Quan podem dir amb certesa que una persona és morta? Aquesta pregunta no és trivial, i menys avui en dia, en què la tecnologia mèdica pot fer tant per nosaltres. El principal dilema és decidir quin dels nostres òrgans considerem clau. Deixem el món dels vius quan entrem en mort cerebral, encara que el nostre cor segueixi bategant i els nostres pulmons inflant-se amb l'ajut d'una màquina? Morim quan se'ns para el cor? O quan deixem de respirar?Antigament, la resposta era molt més senzilla: es considerava que una persona era morta quan no es podia percebre el batec del cor ni el moviment de pulmons. Però, com podem estar segurs que aquest estat és irreversible? Al segle XIX, un trastorn causava terror: la catalèpsia. Les persones que pateixen un estat catalèptic resten immòbils, sense cap signe vital, però són vives. No poden moure's ni parlar, però són conscients de tot el que passa al seu voltant. Aquest estat no és mortal en si mateix, però pot tenir conseqüències fatals per la persona: ser enterrada viva. Es calcula (tot i que no conec la validesa d'aquesta estimació de la wikipedia), que al llarg del segle XIX el 30% de les persones sepultades a Espanya en panteons van ser enterrades vives.
Edgar Allan Poe, renovador del gènere de terror, va saber explotar en benefici propi les pors de la seva època. Berenice, El barril de l'amontillat, La caiguda de la casa d'Usher i L'enterrament prematur giren al voltant de l'enterrament de persones vives, no sempre per error.
A Berenice i La caiguda de la casa d'Usher les protagonistes, Berenice i Madeleine Usher, són enterrades per error degut a un atac de catalèpsia. Els destins de totes dues després de sortir de la seves tombes són diferents, però igualment terrorífics. A El barril de l'amontillat, en canvi, un home és emparedat viu amb enganys per satisfer una revenja. Però sense cap mena de dubte el relat més curiós es L'enterrament prematur, un relat irònic que sembla riure's del terror dels seus contemporanis a través de la hipocondria d'un catalèptic.
Tot això pertany al passat però, tot i els avenços en medicina, quin adolescent no s'ha explicat mai, de nit i al voltant d'un foc de camp, històries de morts enterrats en vida?
Post en homenatge els 200 aniversari d'Edgar Allan Poe.
12 comentaris:
La veritat és que és difícil considerar quin és el punt en que una persona és morta. Però jo m'inclino a pensar que és quan entrem en mort cerebral perquè... és reversible això? Si t'aconseguissin transplantar un cervell seguiries viu? És clar, però llavors no series una altra persona? xD Ja m'estic ficant en novel·la de ciència ficció xD
Això d'enterrar la gent viva és aterrador...
Post d'aniversari per partida doble! El mestre Poe n'estaria orgullós, Anna. :)
un 30%???? Anna que això espanta més que els contes de Poe
No sé si era una peli o el capítol d'una sèrie on vaig veure que alguns els enterraven amb una cordeta que anava del taüt cap a una campaneta situada a la superfície per si de cas ... el que no sé és si això és veritat, un invent dels guionistes o un d'aquests contes d'adolescents que dius. Per cert, boníssim el Poe, un dels meus preferits junt amb Lovecraft per aquest tipus d'històries.
respecte aixo del 30 per cent: al segle XX sabem de quant va ser? va millorar la cosa o no?
fa molta por, pero avui dia aixo no seria tant greu si enterressim la gent amb el mobil!
ostres... anava llegint i el primer que m'ha vingut al cap en llegir "catalèpsia" ha estat Edgar Allan Poe... recordo quna a la ESO vaig llegir fragments de Berenice... que se'm posaven els pèls de punta només de posar-me a la seva pell... brrrr!!!
la capsa: sí, es considera mort la mort cerebral. El tema dels trasplantaments de cervell... sí que fas ciència ficció, sí!
nightwing: és que s'ho mereix! :)
mireia: jeje, doncs ara imagina't llegir Poe pensant en això...
asimetrich: sí, no em vaig voler enrotllar més, però era una de les mesures de seguretat que es prenien a vegades. També s'esperava 72 hores per enterrar la gent com a marge, per si de cas.
kika: doncs no en tinc ni idea (ni m'acabo de creure gaire el 30%). Això del mòbil vaig sentir fa un temps a les notícies que es fa... però perquè la gent pugui trucar als familiars morts i dir-los coses, mentre dura la bateria!
laia: no n'hi ha per menys! És potser el més esgarrifós dels quatre.
INCI-NERA-CIÓ! INCI-NERA-CIÓ!
Molt bo el Poe, recordo perfectament la sèrie televisiva quan la van fer per TV3. La majoria de capítols se'm van quedar gravats.
PS: No estaràs dient en sèrio lo del mòbil oi?
Una mica d'spam per part de Poe a El racó literari, amb una especial inclinació al temor de ser enterrat viu!
charlie: una sèrie de televisió? no ho recordo! i sí, això del mòbil va totalment en sèrio, ho vaig sentir farà com a molt un parell o tres d'anys a un d'aquests telenotícies tan bons (ironia) d'Antena3 o Tele5.
doc: gràcies per l'SPAM, i benvingut!
Intento pensar que aquestes coses avui dia no passen, que quan et fiquen dins la caixa és perquè ets mort de veritat.
Dels contes que has dit, només conec el del barril d'amontillat i recordo que em va sorprendre molt (especialment perquè aquest tipus de literatura no m'acaba de fer el pes... igual que les pel·lis de por...).
nur: a mi les pelis de por tampoc m'agraden, però els llibres sí, perquè no em fan tanta por :D
Publica un comentari a l'entrada