l'altre costat de la lent

pandèmia

2009-04-29T20:56:00.004+02:00

Des de que van començar a sortir les primeres notícies sobre la grip porcina, i sobretot des que es van començar a trobar casos sospitosos de ser-ho a casa nostra, la catosfera (i la blogosfera en general) n'han parlat molt. Com que s'han dit tantes coses, i tan interessants (en Dan per duplicat [1,2], en Salva, en Didac López per quadruplicat [1,2,3,4], i molts més), crec que no val la pena que hi insisteixi, ja que poc més puc aportar al tema.

Així doncs, no parlaré de grip porcina, sinó d'una altra paraula que s'ha posat de moda a rel d'aquest cas: pandèmia. Segons l'Enciclopèdia Catalana, una pandèmia és una "malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d'un país". De manera que, si bé potser a hores d'ara encara és una mica agosarat anomenar la grip del poc pandèmia, el més probable és que ho sigui aviat.

Però he dit que no parlaria més de febres i porcs sinó de pandèmies. Tot i això, com que jo sóc de l'escola dels que pensen que la millor manera d'aprendre una cosa és provant-la, en realitat tampoc parlaré de pandèmies, sinó que proposaré un experiment. No, no us espanteu, no proposo crear cap nova infecció per dominar el món! Si més no, cap de real, perquè a la xarxa he trobat Pandemic 2,un joc que ens permet simular una pandèmia.

El primer que hem de fer a Pandemic 2 és triar el nivell de dificultat, i si volem crear una pandèmia causada per un virus, un bacteri o un paràsit. A partir d'aquí, el joc ens assigna un país on iniciar la nostra expansió mundial. L'objectiu? Matar a tots els habitants del planeta abans que es trobi una vacuna.

Amb aquest joc es poden experimentar aquells factors que fan que s'escampi una pandèmia. Poc a poc, el nostre microorganisme anirà evolucionant i adquirint noves característiques: des de la pestanya Disease podrem modificar la seva capacitat d'infectar, i les vies de trasmissió. Però vigilant! Si els malalts són massa fàcilment detectables, els països veïns tancaran fronteres, i no els podrem infectar.

Podrem reproduir la pandèmia de la grip porcina a Pandemic 2? Com a mínim, s'hi pot passar una bona estona!

torna-la a tocar, Sam

2009-04-26T21:26:00.002+02:00

Alguns de vosaltres encara (em) recordeu aquella gran cançó de la PCR, que a més d'un se'ns va enganxar durant una bona temporada. Ara, després d'uns mesos sense música al blog, la lent torna a cantar de la mà de la gent de Bio-Rad (una vegada més, gràcies pel vídeo, Francesc!). Perquè, per fer una bona PCR, necessites... un enzim:

"Enzim, que faràs avui?
He dit, Enzim, tens ganes de fer ADN?
He dit, Enzim, ensenya'm com t'uneixes,
deixa'm barrejar-te amb alguns primers.

Enzim, és hora de fer una nova cadena.
He dit, Enzim, perquè sé que tu pots.
He dit, Enzim, aquestes lletres també formen la paraula DAN.
Tot el que necessitem per fer que les coses comencin...

És només una mica de GTCA,
és només una mica de GTCA,
Puc fer ADN,
Puc ser una gran estrella,
tu ets la clau de la meva PCR.

Correcte, estic parlant de GCTA,
només una mica de GCTA.
Puc fer algunes cadenes noves,
puc veure totes les meves bandes,*
puc donar el millor que tinc.

Enzyme, you have come a long way
But in my lab, demands are higher today
I said enzyme, now it’s time to go fast
We have got to increase throughput
Enzyme, I think I found what I need
It’s an enzyme, it gives me much higher speed
It goes so fast, when it builds DNA
All we need to get it started…

Enzim, has vingut de molt lluny,
però al meu laboratori, avui encara hi ha més exigència.
He dit, Enzim, ara és moment d'anar ràpid,
hem d'incrementar el rendiment.
Enzim, em penso que he trobat el que necessito,
és un enzim, em dóna molta més velocitat.
Va tan ràpid, quan fa ADN!
Tot el que necessitem per començar...

És només una mica de GTCA,
és només una mica de GTCA,
Puc fer ADN,
Puc arribar a les estrelles,
puc fer les PCR més ràpid.

Correcte, estic parlant de GCTA,
només una mica de GCTA.
Puc fer cadenes més llargues,
puc veure millors bandes,*
puc donar el millor que tinc."

Ah, i a la pàgina de Bio-Rad podreu trobar el making off, les preses falses, i alguna sorpresa més!

*Es refereix a les bandes d'ADN que es veuen en un gel d'agarosa quan ha funcionat la PCR. Però, potser millor que una nota al peu, en faig un post un dia d'aquests, no?

si la ciència de la televisió fos com la ciència real

2009-04-08T18:58:00.003+02:00

1. Els assassins en sèrie tindrien temps de sobres per fugir.
- Corre, fes un anàlisi d'ADN amb la PCR d'aquesta mostra!
- Sí, ja, però això em portarà tota la nit.
2. Els agents especials mai serien capaços d'adivinar qui és el dolent.
- Hem reconstruït aquesta imatge a partir d'una foto de quatre píxels.
- Ja, però resulta que això és impossible.
3. Els mites desacreditats no passarien mai el procés de peer-review.
- Què vols dir que un sol punt no és suficient?
- Què és un control?
4. Els robots mai conqueriran el món.
- Fa un segon funcionava!

Un altre còmic genial dels PhD còmics. Això sí, he reconegut CSI, Bones, i els protagonistes habituals dels PhD, però se m'escapa la tercera vinyeta!

paraules de ciència (ficció)

2009-04-05T21:29:00.004+02:00

Via menéame he arribat al blog de l'Oxford University Press, concretament a un post que no podia deixar passar: Nou paraules que podries pensar que provenen de la ciència però que realment són de la ciència ficció. Com m'hi podia resistir? Doncs com que no he pogut, aquí us el poso traduït i amb els enllaços remasteritzats i ampliats, en el seu "no particular ordre":

"1. Robòtica. Probablement és la paraula més coneguda com a provinent de la ciència ficció, ja que Isaac Asmiov és famós per (entre moltes altres coses) les seves tres lleis de la robòtica. Tot i això, la incloc perquè és una de les úniques ciències reals que, abans, han aparegut a un relat de ciència ficció (Mentiroso!, 1941). Asmivo també va donar nom a la professió (roboticista) i a l'adjectiu robòtic.

2. Enginyeria genètica. L'altra ciència que rep el nom d'un relat de ciència ficció, en aquest cas la novel·la de Jack Williamson La isla del dragón, que casualment es va publicar el mateix any que Mentiroso!. L'ofici d'enginyer genètic va trigar uns anys més a ser anomenat, aquesta vegada per Poul Anderson.

