Bon Nadal tots tingueu, i que la força us acompanyi!dimecres 24 de desembre de 2008
dimarts 16 de desembre de 2008
tiktaalik
En Tiktaalik va ser un pioner: fa uns 375 milions d'anys, en ple Devonià, va formar part de la revolució que va conduir la vida animal des de l'aigua fins a la terra ferma. De fet, en Tiktaalik té algunes característiques pròpies dels peixos, com brànquies i escates, i d'altres pròpies dels primers tetràpodes (el grup al que pertanyem amfibis, rèptils, aus i mamífers) com pulmons, un coll mòbil i costelles. I a més a més, també té característiques transicionals entre els dos grups, bàsicament a les articulacions i a l'aparell auditiu. Una mica com la granotamandra que va ser notícia al maig, però entre peixos i tetràpodes. De fet, com en aquest cas també va ser inicialment batejat com a "fishapod", unint les dues paraules.
En Tiktaalik va ser descobert a Ellesmere, una illa del nord del Canadà, i els resultats del seu anàlisi es van publicar per primera vegada el 2006 a Nature. El nom Tiktaalik va ser suggerit pel consell d'ancians inuit de la zona, segons la paraula que en inuktitut designa al peix Lota lota, que en anglès es diu "burbot", en castellà sembla que "lota" i en català he estat incapaç de trobar-ho.
I, ja que tenim un fòssil tan eixerit, perquè no dedicar-li una cançó?
En Tiktaalik va ser descobert a Ellesmere, una illa del nord del Canadà, i els resultats del seu anàlisi es van publicar per primera vegada el 2006 a Nature. El nom Tiktaalik va ser suggerit pel consell d'ancians inuit de la zona, segons la paraula que en inuktitut designa al peix Lota lota, que en anglès es diu "burbot", en castellà sembla que "lota" i en català he estat incapaç de trobar-ho.
I, ja que tenim un fòssil tan eixerit, perquè no dedicar-li una cançó?
Vídeo vist al Paleokfreak.
dilluns 15 de desembre de 2008
animal crossing
Encara que gairebé em fa vergonya dir-ho públicament, aquest cap de setmana vaig començar a jugar a l'Animal Crossing per Nintendo DS. Tot i que el joc al principi no em resultava gaire motivador vaig decidir donar-li una oportunitat després de descobrir el seu museu, i he de reconèixer que finalment m'ha enganxat.
Us preguntareu, què té de tant especial aquest museu com perquè m'impulsés a seguir jugant? Doncs que està buit. No hi ha ni una sola peça exposada en cap de les seves quatre sales, dedicades a l'entomologia, als fòssils, als peixos i a la pintura. I és que el museu es nodreix de les aportacions dels habitants del poble, que a la pràctica es tradueix a les aportacions del jugador. Així que tan aviat com vaig tenir uns quantes baies per intercanviar em vaig comprar una pala i me'n vaig anar a buscar fòssils, la sala que més interès tinc en omplir (juntament amb la dels insectes, però fins ahir no vaig aconseguir un caça-papallones!). Aviat vaig aconseguir una cua i un cap de triceratops, un esquelet sencer en dues peces de tigre de dents de sabre, una petjada de dinosaure i una falguera fossilitzada, entre molts d'altres. I és que m'he posat a excavar amb ganes!
Quan es troba un fòssil a Animal Crossing el primer que s'ha de fer és anar a veure en Blathers, el mussol encarregat del museu, que l'identifica i t'explica, si ja tens l'esquelet complet, qui va ser la bèstia en qüestió i la importància del fòssil. A continuació et proposa fer una donació al museu, cosa que jo faig sempre. Què són uns quants milers de baies que en podria treure venent-lo contra la contribució a la ciència que representa deixar-lo al museu? El cas és que ahir, després de dinar -a la realitat-, em vaig posar a excavar una altra vegada i vaig trobar... un home de Pequín! El que em va deixar astorada va ser l'explicació sobre el fòssil que em va fer en Blathers (traducció lliure mantenint les expressions del mussol):
Us preguntareu, què té de tant especial aquest museu com perquè m'impulsés a seguir jugant? Doncs que està buit. No hi ha ni una sola peça exposada en cap de les seves quatre sales, dedicades a l'entomologia, als fòssils, als peixos i a la pintura. I és que el museu es nodreix de les aportacions dels habitants del poble, que a la pràctica es tradueix a les aportacions del jugador. Així que tan aviat com vaig tenir uns quantes baies per intercanviar em vaig comprar una pala i me'n vaig anar a buscar fòssils, la sala que més interès tinc en omplir (juntament amb la dels insectes, però fins ahir no vaig aconseguir un caça-papallones!). Aviat vaig aconseguir una cua i un cap de triceratops, un esquelet sencer en dues peces de tigre de dents de sabre, una petjada de dinosaure i una falguera fossilitzada, entre molts d'altres. I és que m'he posat a excavar amb ganes!
