

El nom d'aquest nou blog beu de moltes fonts. Una d'elles és el títol d'un llibre d'infantesa que em va quedar gravat: La lent prodigiosa, d'Astrid Bergman Sucksdorff. Tot i que en recordo més el títol que l'argument, em porta records del meu primer naturalisme, innocent i incipient. També beu d'una imatge de Krahn, la que va il·lustrar La Biologia a l'alba d'un nou mil·leni, el volum 50 (any 2000) dels Treballs de Societat Catalana de Biologia, editat per en Jaume Bertranpetit. Com que la imatge parla per ella mateixa amb més força del que ho puc fer jo, us deixo que la gaudiu des del link del llibre sense més paraules. Finalment, el títol "l'altre costat de la lent" beu de la lectura de tants contes d'Asimov, els que em feien canviar una i una altra vegada la meva perspectiva del món i els seus significats, de la ciència i de la ficció. Perquè l'altre costat de la lent es pot trobar en allò microscòpic, però també en el que és llunyà. I perquè potser, només potser, nosaltres també som a l'altre costat de la lent.

Sigui com sigui, benvinguts a aquest nou experiment, on vull parlar de ciència no des de la perspectiva de rigorosa actualitat amb què ho faig a ADS-ADN sinó des de l'espontaneïtat eclèctica i caòtica que caracteritza el meu primer fill virtual, Biblosfera.