3. Gravetat zero / zero-g. Una característica que defineix l'espai exterior (sense gravetat artifical, evidentment). El primer ús conegut de "gravetat zero" es de Jack Binder (més conegut per la seva feina com a artista) el 1938, i en realitat es refereix a l'estat sense gravetat del centre del nucli de la Terra. Arthur C.Clarke ens va donar zero-g el 1952, a la seva novel·la Islas en el cielo.

4. Espai profund (deep space). Una altra de les característiques que defineixen l'espai exterior és la seva buidor essencial. En la ciència ficció, aquesta expressió generalment es refereix a una regió d'espai buit entre estrelles o que es troba molt lluny del planeta d'origen. Sembla que aquesta frase va ser encunyada el 1934 per E. E. "Doc" Smith. El seu ús més comú en ciència es refereix a una regió de l'espai fora de l'atmosfera de la Terra.

5. Motor iònic. Un motor iònic és un tipus de motor de nau espaial que crea propulsió emetent partícules carregades en la direcció contrària a aquella en la que vols viatjar. La cita més antiga és de Brave New Words, una vegada més de jack Williamson (The equalizer, 1974). Diverses naus han emprat aquesta tecnologia, des de 1970.

6. Vestit de pressió. Vestit que manté una pressió estable al voltant del seu ocupant; útil tant en l'exploració espaial com en vols a gran alçada. Aquesta és una altra paraula sorgida de la fèrtil ment de E. E. Smith. Curiosament, els seus vestits de pressió anaven folrats, una innovació lamentablement no replicada per la NASA.

7. Virus. És a dir, els virus informàtics. Davis Gerrold (el de Les tribulacions del Tribbles) aparentment va ser el primer a fer l'analogia verbal entre els virus biològics i els programes d'ordinador auto-replicatius, el 1972, en la història “When Harlie Was One.”

8. Cuc. Un altre tipus de programa informàtic auto-replicatiu. El va anomenar el 1975 John Brunner a la seva novel·la El jinete de la honda de shock.

9. Gegant gasós. Un planeta gran, com Júpiter o Neptú, que està compost bàsicament de material gasós. El primer ús conegut d'aquest terme prové d'una història (Plexo Solar) de James Blish; el que és estrany del cas és que la primera vegada que va ser utilitzat va ser en una reedició d'aquesta història, onze anys després de la seva primera publicació. Si això va ser així perquè Blish va concebre el terme en els anys intermitjos o perquè el va llegir en algun altre lloc, o si estava al manuscrit original i va quedar fora en l'edició és impossible de dir a aquestes alçades."

vampirs a Venècia

2009-03-08T20:10:00.006+01:00

Zombies, no-morts, vampirs, o enterrats en vida són només alguns exemples de com la frontera entre la vida i la mort és un terreny fèrtil per desfermar la imaginació més macabra i enriquir l'ideari popular.

Moltes de les llegendes que tracten aquests temes es basen en fets molt més terrenals però que, en un moment històric determinat, no eren tan fàcilment explicables com avui dia. La por i el boca-orella, doncs, podien deformar i magnificar la realitat fins crear monstres esgarrifosos i sense escrúpols.

Un d'ells són els vampirs. Hi ha diverses teories que cerquen trobar l'origen del vampirisme i/o del seu exponent més conegut, Dràcula. Entre les primeres destaca la que enllaça els vampirs amb una malaltia de la sang, la porfiria, i que en Dan a explicar molt bé en aquest post.

Avui trec el tema perquè des del twitter del New Scientist m'ha arribat la notícia que a Venècia s'ha trobat la tomba d'un vampir. I encara que sembli un titular sensacionalista, és cert, si més no des del punt de vista de qui va enterrar el cadàver. Segons l'article, l'esquelet del pressumpte vampir (o millor dit, vampira) s'ha descobert en una fossa comuna a l'illa de Lazzaretto que data de 1576, quan la Pesta Negra assolava Europa.

Aparentment durant l'edat Mitjana, davant l'assot d'una plaga mortal i de causa desconeguda, una de les víctimes propiciatòries per carregar amb les culpes foren els vampirs. Això podria ser degut al fet que, un cop mortes, les persones que havien sucumbit a la pesta encara podien escopir sang, fet que, a més, causaria que la mortalla sintroduís a la boca i s'esquincés. Així doncs aquests malvats vampirs, enlloc d'anar a mossegar víctimes com a vampirs decents, pressumptament es dedicaven a mastegar les seves mortalles per escampar la malaltia. Solució? Els enterramorts sembla que ho tenien clar: posar-los un totxo entre les barres. Aquesta és, si més no, l'opinió del Dr. Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, que afirma haver trobat el primer vampir del que s'ha pogut fer un anàlisi forense. Una sentència amb la que no està d'acord Peer Moore-Jansen, de la Wichita State University de Kansas, que porta temps desenterrant esquelets similars a Polònia.

En tot cas, sigui o no el primer, ja tenim un nou element que sumar als alls i les estaques quan anem a caçar vampirs: els totxos. Amb la crisi immobiliària, pot ser un nou mercat prometedor pels fabricants!

natura diligent

2009-03-03T20:43:00.003+01:00

Ja fa dies que algun insecte impertinent (o més probablement més d'un), s'ha enamorat de la meva sang, i des de mitjans de febrer vaig rascant-me per tot arreu. Això m'ha recordat prematurament uns populars versos de Pere Quart que, de ben petita, la meva tieta em va ensenyar, i que sempre m'han agradat molt.

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

El que no tinc gaire clar és que, a aquestes alçades de l'any, la bèstia que em procura tantes molèsties sigui un mosquit. Normalment, els mosquits -que, per cert, no piquen per alimentar-se si no per enriquir els ous- s'activen durant la primavera i, sobretot, l'estiu. De fet, la causa més comuna de picades a l'hivern acostumen a ser les puces i les paparres (sobretot si es tenen animals, que no és el cas), els polls o alguns àcars. Quin d'ells es deu haver fixat en mi? Cap em quadra gaire!

En qualsevol cas, la mare natura tot sovint és un pèl massa diligent.

serendipia

2009-02-26T21:00:00.003+01:00

"En el camp de l'observació l'atzar només afavoreix als esperits preparats."

Louis Pasteur
7 de desembre de 1854
Universitat de Lille

creuar el riu

2009-02-23T19:38:00.003+01:00

La manera més senzilla de creuar un riu és utilitzar un pont, sobretot si algú s'ha molestat a construir-lo abans. Els habitants de les terres de l'Ebre, en canvi, eren més originals. Si bé avui en dia aquest riu es pot creuar per 16 ponts, un d'ells romànic, el mètode tradicionalment emprat per assolir l'altra riba era el Pas de Barca.