Quan es troba un fòssil a Animal Crossing el primer que s'ha de fer és anar a veure en Blathers, el mussol encarregat del museu, que l'identifica i t'explica, si ja tens l'esquelet complet, qui va ser la bèstia en qüestió i la importància del fòssil. A continuació et proposa fer una donació al museu, cosa que jo faig sempre. Què són uns quants milers de baies que en podria treure venent-lo contra la contribució a la ciència que representa deixar-lo al museu? El cas és que ahir, després de dinar -a la realitat-, em vaig posar a excavar una altra vegada i vaig trobar... un home de Pequín! El que em va deixar astorada va ser l'explicació sobre el fòssil que em va fer en Blathers (traducció lliure mantenint les expressions del mussol):
"L'home de Pequín és important perquè va viure fa aproximadament 500,000 anys. Hoo, bé, això I que es diu que és la baula perduda entre humans i grans simis, wot wot! El que em fascina particularment és el fet que coneixia l'us del foc per cuinar. Evidentment, això és una pràctica habitual avui en dia, eh wot? Però t'asseguro que aleshores no ho era! Diuen que això va ajudar al desenvolupament del cervell i que va ser un avenç remarcable. L'esperança de vida de home de Pequín només era de 14 anys, o sigui que els humans d'avui en dia vivim molt més. Oh! Si-us-plau, perdóna'm! El pensament d'aquest pelut ancestre teu m'ha alterat molt!"
El primer que em va deixar en estat de xoc va ser la frase "és la baula perduda entre humans i grans simis". Quan començarem a oblidar el concepte de les baules perdudes i a veure l'evolució com un continuu? En realitat, l'home de Pequín ha estat classificat com a Homo erectus, un gènere homínid que va viure al sud de l'Àsia Central i de l'Est entre fa 1,8 milions i 300.000 anys. Efectivament, com bé ens explica en Blathers hi ha evidències que els Homo erectus empraven el foc, i també de que fabricaven eines, duien vestits i caçaven, o com a mínim eren carronyaires. El que potser és una mica arriscat és afirmar taxativament que això va ampliar la seva capacitat craniana! De fet, s'han proposat molts factors per aquest augment, i ben segur que no hi ha va haver una sola causa.
El més curiós de l'home de Pequín, i que no s'explica a Animal Crossing, és que els seus ossos s'han perdut. Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 1941, Hu Chengzi els va empaquetar per treure'ls del Cenozoic Research Laboratory of the Peking Union Medical College i dur-los als Estats Units, on se suposava que estarien més segurs. Però el seu rastre es perd al port de Qinghuangdao, on es creu que els tenia un grup de marines americans que van ser capturats per les tropes japoneses. Tot i que s'ha ofert una recompensa de 500.000 dòlars, ningú sap on dormen els ossos de l'home de Pequín. Ningú? Però si els tinc jo al meu museu!
El més curiós de l'home de Pequín, i que no s'explica a Animal Crossing, és que els seus ossos s'han perdut. Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 1941, Hu Chengzi els va empaquetar per treure'ls del Cenozoic Research Laboratory of the Peking Union Medical College i dur-los als Estats Units, on se suposava que estarien més segurs. Però el seu rastre es perd al port de Qinghuangdao, on es creu que els tenia un grup de marines americans que van ser capturats per les tropes japoneses. Tot i que s'ha ofert una recompensa de 500.000 dòlars, ningú sap on dormen els ossos de l'home de Pequín. Ningú? Però si els tinc jo al meu museu!
divendres 12 de desembre de 2008
evolució
"Biological evolution is the trunk of a tree of evil that bears the foliage of philosophical evolution, which in turn produces the rotten fruits of secularism, crime, dirty books, homosex, relativism, drugs, sex education, communism, genetic engineering, abortion, hard rock, inflation and others."
