serendipia

"En el camp de l'observació l'atzar només afavoreix als esperits preparats."

Louis Pasteur
7 de desembre de 1854
Universitat de Lille

creuar el riu

La manera més senzilla de creuar un riu és utilitzar un pont, sobretot si algú s'ha molestat a construir-lo abans. Els habitants de les terres de l'Ebre, en canvi, eren més originals. Si bé avui en dia aquest riu es pot creuar per 16 ponts, un d'ells romànic, el mètode tradicionalment emprat per assolir l'altra riba era el Pas de Barca.

Els Passos de Barca tenen un funcionament senzill, però enginyós, que aprofita la corrent del riu per desplaçar-se. La barca de pas està formada per dos llaguts que sostenen una plataforma de fusta a la que s'accedeix des d'unes passarel·les mòbils situades a ambdós costats del riu. Una vegada alliberada de les cordes que la subjecten a la passarel·la, la barca és empesa pel corrent. Per tal que aquest no se l'endugui, i que la força de l'aigua l'empenyi lateralment i no riu avall, de la barca de pas en surt un cable metàl.lic, el ramalet, que l'uneix a la gúmena, un cable més gruixut que travessa el riu a una certa alçada de la superfície. A més la barca també té un timó, que permet al barquer guiar-la.


Tanmateix el progrés no perdona, i els Passos de Barca han anat desapareixent. En molts punts s'han construït ponts, que no tenen tan d'encant però són força més pràctics; en altres, com a Flix, el transport s'ha mecanitzat. Aquest cap de setmana, l'atzar m'ha estat favorable, i m'ha permès descobrir de primera mà l'únic Pas de Barca original que encara es conserva i funciona a l'Ebre (i a tot Europa), el de Miravet. Llàstima que la sort no em va arribar per trobar el castell obert!

simis, humans i periodistes

Com ja vaig comentar al post d'ahir, coincidint amb el dia de Darwin tots els mitjans es van fer ressò d'un article aparegut a Nature relacionat amb el genoma del ximpanzé. I, com sempre, generalment ho van fer amb poca gràcia i moltes confusions. Anem a veure-ho.

La notícia
El genoma és dinàmic, constantment pateix mutacions i reorganitzacions que li introdueixen variació. Un d'aquests canvis són les duplicacions segmentals, fragments d'ADN que es repeteixen diverses vegades. La gràcia de les duplicacions segmentals és que moltes vegades el fragment que es repeteix és prou llarg com per contenir gens, i quan això passa, aquests gens duplicats poden adquirir noves funcions, o perdre-la.

En aquest estudi, titulat A burst of segmental duplications in the genome of the African great ape ancestor (Un esclat de duplicacions segmentals al genoma del gran simi ancestral Africà), en Tomàs Marquès i col·laboradors han fet un estudi sistemàtic de les duplicacions segmentals en el genoma de quatre primats: macac, orangutà, ximpanzé i humà. Amb això pretenien entendre quina patrons han seguit les duplicacions segmentals en el llinatge humà, i el que han descobert és que el camí evolutiu que porta cap als humans i als grans simis hi ha hagut un gran increment en el nombre de duplicacions.

L'impacte
Tot i que l'article es cenyeix als aspectes tècnics de les duplicacions segmentals i a la comparació entre la velocitat a què s'han acumulat en els primats, aquesta recerca té dos clars impactes periodístics. En primer lloc, perquè un Nature on es parli de les diferències entre els humans i els nostres cosins més propers sempre crida l'atenció de la premsa. I en segon lloc, perquè s'ha vist que algunes malalties que patim els humans però no els altres primats, com l'esclerosi múltiple o el Huntington, poden estar relacionades amb les duplicacions segmentals (tot i que, insisteixo, en l'article no se'n parla!).

Premsa i titulars
La premsa ha tractat aquesta notícia de diferents maneres. Qui ha encertat més és El Periódico, que deu haver copiat una nota de premsa força correcta (ho dic perquè té exactament el mateix text que La Razón) i, a més, té el mèrit d'haver fer un titular que no està malament: El genoma humà i el dels ximpanzés és més diferent del que es creia. No és una meravella, no reflecteix la idea original de l'article, i es centra en el menys important, si la diferència és d'un 1 o un 10%. Però com a mínim, no és cap bajanada.