Els Passos de Barca tenen un funcionament senzill, però enginyós, que aprofita la corrent del riu per desplaçar-se. La barca de pas està formada per dos llaguts que sostenen una plataforma de fusta a la que s'accedeix des d'unes passarel·les mòbils situades a ambdós costats del riu. Una vegada alliberada de les cordes que la subjecten a la passarel·la, la barca és empesa pel corrent. Per tal que aquest no se l'endugui, i que la força de l'aigua l'empenyi lateralment i no riu avall, de la barca de pas en surt un cable metàl.lic, el ramalet, que l'uneix a la gúmena, un cable més gruixut que travessa el riu a una certa alçada de la superfície. A més la barca també té un timó, que permet al barquer guiar-la.

Tanmateix el progrés no perdona, i els Passos de Barca han anat desapareixent. En molts punts s'han construït ponts, que no tenen tan d'encant però són força més pràctics; en altres, com a Flix, el transport s'ha mecanitzat. Aquest cap de setmana, l'atzar m'ha estat favorable, i m'ha permès descobrir de primera mà l'únic Pas de Barca original que encara es conserva i funciona a l'Ebre (i a tot Europa), el de Miravet. Llàstima que la sort no em va arribar per trobar el castell obert!

simis, humans i periodistes

2009-02-13T11:00:00.005+01:00

Com ja vaig comentar al post d'ahir, coincidint amb el dia de Darwin tots els mitjans es van fer ressò d'un article aparegut a Nature relacionat amb el genoma del ximpanzé. I, com sempre, generalment ho van fer amb poca gràcia i moltes confusions. Anem a veure-ho.

La notícia
El genoma és dinàmic, constantment pateix mutacions i reorganitzacions que li introdueixen variació. Un d'aquests canvis són les duplicacions segmentals, fragments d'ADN que es repeteixen diverses vegades. La gràcia de les duplicacions segmentals és que moltes vegades el fragment que es repeteix és prou llarg com per contenir gens, i quan això passa, aquests gens duplicats poden adquirir noves funcions, o perdre-la.

En aquest estudi, titulat A burst of segmental duplications in the genome of the African great ape ancestor (Un esclat de duplicacions segmentals al genoma del gran simi ancestral Africà), en Tomàs Marquès i col·laboradors han fet un estudi sistemàtic de les duplicacions segmentals en el genoma de quatre primats: macac, orangutà, ximpanzé i humà. Amb això pretenien entendre quina patrons han seguit les duplicacions segmentals en el llinatge humà, i el que han descobert és que el camí evolutiu que porta cap als humans i als grans simis hi ha hagut un gran increment en el nombre de duplicacions.

L'impacte
Tot i que l'article es cenyeix als aspectes tècnics de les duplicacions segmentals i a la comparació entre la velocitat a què s'han acumulat en els primats, aquesta recerca té dos clars impactes periodístics. En primer lloc, perquè un Nature on es parli de les diferències entre els humans i els nostres cosins més propers sempre crida l'atenció de la premsa. I en segon lloc, perquè s'ha vist que algunes malalties que patim els humans però no els altres primats, com l'esclerosi múltiple o el Huntington, poden estar relacionades amb les duplicacions segmentals (tot i que, insisteixo, en l'article no se'n parla!).

Premsa i titulars
La premsa ha tractat aquesta notícia de diferents maneres. Qui ha encertat més és El Periódico, que deu haver copiat una nota de premsa força correcta (ho dic perquè té exactament el mateix text que La Razón) i, a més, té el mèrit d'haver fer un titular que no està malament: El genoma humà i el dels ximpanzés és més diferent del que es creia. No és una meravella, no reflecteix la idea original de l'article, i es centra en el menys important, si la diferència és d'un 1 o un 10%. Però com a mínim, no és cap bajanada.

La Razón, com deia amb el mateix text, ha pixat totalment fora de test: Disgusto a Darwin en su 200 aniversario: el hombre y el chimpancé no tienen tanto parentesco. "Disgusto a Darwin"? Però si Darwin no va quantificar aquest parentesc, només va dir que existia! I en segon lloc, l'afirmació absurda (que a tothom, inclòs El Periódico, sembla traumatitzar-los en major o menor grau) "el hombre y el chimpancé no tienen tanto parentesco". Però a veure, senyors, que el ximpanzé segueix sent el parent evolutiu més proper dels humans! Quina obsessió amb els números, i això que són de lletres! Però els periodistes de La Razón no es queden aquí. Al subtítol de la imatge que acompanya l'article reblen el clau de la seva pròpia ignorància: "Las teorías de Darwin, en cuestión", i ens hi reafirmen amb el seu enllaç al material suplementari del paper: "Información adicional sobre el estudio del genoma del mono", que ens descarrega l'arxiu "mono1.pdf". El genoma del mono? No tinc paraules...

Ja per acabar, menció especial també a El Mundo. El titular, una vegada més, obsessionat amb el parentesc: "Humanos y chimpancés, parientes no tan cercanos". Però a veure, quina seria la diferència entre que tu i el teu germà compartiu el 47% o el 56% dels gens, sóu menys o més germans per aquest fet? El pitjor, però, ve en el text, un amalgama entre Darwin, els seus dubtes i l'article que acaba reivindicant les teories de l'equilibri puntuat de Gould, en un triple salt mortal argumental sense xarxa que les enllaça amb el text de Nature.

L'article no ha causat cap disgust a Darwin, però la premsa ens ha ben regirat l'estómac als biòlegs evolutius...

el dia D, de Darwin

2009-02-12T11:53:00.003+01:00

Tants dies atabalant amb que el 2009 és l'any Darwin, i finalment ha arribat el dia D, el que justifica la celebració, el del bicentenari del naixement del naturalista que va obrir la capsa de trons de l'evolució.

Per commemorar aquest dia tan assenyalat, he decidit començar una sèrie de podcasts en què aniré llegint la seva obra magna, L'origen de les espècies. La lectura es basa en l'edició que tinc a casa, de la col·lecció Grandes Pensadores, editorial Sarpe, de l'any 1983 (mira, jo tenia dos anyets), que és en castellà. Així doncs, us n'ofereixo una traducció casolana i feta al vol. La previsió inicial és que la sèrie duri un any, fins el 12 de febrer de 2010, i que en aquest període aconsegueixi fer-ne la lectura completa. La realitat serà que durarà fins que me'n cansi o, sobretot, fins que us en canseu vosaltres.

La música és Future Forever d'Ion. Espero que us agradi!

Click To Play

A més, avui he rebut un mail de la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica que em sembla pertinent compartir amb tothom qui passi per aquí. Espero que la Montse Vallmitjana, la seva autora, no s'ho prengui malament. Suposo que no, ja que manifesta que vol que se sàpiga!

L'any 1982 es va publicar la primera edició en català de L'origen de les espècies gràcies a la iniciativa de Joan Senent-Josa, creador i director de la revista en català, Ciència (desapareguda a inicis dels 90), que va aconseguir que la Diputació es fes càrrec de les despeses. El va publicar Edicions 62.
En Joan Senent i jo vàrem fer una cronologia i una bibliografia i el llibre va aparèixer editat per nosaltres. Es va vendre més del que Edicions 62 s'havia imaginat i es van fer reimpressions el anys 1983, 1988 i 1998.
Ara Edicions 62 anuncia que per celebrar l'any Darwin fan una nova edició, i el mes de gener apareix l'Origen de les espècies.
Nova edició?