"L'evolució biològica és el tronc de l'arbre del mal que carrega amb el fullatge de l'evolució filosòfica, que produeix el fruits podrits del secularisme, el crim, els llibres pervertits, l'homosexualitat, el relativisme, les drogues, l'educació sexual, el comunisme, l'enginyeria genètica, l'abortament, el rock dur, la inflació i altres."
Fragment citat a The trojan horse of creationism,
de B. Forrest i P.R. Gross
Fragment citat a The trojan horse of creationism,
de B. Forrest i P.R. Gross
Més clar, l'aigua :)
dijous 11 de desembre de 2008
quin fred! (III i final)
Com que sóc fredolica de mena, aquests dies us he estat donant la tabarra amb les adaptacions dels humans al fred, aquí i aquí. Però com que nosaltres no som els únics que ens enfrontem a les baixes temperatures, avui tancaré el tema parlant de com s'ho fan els nostres cosinets animals. Perquè ells no poden pas posar calefacció a casa! (que per cert, si hagués sabut la pols que fan no tindria ara mateix els operaris a casa...)
El món animal és ampli i divers -encara que els humans ens entestem a reduir-lo a marxes forçades-, i per tant també ho són les estratègies per combatre el fred. Fem un repàs de les més importants.
See you later, alligator: si on vius comença a fer massa fred, vés-te'n! Aquesta tàctica és típica dels ocells migratoris, que passen l'hivern a zones càlides, més properes al tròpic, i als estius cerquen latituds més elevades i fresques. Però els ocells, tot i que són els que recorren majors distàncies, no són els únics que fan migracions estacionals. Insectes com les papallones monarca i mamífers com les balenes també cerquen llocs més agradables per fugir dels rigors de l'hivern.
Física animal: els conceptes avorrits de la física escolar són molt importants per sobreviure al fred. Tots els cossos perden calor a través de la seva superfície, així que si vols conservar-la, has d'aconseguir minimitzar la relació entre la superfície i el volum del teu cos. Com? Doncs tendint a formes arrodonides, i intentant que res no sobresurti més del necessari!
Abrics de pells: els humans podem passar amb abrics sintètics, però molts animals no. I és que l'estratègia de bisons, llops, iacs, óssos o guineus és abrigar-se bé amb els seus pèls. Per fer una bona capa protectora, en realitat no ténen un sol tipus de pèl sinó dos: un de suau, interior, que forma una capa d'aire amb la pell i conserva la calor, i un d'exterior que evita que l'interior es mulli ajudant a conservar la calor.
Bona nit i tapa't: molts animals hibernen, és a dir, es passen l'hivern dormint, però no tots ho fan en la mateixa mesura. Mamífers petits com els lirons, els eriçons o alguns esquirols s'maguen en caus calentons, entren en un son profund, baixen la seva despesa energètica al màxim i no es tornen a despertar fins la primavera. Altres, com els óssos, dormen també durant els mesos més freds, però els seu son és menys profund i poden arribar a despertar-se. I encara alguns, com la majoria d'esquirols, només s'adormen uns quants dies quan les temperatures baixen massa.
El bé de la majoria supera el bé de la minoria... o el d'un sol: fa un parell d'anys es va posar de moda un reportatge sobre el pingüí emperador que il·lustrava a la perfecció aquesta estratègia. Aquest pingüí, que com tots els seus col·legues viu a l'hemisferi sud, pot haver d'arribar a suportat temperatures de fins a -40 ºC, i això no hi ha estratègia individual que ho aguanti! Així que per sobreviure fan pinya. Quan arriba l'hivern s'apilonen tots junts formant una gran massa pingüinil, de manera que si a l'interior del grup la temperatura pot ser 20 ºC superior que a l'exterior. Aquesta pinya, a més, no és estàtica, ja que si no els pingüins de fora moririen abans que arribés la "calor" (si és que es pot parlar de calor a l'Àrtic!). Així doncs, van rotant, canviant el lloc, de manera que els de fora van passant cap a dins i els de dins cap a fora. Al final de l'hivern alguns d'ells hauran mort, però el grup haurà pogut sobreviure als rigors de l'hivern antàrtic.
I és que hi ha estratègies per tots els gustos!
El món animal és ampli i divers -encara que els humans ens entestem a reduir-lo a marxes forçades-, i per tant també ho són les estratègies per combatre el fred. Fem un repàs de les més importants.