La Razón, com deia amb el mateix text, ha pixat totalment fora de test: Disgusto a Darwin en su 200 aniversario: el hombre y el chimpancé no tienen tanto parentesco. "Disgusto a Darwin"? Però si Darwin no va quantificar aquest parentesc, només va dir que existia! I en segon lloc, l'afirmació absurda (que a tothom, inclòs El Periódico, sembla traumatitzar-los en major o menor grau) "el hombre y el chimpancé no tienen tanto parentesco". Però a veure, senyors, que el ximpanzé segueix sent el parent evolutiu més proper dels humans! Quina obsessió amb els números, i això que són de lletres! Però els periodistes de La Razón no es queden aquí. Al subtítol de la imatge que acompanya l'article reblen el clau de la seva pròpia ignorància: "Las teorías de Darwin, en cuestión", i ens hi reafirmen amb el seu enllaç al material suplementari del paper: "Información adicional sobre el estudio del genoma del mono", que ens descarrega l'arxiu "mono1.pdf". El genoma del mono? No tinc paraules...

Ja per acabar, menció especial també a El Mundo. El titular, una vegada més, obsessionat amb el parentesc: "Humanos y chimpancés, parientes no tan cercanos". Però a veure, quina seria la diferència entre que tu i el teu germà compartiu el 47% o el 56% dels gens, sóu menys o més germans per aquest fet? El pitjor, però, ve en el text, un amalgama entre Darwin, els seus dubtes i l'article que acaba reivindicant les teories de l'equilibri puntuat de Gould, en un triple salt mortal argumental sense xarxa que les enllaça amb el text de Nature.


L'article no ha causat cap disgust a Darwin, però la premsa ens ha ben regirat l'estómac als biòlegs evolutius...

el dia D, de Darwin

Tants dies atabalant amb que el 2009 és l'any Darwin, i finalment ha arribat el dia D, el que justifica la celebració, el del bicentenari del naixement del naturalista que va obrir la capsa de trons de l'evolució.

Per commemorar aquest dia tan assenyalat, he decidit començar una sèrie de podcasts en què aniré llegint la seva obra magna, L'origen de les espècies. La lectura es basa en l'edició que tinc a casa, de la col·lecció Grandes Pensadores, editorial Sarpe, de l'any 1983 (mira, jo tenia dos anyets), que és en castellà. Així doncs, us n'ofereixo una traducció casolana i feta al vol. La previsió inicial és que la sèrie duri un any, fins el 12 de febrer de 2010, i que en aquest període aconsegueixi fer-ne la lectura completa. La realitat serà que durarà fins que me'n cansi o, sobretot, fins que us en canseu vosaltres.

La música és Future Forever d'Ion. Espero que us agradi!

Click To Play

A més, avui he rebut un mail de la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica que em sembla pertinent compartir amb tothom qui passi per aquí. Espero que la Montse Vallmitjana, la seva autora, no s'ho prengui malament. Suposo que no, ja que manifesta que vol que se sàpiga!

L'any 1982 es va publicar la primera edició en català de L'origen de les espècies gràcies a la iniciativa de Joan Senent-Josa, creador i director de la revista en català, Ciència (desapareguda a inicis dels 90), que va aconseguir que la Diputació es fes càrrec de les despeses. El va publicar Edicions 62.
En Joan Senent i jo vàrem fer una cronologia i una bibliografia i el llibre va aparèixer editat per nosaltres. Es va vendre més del que Edicions 62 s'havia imaginat i es van fer reimpressions el anys 1983, 1988 i 1998.
Ara Edicions 62 anuncia que per celebrar l'any Darwin fan una nova edició, i el mes de gener apareix l'Origen de les espècies.
Nova edició?

• És la mateixa primera edició de l'Origen de les espècies
• Feta pels mateixos traductors (Santiago Albertí i Constança Albertí )
• El pròleg de l'edició de 1982, de Thomas Glik, es posa com epíleg
• Es deixa la mateixa cronologia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo)
• Es deixa la mateixa bibliografia exacta (la que vàrem fer en Joan Senent i jo. I astoreu-vos: dins de la selecció bibliogràfica sobre Darwin no hi ha cap obra que sobrepassi l'any 1982)

L'única cosa nova és un pròleg tirant a curt de Martí Domínguez (persona que per altra banda mereix tots els meus respectes i simpaties).
Ah, i que han tret allò de Edició a cura de Joan Senet-Josa i Montse Vallmitjana.
No se si es pot fer alguna cosa ni tan sols si en tinc ganes, per que segueix sent la mateixa edició crec jo. Però de moment si que em ve de gust que ho sàpiga quanta més gent millor. Gràcies amics i noves tecnologies.