És la mateixa primera edició de l'Origen de les espècies
Feta pels mateixos traductors (Santiago Albertí i Constança Albertí )
El pròleg de l'edició de 1982, de Thomas Glik, es posa com epíleg
Es deixa la mateixa cronologia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo)
Es deixa la mateixa bibliografia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo. I astoreu-vos: dins de la selecció bibliogràfica sobre Darwin no hi ha cap obra que sobrepassi l'any 1982)

L'única cosa nova és un pròleg tirant a curt de Martí Domínguez (persona que per altra banda mereix tots els meus respectes i simpaties).
Ah, i que han tret allò de Edició a cura de Joan Senet-Josa i Montse Vallmitjana.
No se si es pot fer alguna cosa ni tan sols si en tinc ganes, per que segueix sent la mateixa edició crec jo. Però de moment si que em ve de gust que ho sàpiga quanta més gent millor. Gràcies amics i noves tecnologies.

Ja per acabar, avui estan sortint notícies horrorosament explicades sobre un nou article relacionat amb el genoma del ximpanzé. Em fan especial ràbia perquè a més l'article l'ha publicat un amic que ara és a Seattle, però en parlaré demà, que avui és dia d'homenatjar Darwin.

una merda de tesi

2009-02-05T17:28:00.004+01:00

Fer la tesis és una merda. O això és el que devia pensar Daniel Benett, que es va passar set anys, els dos darrers com a projecte de tesis a la Universitat de Leeds, recollint excrements del llangardaix Butaan per estudiar la seva dieta, comportament i nombre d'individus. Benett ha hagut d'utilitzar aquest mètode tan indirecte perquè el Butaan, també conegut com el Drac Perdut, és un animaló força tímid, tant que durant 130 anys s'ha cregut que estava extingit.

Però si el fet de passar la tesi recollint excrements ja es pot considerar una bona merda, tornar al laboratori i descobrir que han llençat els 35 quilos de cagarades que els has enviat per estudiar-los posteriorment encara és pitjor. I això és precisament el que li ha passat a Bennet. Quan va arribar al seu despatx de Leeds es va trobar un altre estudiant al seu lloc, les seves fotos familiars i de llangardaixos arrencades de la paret, les seves pertinences desades en caixes, i les seves caquetes... incinerades.

Segons la Universitat, només es tracta d'un "desafortunat error", i reconeixen que d'això en poden "aprendre alguna lliçó". Com a compensació li van enviar una carta de disculpa 18 mesos després (més val tard que mai) i li oferien 500 lliures. Benett ha aconseguit acabar la tesi; això sí, no ha acceptat ni les disculpes ni els diners i ha demandat a la Universitat.

Oh, i si teniu ganes de conèixer-los, a ell i al Drac Perdut, podeu mirar aquest reportatge.

oh, no! More lemmings!

2009-02-02T13:15:00.007+01:00

El món es divideix en 10 tipus de persones: les que quan senten la paraula lèmming pensen en això:
i les que pensen en això:
Suposo que no cal que us digui en quin grup em trobo! ;)

Els lèmmings (els animalons) tenen una curiosa llegenda urbana associada que els atribueix el masoquista costum de practicar suïcidis en massa. I molt probablement va ser aquests característica el que va fer que el 1991 l'empresa de videojocs Psygnosis bategés els seus homenets de pèl verd i vestit blau amb aquest nom.

La vida d'aquests rosegadors àrtics sempre ha estat envoltada per la llegenda. Ja el 1530 el geòleg Zeigler d'Estrasburg va desenvolupar la teoria que els lèmmings queien del cel durant les tempestes elèctriques (tesi reforçada per la mitologia inuit) i morien a la primavera en créixer l'herba. Aquesta idea ve ser rebutjada pel danès Olaus Wormius qui, si bé acceptava que el vent se'ls podia endur amunt i avall, no estava gens d'acord amb la seva suposada generació espontània durant les tempestes.

Però sense cap mena de dubte el mite més estès sobre els lèmmings és el dels suïcidis en massa. Suposadament, quan una població de lèmmings creix massa, els seus membres emprenen una migració esbojarrada i cega que els porta a llançar-se pels precipicis, o tirar-se al mar i nedar endavant fins a morir d'extenuació. Sembla que aquesta llegenda es va originar el 1954 en un article del National Geographic i va assolir el seu clímax amb el reportatge de la Disney White Wilderness, guanyador d'un Òscar, que mostrava un grup de lèmmings suïcidant-se massivament. El problema és que posteriorment es va descobrir que als pobres lèmmings (comprats) els van deixar poques opcions: primer els van posar sobre una plataforma rodant que van filmar des de diferents angles per simular la migració, i posteriorment els van col·locar davant un precipici i els van empènyer. Per què deixar que la realitat t'espatlli un bon reportatge?

Per acabar, i per treure-us el disgust que ben segur us ha causat saber la veritat sobre aquests rosegadors, aquí podeu jugar online amb uns lèmmings que sí que tenen una marcada tendència al suïcidi.

PD: per fi ha desaparegut de la pàgina principal el ditxós tetris i la seva musiqueta!

rentar sense cervell

2009-01-30T10:20:00.008+01:00

Avui toca un post sota demanda a petició de la Palillo, que ahir em va enviar una notícia de l'infame diari Qué! (del qual sempre en recordaré el titular "Los parapsicólogos no creen en fantasmas"). En aquesta ocasió, un altre titular impactant: "Esta bola te va a ahorrar un pasta en detergente", que va fer saltar totes les seves alarmes. Com podeu veure a sota, publiciten (sense dir en cap moment que és publicitat) una presumpta bola màgica que renta la roba sense necessitat de detergent (cliqueu per ampliar).

Com sempre, anem a pams. "Conceptos como la bioelectricidad y la hidrodinámica (que no en vano, al común de los mortales le suenan a chino) se funden en esta bola 'mágica' capaz de lavar tu ropa sin necesidad de utilizar jabón."
Bé, a mi l'únic que em sona a xino és com poden rentar-me la roba, donat el que signifiquen els conceptes. La bioelectricitat (o bioelectromagnetisme, això encara hagués sonat més impactant) es refereix als camps magnètics, elèctrics o electromagnètics produïts per cèl·lules, teixits i organismes vius (wikipedia dixit). La hidrodinàmica potser us sonarà encara menys a xino si l'anomeno amb el seu altre nom, dinàmica de fluids (sí, allò del cole), i és la branca de la mecànica que estudia el moviment dels fluids (gasos i líquids) així com les forces que els provoquen (això també ho diu la wikipedia).