See you later, alligator: si on vius comença a fer massa fred, vés-te'n! Aquesta tàctica és típica dels ocells migratoris, que passen l'hivern a zones càlides, més properes al tròpic, i als estius cerquen latituds més elevades i fresques. Però els ocells, tot i que són els que recorren majors distàncies, no són els únics que fan migracions estacionals. Insectes com les papallones monarca i mamífers com les balenes també cerquen llocs més agradables per fugir dels rigors de l'hivern.
Física animal: els conceptes avorrits de la física escolar són molt importants per sobreviure al fred. Tots els cossos perden calor a través de la seva superfície, així que si vols conservar-la, has d'aconseguir minimitzar la relació entre la superfície i el volum del teu cos. Com? Doncs tendint a formes arrodonides, i intentant que res no sobresurti més del necessari!
Abrics de pells: els humans podem passar amb abrics sintètics, però molts animals no. I és que l'estratègia de bisons, llops, iacs, óssos o guineus és abrigar-se bé amb els seus pèls. Per fer una bona capa protectora, en realitat no ténen un sol tipus de pèl sinó dos: un de suau, interior, que forma una capa d'aire amb la pell i conserva la calor, i un d'exterior que evita que l'interior es mulli ajudant a conservar la calor.
Bona nit i tapa't: molts animals hibernen, és a dir, es passen l'hivern dormint, però no tots ho fan en la mateixa mesura. Mamífers petits com els lirons, els eriçons o alguns esquirols s'maguen en caus calentons, entren en un son profund, baixen la seva despesa energètica al màxim i no es tornen a despertar fins la primavera. Altres, com els óssos, dormen també durant els mesos més freds, però els seu son és menys profund i poden arribar a despertar-se. I encara alguns, com la majoria d'esquirols, només s'adormen uns quants dies quan les temperatures baixen massa.
El bé de la majoria supera el bé de la minoria... o el d'un sol: fa un parell d'anys es va posar de moda un reportatge sobre el pingüí emperador que il·lustrava a la perfecció aquesta estratègia. Aquest pingüí, que com tots els seus col·legues viu a l'hemisferi sud, pot haver d'arribar a suportat temperatures de fins a -40 ºC, i això no hi ha estratègia individual que ho aguanti! Així que per sobreviure fan pinya. Quan arriba l'hivern s'apilonen tots junts formant una gran massa pingüinil, de manera que si a l'interior del grup la temperatura pot ser 20 ºC superior que a l'exterior. Aquesta pinya, a més, no és estàtica, ja que si no els pingüins de fora moririen abans que arribés la "calor" (si és que es pot parlar de calor a l'Àrtic!). Així doncs, van rotant, canviant el lloc, de manera que els de fora van passant cap a dins i els de dins cap a fora. Al final de l'hivern alguns d'ells hauran mort, però el grup haurà pogut sobreviure als rigors de l'hivern antàrtic.
I és que hi ha estratègies per tots els gustos!
dimarts 9 de desembre de 2008
quin fred! (II)
L'altre dia vaig parlar de les adaptacions biològiques del humans al fred, sobretot al fred extrem. Avui toca veure l'altra cara de la moneda: les adaptacions culturals. I com en el cas de les biològiques, no són pas iguals si ens hem d'enfrontar a un fred estàndard que si vivim els pols!
No és gaire difícil de deduir que les dues principals adaptacions culturals al fred fan referència al vestit i a l'habitatge. Actualment, fins i tot les poblacions inuit comencen a viure en cases de les debò, amb estufes i calefacció, i porten anoracs de gore-tex. Però, com s'ho feien abans de que "el progrés" els envaís? Doncs de les enginyoses maneres que veurem a continuació.
Una de les imatges que més s'associa als inuit són els iglús, les típiques cases rodones fetes de gel on, a més dels humans més polars i amb poc rigor biològic i geogràfic, també hi hem vist viure pingüins de plastilina. Contra la imatge que en tenim de petits, un iglú no és simplement una cúpula gelada, sinó una obra d'enginyeria molt més complexa i ben pensada del que sembla a simple vista.