Ja per acabar, avui estan sortint notícies horrorosament explicades sobre un nou article relacionat amb el genoma del ximpanzé. Em fan especial ràbia perquè a més l'article l'ha publicat un amic que ara és a Seattle, però en parlaré demà, que avui és dia d'homenatjar Darwin.

una merda de tesi

Fer la tesis és una merda. O això és el que devia pensar Daniel Benett, que es va passar set anys, els dos darrers com a projecte de tesis a la Universitat de Leeds, recollint excrements del llangardaix Butaan per estudiar la seva dieta, comportament i nombre d'individus. Benett ha hagut d'utilitzar aquest mètode tan indirecte perquè el Butaan, també conegut com el Drac Perdut, és un animaló força tímid, tant que durant 130 anys s'ha cregut que estava extingit.


Però si el fet de passar la tesi recollint excrements ja es pot considerar una bona merda, tornar al laboratori i descobrir que han llençat els 35 quilos de cagarades que els has enviat per estudiar-los posteriorment encara és pitjor. I això és precisament el que li ha passat a Bennet. Quan va arribar al seu despatx de Leeds es va trobar un altre estudiant al seu lloc, les seves fotos familiars i de llangardaixos arrencades de la paret, les seves pertinences desades en caixes, i les seves caquetes... incinerades.

Segons la Universitat, només es tracta d'un "desafortunat error", i reconeixen que d'això en poden "aprendre alguna lliçó". Com a compensació li van enviar una carta de disculpa 18 mesos després (més val tard que mai) i li oferien 500 lliures. Benett ha aconseguit acabar la tesi; això sí, no ha acceptat ni les disculpes ni els diners i ha demandat a la Universitat.

Oh, i si teniu ganes de conèixer-los, a ell i al Drac Perdut, podeu mirar aquest reportatge.

oh, no! More lemmings!

El món es divideix en 10 tipus de persones: les que quan senten la paraula lèmming pensen en això:
i les que pensen en això:
Suposo que no cal que us digui en quin grup em trobo! ;)

Els lèmmings (els animalons) tenen una curiosa llegenda urbana associada que els atribueix el masoquista costum de practicar suïcidis en massa. I molt probablement va ser aquests característica el que va fer que el 1991 l'empresa de videojocs Psygnosis bategés els seus homenets de pèl verd i vestit blau amb aquest nom.

La vida d'aquests rosegadors àrtics sempre ha estat envoltada per la llegenda. Ja el 1530 el geòleg Zeigler d'Estrasburg va desenvolupar la teoria que els lèmmings queien del cel durant les tempestes elèctriques (tesi reforçada per la mitologia inuit) i morien a la primavera en créixer l'herba. Aquesta idea ve ser rebutjada pel danès Olaus Wormius qui, si bé acceptava que el vent se'ls podia endur amunt i avall, no estava gens d'acord amb la seva suposada generació espontània durant les tempestes.

Però sense cap mena de dubte el mite més estès sobre els lèmmings és el dels suïcidis en massa. Suposadament, quan una població de lèmmings creix massa, els seus membres emprenen una migració esbojarrada i cega que els porta a llançar-se pels precipicis, o tirar-se al mar i nedar endavant fins a morir d'extenuació. Sembla que aquesta llegenda es va originar el 1954 en un article del National Geographic i va assolir el seu clímax amb el reportatge de la Disney White Wilderness, guanyador d'un Òscar, que mostrava un grup de lèmmings suïcidant-se massivament. El problema és que posteriorment es va descobrir que als pobres lèmmings (comprats) els van deixar poques opcions: primer els van posar sobre una plataforma rodant que van filmar des de diferents angles per simular la migració, i posteriorment els van col·locar davant un precipici i els van empènyer. Per què deixar que la realitat t'espatlli un bon reportatge?

Per acabar, i per treure-us el disgust que ben segur us ha causat saber la veritat sobre aquests rosegadors, aquí podeu jugar online amb uns lèmmings que sí que tenen una marcada tendència al suïcidi.

PD: per fi ha desaparegut de la pàgina principal el ditxós tetris i la seva musiqueta!