"Los componentes de la esfera [...] cambian la estructura molecular del agua -al igual que hace el detergente- produciendo un efecto limpiador."
Pel que he llegit aquí i allà "los componentes de la esfera" són "ceràmiques naturals" (???). Em pregunto com la ceràmica natural modifica l'estructura molecular de l'aigua (que podeu veure aquí), però el que si sé és que els detergents no la modifiquen. El detergent està compost per unes molècules que ens podem imaginar com espermatozoides amb el cap rodó. La gràcia que tenen és que aquest cap és soluble en aigua (com la sal), però la cua no (com l'oli). Com que la brutícia és greixosa, les molècules de sabó fan una espècie de càpsula al seu voltant amb les cues tocant el greix i els caps mirant cap a fora, així:

D'aquesta manera les partícules de greix passen de la roba a l'aigua, i s'eliminen amb aquesta. Aquest procés està explicat amb més detall aquí.

Ah, però ara es resoldran tots els nostres dubtes, hem arribat a la secció ¿Dónde está el truco? Anem a veure-ho. "Imanes... Su campo magnético que activa los grupos de moléculas de agua generando aniones (partículas con carga eléctrica) que se adhieren a la suciedad y la arrastran con el agua."
Vaja, sembla que a més de boles de ceràmica naturals té imans. O són ceràmiques imantades. Vés a saber. Aquí un químic o un físic podria afinar molt més que jo (si algun arriba per aquí, agraïré el cop de mà), però per molt que he investigat no he trobat cap prova de que el camp magnètic "activi" (ves a saber què vol dir) l'aigua o generi anions. Més aviat sembla que els camps magnètics hi tinguin poc efecte, ja que l'aigua és diamagnètica, és a dir, quan es sotmet a un camp magnètic crea un altre camp magnètic intern que s'hi oposa, i que desapareix tan aviat com desapareix l'influència externa.

I finalment, la cirereta del pastís: "Estas bolitas desprenden rayos infrarrojos, eliminan los gérmenes de los tejidos, disminuyen la acidez del agua [...] y absorben el cloro."
Com que assumeixo que emetre infrarrojos no es un fi en si mateix de la bola, interpretaré que són ells els qui eliminen gèrmens i tota la pesca. De tota manera, és que és tan absurd que em sembla que no val la pena ni comentar-ho.

En fi, el de sempre, terminologia científica confusa i incomprensible per confondre a la gent i que comprin un producte que no serveix per res. Per cert, us heu fixat, en la notícia, on es pot comprar?

el regal de Darwin

2009-01-23T11:38:00.004+01:00

Ja us vaig dir que el 2009 era l'any de Darwin i que, com a tal, durant aquests 12 mesos us donaria la tabarra amb el tot el que anés trobant sobre el tema (bé, tot tot no, perquè no faria una altra cosa en tot el dia!). Avui li toca el torn a la iniciativa de The Lancet, una revista científica especialitzada sobretot en temes mèdics.

La seva manera especial de commemorar aquesta doble efemèride (200 anys del naixement i 150 de l'Origen de les Espècies) ha estat editar un número especial gratuït titulat Darwin's Gift, el regal de Darwin. Aquesta edició conté un recull d'assajos divulgatius sobre la vida i els treballs de Darwin i les seves implicacions.

Els articles que s'inclouen són realment variats, i no tots estrictament biològics. Des d'Art and evolution, on es fa un recorregut per la manera com l'art ha expressat l'evolució a partir del segle XIX; fins a Antibiotic resistance: bacterial adaptive evolution, molt més tècnic i que explica la resistència a antibiòtics des de la selecció natural; Darwin's Gift explora les diferents vessants i expressions del darwinisme i la selecció natural.

Aquest número especial es pot veure i descarregar aquí, en un format de llibret electrònic dels que es poden anar passant les pàgines i fent zoom per llegir. Per mi, una mica incòmode, però no sé si deu ser possible carregar-lo a un llibre electrònic.

supervivents

2009-01-20T16:12:00.004+01:00

Ets un supervivent? Creus que ets capaç de crear una espècie que sobrevisqui 1 milió d'anys? Aquest és el repte que et proposa Darwin a través del Science Channel. Per superar-lo, hauràs de tenir molt present una norma bàsica: quan les condicions del medi canvien, la selecció natural només pot actuar sobre la variació que existeix la població, no crear-ne de nova. Així que procura tenir una població ben variada! Darwin t'ho posa fàcil i et dóna el poder d'introduir dues mutacions al teu criteri, però... seràs capaç de fer sobreviure l'espècie sense aquest comodí?

I si ja ho has aconseguit, pots seguir jugant amb el quizz de 10 preguntes... o tornar-ho a intentar amb uns individus nous!

enterrats en vida

2009-01-19T11:15:00.006+01:00

Quan podem dir amb certesa que una persona és morta? Aquesta pregunta no és trivial, i menys avui en dia, en què la tecnologia mèdica pot fer tant per nosaltres. El principal dilema és decidir quin dels nostres òrgans considerem clau. Deixem el món dels vius quan entrem en mort cerebral, encara que el nostre cor segueixi bategant i els nostres pulmons inflant-se amb l'ajut d'una màquina? Morim quan se'ns para el cor? O quan deixem de respirar?

Antigament, la resposta era molt més senzilla: es considerava que una persona era morta quan no es podia percebre el batec del cor ni el moviment de pulmons. Però, com podem estar segurs que aquest estat és irreversible? Al segle XIX, un trastorn causava terror: la catalèpsia. Les persones que pateixen un estat catalèptic resten immòbils, sense cap signe vital, però són vives. No poden moure's ni parlar, però són conscients de tot el que passa al seu voltant. Aquest estat no és mortal en si mateix, però pot tenir conseqüències fatals per la persona: ser enterrada viva. Es calcula (tot i que no conec la validesa d'aquesta estimació de la wikipedia), que al llarg del segle XIX el 30% de les persones sepultades a Espanya en panteons van ser enterrades vives.

Edgar Allan Poe, renovador del gènere de terror, va saber explotar en benefici propi les pors de la seva època. Berenice, El barril de l'amontillat, La caiguda de la casa d'Usher i L'enterrament prematur giren al voltant de l'enterrament de persones vives, no sempre per error.

A Berenice i La caiguda de la casa d'Usher les protagonistes, Berenice i Madeleine Usher, són enterrades per error degut a un atac de catalèpsia. Els destins de totes dues després de sortir de la seves tombes són diferents, però igualment terrorífics. A El barril de l'amontillat, en canvi, un home és emparedat viu amb enganys per satisfer una revenja. Però sense cap mena de dubte el relat més curiós es L'enterrament prematur, un relat irònic que sembla riure's del terror dels seus contemporanis a través de la hipocondria d'un catalèptic.

Tot això pertany al passat però, tot i els avenços en medicina, quin adolescent no s'ha explicat mai, de nit i al voltant d'un foc de camp, històries de morts enterrats en vida?