Analitzem-lo amb profunditat. Tot i que fa un moment he tractat l'iglú de "cúpula", també n'és típic un passadís d'entrada, molt baixet. Aquest túnel no només serveix per accedir a l'habitacle, si no que compleix una doble funció: impedeix l'entrada del vent i, al ser tan petit, evita que la calor s'escapi de la zona habitable. Tot just quan s'acaba el passadís, trobem la llar de foc, on es cremava principalment greix de foca o, si se'n trobava (recordem que ens hem traslladat a l'àrtic!), fusta. La seva funció, evidentment, és escalfar l'interior de l'iglú. I com que la calor puja, el terra per on es mou i dorm la gent està més elevat, de manera que s'aprofiti al màxim l'escalfor. Finalment, per evitar que tota aquesta escalfor que costa tan d'aconseguir no s'escapi de l'iglú, s'utilitza una doble estratègia, interior i exterior. Per fora, els foradets entre els blocs de gel es tapen amb neu ben compactada, i per dintre es recobreix el gel amb pells. I ja tenim un cauet ben calentó on protegir-nos del fred!
Però, ei! que no ens podem passar el dia tancats a l'iglú, bé haurem de sortir a buscar provisions, i combustible, i aigua, i tot el que necessitem. Per fer-ho ens hem d'abrigar bé, i els inuit també van dissenyar un vestuari a mida de les seves necessitats. Com és obvi, qualsevol que vulgui sortir a passejar per l'àrtic necessita varies capes de roba superposades. Tot i això, la més important és la que va al damunt de tot. Els "anoracs" inuit complien els mateixos requisits que cerca qualsvol excursionista que se'n va a la muntanya: que protegeixi del fred, i que sigui transpirable, perquè si la suor s'acumula i el mulla des de dins deixa de ser impermeable. Aquesta segona condició és la més complicada de dur a terme, i per aconseguir-ho, els abrics inuit tenien "efecte xemeneia". M'explico. Als canells, als turmells i a la cintura, la peça més externa de la indumentària tenia uns cordills que es podien apretar, per conservar la calor, o afluixar per ventilar-lo. D'aquesta manera la suor s'evaporava, i no xopava l'abric. I si això no era prou, sempre quedava l'opció de girar-lo del revés, perquè la suor es gelés sobre la superfície i poder treure-la picant amb un bastó!
I per complementar, unes bones ulleres d'os per evitar la ceguesa de la neu. Talment com nosaltres quan anem a esquiar!
No és gaire difícil de deduir que les dues principals adaptacions culturals al fred fan referència al vestit i a l'habitatge. Actualment, fins i tot les poblacions inuit comencen a viure en cases de les debò, amb estufes i calefacció, i porten anoracs de gore-tex. Però, com s'ho feien abans de que "el progrés" els envaís? Doncs de les enginyoses maneres que veurem a continuació.
Una de les imatges que més s'associa als inuit són els iglús, les típiques cases rodones fetes de gel on, a més dels humans més polars i amb poc rigor biològic i geogràfic, també hi hem vist viure pingüins de plastilina. Contra la imatge que en tenim de petits, un iglú no és simplement una cúpula gelada, sinó una obra d'enginyeria molt més complexa i ben pensada del que sembla a simple vista.
Analitzem-lo amb profunditat. Tot i que fa un moment he tractat l'iglú de "cúpula", també n'és típic un passadís d'entrada, molt baixet. Aquest túnel no només serveix per accedir a l'habitacle, si no que compleix una doble funció: impedeix l'entrada del vent i, al ser tan petit, evita que la calor s'escapi de la zona habitable. Tot just quan s'acaba el passadís, trobem la llar de foc, on es cremava principalment greix de foca o, si se'n trobava (recordem que ens hem traslladat a l'àrtic!), fusta. La seva funció, evidentment, és escalfar l'interior de l'iglú. I com que la calor puja, el terra per on es mou i dorm la gent està més elevat, de manera que s'aprofiti al màxim l'escalfor. Finalment, per evitar que tota aquesta escalfor que costa tan d'aconseguir no s'escapi de l'iglú, s'utilitza una doble estratègia, interior i exterior. Per fora, els foradets entre els blocs de gel es tapen amb neu ben compactada, i per dintre es recobreix el gel amb pells. I ja tenim un cauet ben calentó on protegir-nos del fred!Però, ei! que no ens podem passar el dia tancats a l'iglú, bé haurem de sortir a buscar provisions, i combustible, i aigua, i tot el que necessitem. Per fer-ho ens hem d'abrigar bé, i els inuit també van dissenyar un vestuari a mida de les seves necessitats. Com és obvi, qualsevol que vulgui sortir a passejar per l'àrtic necessita varies capes de roba superposades. Tot i això, la més important és la que va al damunt de tot. Els "anoracs" inuit complien els mateixos requisits que cerca qualsvol excursionista que se'n va a la muntanya: que protegeixi del fred, i que sigui transpirable, perquè si la suor s'acumula i el mulla des de dins deixa de ser impermeable. Aquesta segona condició és la més complicada de dur a terme, i per aconseguir-ho, els abrics inuit tenien "efecte xemeneia". M'explico. Als canells, als turmells i a la cintura, la peça més externa de la indumentària tenia uns cordills que es podien apretar, per conservar la calor, o afluixar per ventilar-lo. D'aquesta manera la suor s'evaporava, i no xopava l'abric. I si això no era prou, sempre quedava l'opció de girar-lo del revés, perquè la suor es gelés sobre la superfície i poder treure-la picant amb un bastó!