Post en homenatge els 200 aniversari d'Edgar Allan Poe.

los viajes en el tiempo

2009-01-16T13:06:00.004+01:00

Preu: 20.00 €
Pàgines: 307
Idioma: castellà
Editorial: Tusquets (Metatemas)
Any: 2003
ISBN: 8483109174

És possible viatjar a través del temps com ho fem a través de l'espai? Això és el que respon Los viajes en el tiempo y el universo de Einstein, de l'astrofísic Richard Gott, una d'aquestes estranyes persones que no només són grans científics sinó també excel·lents divulgadors del camp en què treballen.

Quan vaig obrir Los viajes en el tiempo m'hi vaig quedar enganxada al moment. I no pot ser menys amb un llibre que comença el prefaci dient "los hijos de mis vecinos están convencidos de que tengo una máquina del tiempo en mi garaje", i obre el primer capítol amb una cita de La máquina del tiempo d'H.G. Wells. Per si això fos poc, tot aquest capítol és un repàs dels principals referents de ciència ficció del segle: La máquina del tiempo, Regreso al futuro, Cronopaisaje, Las alucinantes aventuras de Bill i Ted (jo en recordo els dibuixos animats), Vosotros, los zombies, Star Trek... Tots ells ens condueixen al llarg d'una introducció de luxe a les possibilitats i paradoxes del viatge en el temps.

Despres d'El sueño del viaje del tiempo passem a El viaje al futuro. Si algú no entén (fins allà on és possible) la relativitat d'Einstein llegint aquest capítol, dubto que la pugui arribar a entendre mai. Després de veure de quines dues maneres podem viatjar al futur ens traslladem a El viaje al pasado, i a partir d'aquí les coses es compliquen una mica. Tot i això, amb la seva brillant prosa i les seves metafòres, exemples, diagrames i referències Gott ens va rescatant dels punts més foscos i ens fa revel·lacions sorprenents: el motor de distorsió d'Star Trek sí que ens podria permetre viatjar al passat. A continuació ve El viaje en el tiempo y el origen del Universo, el capítol més complex i sospito que el més científicament controvertit, on es repassen les diferents teories de l'origen i destí de l'univers, des del Big Bang fins a propostes més divertides com que el nostre univers es va originar en un bucle temporal. El llibre es clou amb un Informe desde el futuro com a conclusió.

D'aquest llibre pràcticament només en tinc lloances, i puc afirmar sense cap mena de dubte que és un dels millors llibres de divulgació que he llegit mai. De fet, n'he tret inspiració per una bona temporada de posts a la lent! L'únic capítol que fluxeja és el darrer, on es dedica a jugar amb l'estadística per fer una sèrie de prediccions, si bé estadísticament rigoroses i fins a cert punt divertides, al meu parer absurdes a la pàctica per la seva amplitud (la Gran Muralla Xinesa es mantindrà dempeus més de 56 anys i menys de 86.160) i sense massa relació amb la resta del llibre. Però no m'hi acarnissaré pas per aquesta petita disgressió!

la física i els escacs

2009-01-14T17:59:00.000+01:00

"Descobrir les lleis físiques és com intentar aprendre les normes dels escacs a base d'observar partides."

de Richard Feynman,
de Los viajes en el tiempo (JR Gott)

minuts Ausonia

2009-01-13T12:35:00.002+01:00

Si heu mirat la televisió aquests dies molt probablement haureu vist el nou anunci de compreses Ausonia. En aquesta nova campanya, la marca ens informa que per cada envàs que comprem contribuïm amb un minut d'investigació contra el càncer de mama. A la seva web i a Youtube, a més, han penjat una altra versió de l'anunci (que per cert és bastant absurda):

En realitat, en aquesta ocasió Ausonia col·labora amb l'Associació Espanyola Contra el Càncer en el projecte Neo-síntesis de Ácidos Grasos en la patogénesis del Cáncer de Mama: Diseño, caracterización molecular y desarrollo pre-clínico de fármacos anti-lipogénicos con un mecanismo de acción anti-tumoral único, amb una durada prevista de 3 anys i un pressupost de 300.000€. Aquest projecte, que es du a terme a l'Hospital dr. Josep Trueta de Girona, té com a objectiu crear molècules capaces de reconèixer un enzim, la sintasa dels àcids grassos, que es troba al 20% dels càncers de mama. Amb això, es podria avançar tant en el diagnòstic com en el tractament dels càncers en els que hi participa aquest enzim.

Vagi per endavant que no estic en contra de cap iniciativa que recolzi la investigació en general, i molt menys la del càncer en particular. Tot i això, per principi tendeixo a veure amb mals ulls les campanyes de l'estil "per cada unitat que em compris donaré diners a la causa X". Crec que ajudar a la investigació, o a qualsevol altra cosa, no hauria de ser mai un reclam comercial ni anar lligat a les vendes. Diferent seria dir "compra'm compreses" i al final afegir "ah, per cert, que sàpigues que jo dóno diners a la investigació contra el càncer".

Però el que em molesta més d'aquest anunci, i no he pogut aclarir ni a la web, és el tema de que comprant paquets d'Ausonia contribuim a un minut de ciència. Què vol dir "un minut d'investigació contra el càncer"? Estem pagant un minut del sou d'un becari? D'un posdoc? D'un cap de grup? El reactiu que es gasta en un minut? Un minut de consum elèctric? Hem passat dels anuncis de l'estil "per cada garrafa d'aigua que compris dóno 50 cèntims al tercer món" a parlar de "minuts". Diu que el pressupost d'aquesta investigació són 300.000€. Els aporta tots Ausonia? Només una part? Depèn dels paquets que venguin? Quants minuts són 300.000€? Un anunci massa banal per abordar un tema tan seriós.

tetris, vacuna psicològica

2009-01-12T10:23:00.008+01:00

Un accident de cotxe, una agressió, un incendi... qualsevol situació en que la nostra vida corri perill o que ens causi un trauma emocional greu ens pot portar a patir un Trastorn per Estrès Posttraumàtic (TEPT o TEP).

El símptoma més conegut del TEP, popularitzat per les pel·lícules americanes sobre veterans de guerra, són els flashbacks i malsons recurrents en què es reviu la situació que el va originar. A més, a la vida real els qui pateixen aquest transtorn també poden presentar alteracions del son, hipervigilància, estats d'ira i evitació d'estímuls semblants als que van desencadenar el TEP.

Ara, un article publicat a PLoS suggereix un tractament sorprenent per evitar l'aparició del TEP: si has patit un trauma, juga al tetris!

PLAY Tetris

Diggy Games

Això sí, aquesta tàctica només funciona si s'aplica en les sis hores posteriors al moment de l'experiència traumàtica, el temps que necessita el cervell per gravar-se a foc la memòria del succés. Existeix el tòpic que els homes no saben fer dues coses alhora, i en aquest cas així és, tot i que sense fer diferències de sexe: el cervell realment necessita tota la seva concentració per fixar el trauma.

I aquí és on tenim l'excusa ideal per començar a jugar al tetris com bojos. La concentració que necessitem per al processament visual de les peces, per controlar la seva caiguda i fer-les girar al moment precís, cada vegada més ràpid, interfereix en l'activitat mental que pot acabar causant els flashbacks, reduint-ne la freqüència i el temps durant el que apareixen.

Qui deia que jugar a videojocs és dolent?

com et dius?

2009-01-09T10:47:00.005+01:00

Abans d'ahir llegia l'article Gens amb noms curiosos, publicat per en Vallve, i la casualitat (que juga un paper tan important en molts articles d'aquest blog) ha volgut que tot just avui la sil m'hagi enviat l'enllaç de la pàgina Molècules amb noms estúpids o inusuals, que fa un recull semblant al d'en Vallve però per les molècules. Tan èxit ha tingut aquesta web, que el seu autor n'ha acabat fent un llibre!

Com que avui és divendres i ve de gust una entrada light per acabar la setmaneta, aquí teniu un resum de les molècules amb les noms que més m'han agradat. El primer lloc de la llista l'ocupen, sense cap mena de dubte, els àcids: traumàtic, eròtic (aquest no és el nom oficial -oròtic-, però es veu que hi ha hagut tants errors de transcripció que és més conegut amb el primer nom!), periòdic, commic, diabòlic, angèlic o constipàtic. Tots ells ben suggerents, encara que la seva funció ben sovint no té cap relació amb la nomenclatura.

Algunes molècules reben el nom a partir de la seva forma. És el cas de la housane, la churchane, la basketane i la windowpane (també dita fenestrè), amb una estructura que recorda respectivament una casa, una església, un cistella i una finestra. La darrera no s'ha pogut sintetitzar mai, però tranquils: sí que han pogut sintetitzar la "broken window", a la que li falta un panell.
Altres s'anomenen a partir de les seves característiques o funció, com la putrescina i la cadaverina, que ja ens imaginem tots d'on surten i quin perfumet que fan. El que potser ja no és tan obvi és que contribueixen a crear l'olor distintiva del semen, que conté dues altres molècules de la mateixa família i també amb noms suggerents: l'espermina i l'espermidina.

I la llista continua: la luciferasa, que ja em feia gràcia a la carrera; l'spamol, que assoleix un nou significat en l'era cibernètica; la psicose, que no sé com es deu traduir... Però de tota la llista, sense cap mena de dubte, la meva preferida és la Conantoquina, una neurotoxina que ens recorda al bàrbar preferit de tota una generació.

Planilàndia i la vida intel·ligent

2009-01-07T11:05:00.000+01:00

No us dic res de nou si començo aquest post anunciant que vivim en un univers de tres dimensions, quatre si comptem el temps. En aquest univers ens movem endavant i endarrere, a dreta i esquerra, i amunt i avall, a més a més d'avançar indefectiblement cap al nostre proper aniversari.

Però, us heu imaginat mai com seria viure en un univers bi-dimensional? Edwin Abbott sí que s'ho va imaginar, i el va batejar com a Planilàndia en el seu llibre Planilàndia: una novel·la de moltes dimensions, el 1884. Com que a Planilàndia també hi corre el temps, els planilandesos es mouen a dreta i esquerra, amunt i avall, i es fan vells. Com ens explica Richard Gott al seu llibre Los viajes en el tiempo (font d'aquesta entrada i que ja avanço que en protagonitzarà moltes més), un planilandès estaria molt limitat. Per començar, no podria tenir un tracte digestiu que en connectés la boca amb l'anus, ja que això el partiria pel mig. A més a més, com veiem en el dibuix (manllevat el llibre), si bé podria tenir una casa amb portes i finestres i una piscina al pati, per anar a remullar-se hauria d'escalar la teulada, ja que li seria impossible donar la volta a l'edifici!

Però hi ha qui encara ho té pitjor: els habitants de Linealàndia. Els linealandesos no només tenen un nom molt més difícil de pronunciar que els planilandesos, sinó que dins de l'espai només poden anar a dreta i esquerra. Són, de fet, un tros de segment. Però són tant i tant desgraciadets, els pobres, que com que no ténen amunt i avall en realitat el seu univers no només tindria forma de segment sinó que a més a més aquest segment té un gruix nul. I si no fos prou, encara tenen una altra pega: si un linealandès neix a la dreta d'una altre linealandès, mai es podrà moure a la seva esquerra, perquè ni li pot passar pel costat ni se'l pot saltar. Així que la princesa de la imatge, pobreta, sempre anirà la última... o la primera, segons com es miri.

Però les dimensions dels universos tenen més implicacions. Com que segons Einstein la gravetat neix de la curvatura entre l'espai i el temps, només un univers de tres dimensions espaials i una temporal pot tenir gravetat. Al planilandès se li escaparia tota l'aigua de la piscina! De fet, la cosa seria encara pitjor, perquè sense gravetat els cossos grans no s'atraurien entre ells, i això impediria l'aparició de vida intel·ligent (i de vida complexa no intel·ligent també, suposo). Per altre costat, sembla ser que universos amb més de tres dimensions espaials i una de temporal també tindrien problemes per crear vida intel·ligent, ja que les òrbites planetàries esdevindrien inestables (però d'això sí que no me'n pregunteu el perquè!). Així doncs, si assumim que no tots els universos tenen perquè sre tridimensionals, tal i com ens trobem en un dels pocs (l'únic?) planeta que pot albergar vida intel·ligent, aparentment també estem en un dels pocs universos que ho pot fer.

Oh, i, per cert... he dit que estem en un univers tridimensional pel que fa a l'espai? Sí... o potser no. El 1919 Theodor Kaluza va descobrir que si afegim una quarta dimensió espaial al nostre univers podem incorporar les equacions de Maxwell de l'electrodinàmica, que amb només tres dimensions no encaixen amb les teories einstenianes. Més tard, el 1962, Oskar Klein va suggerir com podria estar organitzada aquesta dimensió (no ho explicaré, però té a veure amb les palles de beure orxata), però no ho va poder demostrar i la teoria va quedar aparcada fins avui, quan la teoria de cordes l'ha impulsat de nou. Però això ja és una altra història.

I per acabar, què passaria si tinguéssim dues dimensions temporals? Podriem viatjar enrere en el temps! Lamentablement, sembla ser que la teoria de cordes ens diu que els universos poden tenir un màxim de 10 dimensions espaials però només una de temporal, així que haurem de trobar una altra manera de visitar el passat.

els nens vénen de París, o com correlació no és igual a causalitat

2009-01-06T18:01:00.007+01:00

Al blog d'en Charlie Hit-Hat hi he trobat avui una notícia sorprenent (de fet, com totes les que hi posa, d'aquí li ve el nom): els adolescents que se salten l'esmorzar perden la virginitat abans. Es veu que el Ministeri de Salut japonès ha encarregat un estudi per intentar disminuir els embarassos no desitjats, i els investigadors, després d'entrevistar 3.000 persones, ha arribat a aquesta conclusió rocambolesca. Afirmen que els adolescents que esmorzen perden la virginitat als 19.4 anys, mentre que aquells que no ho fan la perden als 17.5. D'aquí els investigadors fan un salt mortal conceptual i arriben a la conclusió que "aquells que no estan satisfets amb els seus pares -per motius tals com que no els preparen l'esmorzar- poden tendir a alliberar la seva frustració a través del sexe" (sic).