I per complementar, unes bones ulleres d'os per evitar la ceguesa de la neu. Talment com nosaltres quan anem a esquiar!
Imatge del llibre Human Adaptability: An Introduction to
Ecological Anthropology, d'EF Moran.
Ecological Anthropology, d'EF Moran.
dijous 4 de desembre de 2008
gens i guerres de fe
La història de la Península Ibèrica ha estat marcada per la convivència, tot sovint no gaire pacífica, entre cristians, jueus i musulmans. Els segons, provinents de l'Orient Mitjà, van rebre el nom de Sefardites i van prosperar a la Península fins el 1492, quan els Reis Catòlics els va obligar a triar entre la conversió al catolicisme o l'expulsió. La mateixa sort van córrer els musulmans, arribats principalment del Nord d'Àfrica l'any 711, i que una vegada convertits van rebre el nom de moriscs.
Avui (tinc prohibit penjar aquest post fins les 18:00!) es publica a l'American Journal of Human Genetics un estudi del cromosoma Y, és a dir dels llinatges paterns, a la Península. Aquest treball, realitzat per un equip internacional entre els que es troben membres de la Unitat de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra, s'ha fixat en 28 marcadors genètics en 1140 homes de la Península i les Illes Balears.
Aquest treball mostra que, de tots els cromosomes Y analitzats, el 19,8% corresponen a ancestres Sefardites, mentre que el 10,6% concorden amb els Nord-Africans. Això representa una doble sorpresa. Per un costat, mostra que la barreja entre jueus i cristians va ser molt més elevada del que reflecteixen els registres històrics. Per l'altre, s'ha vist que la distribució dels ancestres musulmans no es correspon a la seva expansió geogràfica per conquesta, sinó que només es pot explicar per la conversió religiosa i les deportacions forçades a què van ser sotmesos.
Una vegada més present i passat s'uneixen per explicar-nos una història, aquesta d'intolerància religiosa. Una lliçó que sembla que encara no hem après.
Avui (tinc prohibit penjar aquest post fins les 18:00!) es publica a l'American Journal of Human Genetics un estudi del cromosoma Y, és a dir dels llinatges paterns, a la Península. Aquest treball, realitzat per un equip internacional entre els que es troben membres de la Unitat de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra, s'ha fixat en 28 marcadors genètics en 1140 homes de la Península i les Illes Balears.
Aquest treball mostra que, de tots els cromosomes Y analitzats, el 19,8% corresponen a ancestres Sefardites, mentre que el 10,6% concorden amb els Nord-Africans. Això representa una doble sorpresa. Per un costat, mostra que la barreja entre jueus i cristians va ser molt més elevada del que reflecteixen els registres històrics. Per l'altre, s'ha vist que la distribució dels ancestres musulmans no es correspon a la seva expansió geogràfica per conquesta, sinó que només es pot explicar per la conversió religiosa i les deportacions forçades a què van ser sotmesos.
Una vegada més present i passat s'uneixen per explicar-nos una història, aquesta d'intolerància religiosa. Una lliçó que sembla que encara no hem après.
dimarts 2 de desembre de 2008
quin fred!
Fa dies que a les notícies ens diuen que ha arribat una onada de fred més pròpia de l'hivern que no pas de la tardor, que encara que enguany no ho sembli dura fins al 21 de desembre. I que el fred ja és aquí ens queda ben palès cada matí en sortir de casa! Així que la majoria de nosaltres ja hem desenterrat definitivament abrics, guants, bufandes i barrets, que ens acompanyaran una bona temporada.