Aquesta notícia m'ha recordat el tradicional error estadístic d'associar correlació i causalitat. Veiem-ho amb un exemple:

(imatge del CSIC)

Aquest gràfic mostra clarament com en aquelles ciutats on hi ha més nius de cigonyes també hi neixen més nens. És a dir, el nombre de nius de cigonyes està correlacionat amb el nombre de naixements. Vol dir això que els nens venen de París, embolicats en un mocador de fer farcells i penjats del bec de les cigonyes? És a dir, són les cigonyes la causa dels naixements? Òbviament no!

Un altre exemple molt divertit ens l'ofereix el Pastafarisme, altrament dit Església del Monstre Espaguetti Volador, una creença que va néixer el 2005 en resposta a la decisió del Consell d'Educació de Kansas que permetia ensenyar disseny intel·ligent (creacionisme) a les escoles enlloc d'evolució (aquí podeu veure el seu manifest). A més a més de creure que l'univers va ser creat per un Monstre Volador d’Espagueti invisible i indetectable, els seguidors d'aquest culte també creuen fermament que l'escalfament global, els terratrèmols, els huracans i altres desastres naturals són conseqüència de la davallada en el nombre de pirates des de 1980. Ho demostren amb aquest gràfic:

Lamentablement, aquest error no és cosa de broma: molts estudis seriosos cometen aquest error. Com un que afirma que perdre la virginitat als 17 anys és degut a que els pares no et preparin l'esmorzar.

twits de ciència

2009-01-04T23:42:00.007+01:00

El microblogging, bàsicament mitjançant twitter, no només serveix per dir de quin humor estem i què hem menjat per sopar, o per penjar-hi les actualitzacions dels blogs (cosa que faré en quant acabi d'escriure aquest), sinó que també ens pot ajudar a seguir canals de notícies, com una mena d'RSS reconvertit.

Dins d'aquesta segons opció, jo segueixo diversos canals de notícies genèrics, com La Tafanera (en la que per cert també penjo i comento notícies de tant en tant, us animo a fer-ho), però també rebo els twits de diferents fonts científiques. Tot i que la majoria són en anglès, avui m'he decidit a fer-ne un recull per compartir-lo amb tots els que passeu per aquí, científics o profans, per si us poden ser d'interès.

Blogs científics en català:

quimbosch: principalment ens informa dels posts que publica al seu blog Eureka, ara migrat a vilaweb, (on ara veig que va fer un escrit molt semblant a aquest fa un temps).
fonamental: al seu blog parla de ciència molt esporàdicament, però amb el twitter compartim la seva vida de científic: nits al laboratori, cultius que es contaminen... la pa de cada dia.
biblosfera: doncs mira, m'hi poso jo també. Principalment hi trobareu l'avís de publicació tant a la lent com a la meva personalitat bibliogràfica.

Canals de notícies en català:

recercat: la newsletter de ciència de la Generalitat. Es publica més sobre política científica, universitats, xifres i ajudes que sobre els darrers avenços científics, però això també és interessant, no?

Blogs científics en anglès:

researchblogs: un agregador de posts (no de blogs) científics molt interessant, que twitteja les noves entrades. S'està fent en diferents llengües i estic en negociacions per desenvolupar la part catalana, però lamentablement no som una prioritat per ells i no volen tirar-ho endavant fins que hi hagi implantades llengües majoritàries com el castellà, l'alemany o el francès.
science: twitter del blog de ciència Science News Blog. EL blog és lleig, però interessant.

Canals de notícies en anglès:

bbchealth: com el nom indica, les notícies mèdiques de la BBC.
biostemnews: ens brinda les últimes notícies sobre cèl·lules mare.
digg_science: l'actualitat científica que apareix al menéame anglès (o a La Tafanera anglesa, fem país).
nytimesscience: doncs com el de la BBC, però del New York Times.

En sabeu algun més?

el cub Rubik

2009-01-03T18:35:00.006+01:00

Aquest any (bé, ja és el passat), a casa ha estat el Nadal dels regals repetits, i com a conseqüència he acabat amb un cub de Rubik a les mans. En mal moment! Perquè des d'ahir que el vaig estrenar que no faig res més que donar-li voltes tot el dia.

El cub de Rubik és un trencaclosques en tres dimensions que va ser inventat, com el seu nom indica, per Ernö Rubik, un escultor i arquitecte hongarès. El seu principi és senzill: un cub articulat amb sis cares, cadascuna d'elles formada per 6 cubets que es mouen en la seva fila i columna, i cada cara d'un color. La perversitat del cub és que una vegada l'has desfet, és pràcticament impossible reconstruir-lo per atzar. Els seus cubets de colors es poden ordenar de 43.252.003.274.489.856.000 (43 trillons de) maneres diferents. Tot això sense desmuntar-lo! Perquè si comptem també les maneres diferents en les que es pot muntar, s'arriba als 519 trillons de possibilitats. Com que el món és ple de massoquistes, s'estima que el 2005 ja se n'havien venut 300 milions de còpies. I no només això, sino que des de la seva invenció el 1974 se n'han fet múltiples versions, des del clàssic cub però amb cares de 2x2, 4x4 i fins a 7x7 cubets fins a artilugis que ja no són cubs sinó diamants, piràmides, dodecaedres o fins i tot esferes (d'aquest no n'he trobat imatges).

Però el cub de Rubik no és una joguina més, com demostra el fet que matemàtics i teòrics computacionals hi hagin dedicat el seu temps i recursos. Per exemple, el 1997 Richard Korft, de la Universitat de Califòrnia, va crear un programa d'intel·ligència artificial per intentar esbrinar quin és el número mínim de moviments necessaris per resoldre'l, demostrant que 27 moviments eren prou per reconstruir qualsevol cub. I més recentment, el 2008, John Griggs i Jacques Tits han rebut el premi Abel (el Nobel de les matemàtiques, iniciat el 2002) per la seva contribució a la teoria de grups, que entre d'altres coses s'aplica al cub Rubik.

Tornant a la diversió, ahir al vespre vaig superar un frustració ancestral a l'aconseguir completar el meu primer cub Rubik. Això sí, no per mèrits propis sinó seguint les instruccions d'aquests vídeos (1 i 2). Avui, però, amb tot el que vaig aprendre, he fet un acte creatiu i m'he entretingut provant una nova configuració:

Us hi animeu? Jo vaig a seguir amb el vici!