A més a més d'abrigar-nos, sense que en siguem conscients el nostre cos també posa en marxa tot un seguit de mecanismes enfocats a evitar que la calor fugi del nostre cos. Un dels que ens resulta més evident és la tremolor. Quan tremolem, els nostres músculs treballen intensament contraient-se i distendint-se, i com tot treball muscular això genera calor. Una altra estratègia que no és tan evident és la contracció dels vasos sanguinis de les extremitats. Amb aquesta reducció del diàmetre de venes i artèries s'assoleix un doble objectiu: per un costat la calor no circula tan a prop de la pell, i per tant és més difícil que s'escapi; i per l'altre augmenta el flux sanguini a la part central del cos, mantenint la calor allà on es concentren els òrgans vitals.
Però què passa amb els habitants de l'àrtic, com els inuit? Allà el fred hi és molt més intens i permanent, i les estratègies fisiològiques que acabem de veure no són prou efectives. Així doncs, els habitants d'aquestes zones han desenvolupat altres maneres de generar calor. Quan s'ha analitzat la seva taxa metabòlica basal, el mínim d'energia que necessita un ésser viu per seguir estant viu, s'ha vist que és molt més elevada que en les altres poblacions. Aquesta energia extra la generen cremant uns greixos especials, el teixit adipós marró, que genera calor. A diferència de la tremolor, que bàsicament produeix calor a la superfície del cos, el teixit adipós marró n'escalfa l'interior, ajudant a protegir els òrgans. Una altra diferència és que, al contrari del que hem dit abans, en les poblacions de l'àrtic el flux sanguini va de l'interior del cos a les extremitats. Això evita que es congelin els peus i les mans, i a més permet mantenir la destresa manual sota freds extrems.
Com ja us deveu imaginar, per eficients que siguin amb tots aquests mecanismes no n'hi ha prou. En el cas dels habitants de l'àrtic també són molt importants les adaptacions culturals, principalment el vestit i la casa. I és que viure en un iglú no és un caprici, sinó que estan especialment dissenyats per aprofitar la calor al màxim! Però això serà el tema d'un altre post...
A més a més d'abrigar-nos, sense que en siguem conscients el nostre cos també posa en marxa tot un seguit de mecanismes enfocats a evitar que la calor fugi del nostre cos. Un dels que ens resulta més evident és la tremolor. Quan tremolem, els nostres músculs treballen intensament contraient-se i distendint-se, i com tot treball muscular això genera calor. Una altra estratègia que no és tan evident és la contracció dels vasos sanguinis de les extremitats. Amb aquesta reducció del diàmetre de venes i artèries s'assoleix un doble objectiu: per un costat la calor no circula tan a prop de la pell, i per tant és més difícil que s'escapi; i per l'altre augmenta el flux sanguini a la part central del cos, mantenint la calor allà on es concentren els òrgans vitals.
Però què passa amb els habitants de l'àrtic, com els inuit? Allà el fred hi és molt més intens i permanent, i les estratègies fisiològiques que acabem de veure no són prou efectives. Així doncs, els habitants d'aquestes zones han desenvolupat altres maneres de generar calor. Quan s'ha analitzat la seva taxa metabòlica basal, el mínim d'energia que necessita un ésser viu per seguir estant viu, s'ha vist que és molt més elevada que en les altres poblacions. Aquesta energia extra la generen cremant uns greixos especials, el teixit adipós marró, que genera calor. A diferència de la tremolor, que bàsicament produeix calor a la superfície del cos, el teixit adipós marró n'escalfa l'interior, ajudant a protegir els òrgans. Una altra diferència és que, al contrari del que hem dit abans, en les poblacions de l'àrtic el flux sanguini va de l'interior del cos a les extremitats. Això evita que es congelin els peus i les mans, i a més permet mantenir la destresa manual sota freds extrems.
Com ja us deveu imaginar, per eficients que siguin amb tots aquests mecanismes no n'hi ha prou. En el cas dels habitants de l'àrtic també són molt importants les adaptacions culturals, principalment el vestit i la casa. I és que viure en un iglú no és un caprici, sinó que estan especialment dissenyats per aprofitar la calor al màxim! Però això serà el tema d'un altre post...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
