genoma

Com els que passeu per aquí sovint ja deveu saber el dilluns 19 de maig, al claustre de l'Institut d'Estudis catalans, va tenir un lloc un recital de poesia científica: Simbiopoesi. A l'acte hi van participar quatre autors de poesia científica: Josep Perelló, Assumpció Forcada, Anna Aguilar i David Jou.

De tots ells, qui més em va impressionar va ser Assumpció Forcada, tant pels seus poemes com per la manera de recitar-los. I és que els poemes de l'Assumpció parlen de sentiments com qualsevol altre poema, però les seves metàfores no s'inspiren en els arbres, el cel o els estels sinó en l'ADN, la tectònica de plaques o la fotosíntesi. És per això que, sense el seu permís i confiant en que no se m'enfadi, m'agradaria reproduir aquí un dels seus poemes, el que més em va agradar, del llibre Evolutio, editat per Seuba Edicions el 2002.

Genoma

En el marc dels dies recorro les hores
cercant senyals d’inici
d’un missatge invisible per a molts ulls.
Les meves mans s’uneixen en un prec,
com si fossin dues fraccions ribosòmiques,
volen traduir el missatge d’amor
que porta el meu genoma.
De tantes seqüències complementàries a les teves,
em sento com un bri d’ADN orfe de tu,
de l’hèlix que gira i dóna il•lusió al temps.
He trobat en algunes paraules,
aminoàcids essencials, que deia
pensant trobar el codó adient a la teva vida.
Per un oment veia el missatge en els teus ulls
una elongació del meu pensament,
una seqüència, una cadena amorosa
miracle de la química, perfecta.
Les teves parpelles han fet senyal de parada,
he volgut llegir de nou el missatge
al fons dels teus ulls, però una estranya mutació
ha deixat fora la lectura dels somnis i ara només
hi ha una traducció: No és possible.

PD: si algú sap on es pot aconseguir el llibre li agrairé molt la informació, perquè per internet no n'he trobat ni la imatge!

Actualització 02/06/2008: m'ha enviat un mail l'Assumpta dient-me que el dia 9 de Juny a les 19.30 farà un recital al V CICLE DE POESIA A LA CASA DE MENORCA, al carrer Diputació 215 (entrada per la cafeteria), on es podran escoltar alguns dels seus poemes cantats amb la guitarra i comprar els seus llibres.

l'atac dels clons

Avui, 25 de maig de 2008, es celebra una vegada més el Dia de l'Orgull Friki. I com sempre, en Jacme ens convoca a fer un post commemoratiu per reivindicar tan gloriosa jornada.

Per celebrar-ho, doncs, us presento l'inici d'una nova categoria del blog: els Miniclips de Ciència.

Click To Play

Feliç dia de l'orgull friki!

Nota: hem tingut problemes per fer la conversió de l'original en flash a un format de vídeo que han afectat a la qualitat de la imatge i a la seva correspondència amb el text. Intentarem arreglar-ho tan aviat com sigui possible.

granotamandra

Mentre encara tinc pendent comentar la notícia del tigre de Tasmania, un altre titular periodístic em posa els pèls de punta: Descobreixen el fòssil d'un amfibi meitat granota, meitat salamandra. No sé vosaltres però jo, el primer que m'imagino, és una espècie d'ésser grotesc, una quimera amb cap de granota i cos de salamandra, o fins i tot una espècie de gatigos amfibi dubtosament avingut. Anem a veure què ha publicat Nature en realitat!

(imatge de cnews)

Els amfibis que coneixem avui en dia es classifiquen en tres grups: granotes, salamandres i cecílies. El que encara no està clar és com aquests tres grups han evolucionat, sobretot perquè no s'han trobat gaires fòssils que ens ho expliquin. Fins ara, l'única manera que hi havia d'estimar quan es van separar les granotes i les salamandres era guiant-nos pel temps que ens marca el rellotge molecular, un mètode que permet calcular el temps que fa que dues espècies han divergit del seu avantpassat comú basant-se en el número de diferències genètiques entre elles. El rellotge molecular situava aquesta separació entre fa 300 i 350 milions d'anys.

El fòssil que s'ha trobat ara, però, omple el buit que hi havia entre els amfibis més primitius i els primers membres de la família de granotes i salamandres, ja que comparteix algunes característiques pròpies de cada un dels dos grups. El crani, per exemple, és semblant al de les primeres granotes, mentre que els ossos del "peu" que s'han trobat són característics de les salamandres. La columna és un forma de transició, és a dir, té un número de vèrtebres que es troba entre el dels amfibis més primitius i les primeres granotes i salamandres.

Totes les característiques observades en aquest fòssil, el Gerobatrachus hottoni, han permès situar el moment de la divergència entre aquests dos grups fa entre 270 i 280 milions d'anys. És a dir, que la separació entre granotes i salamandres és més recent que no ens pensàvem. A més a més, l'article estima que la separació entre el grup format per granotes i salamandres i el grup de les cecílies va tenir lloc fa, com a mínim, 328–335 milions d'anys.

PD: no sé què ha passat que se m'ha publicat a mig escriure, demano disculpes si algú ha entrat i ha trobat l'article a mitges!

esperant el dia F

Com ens va recordar l'altre dia en Jacme s'acosta una data assenyalada: el dia F. Que quant serà? doncs Diumenge!

Així que, sense més preàmbuls, us deixo amb una il·lusió òptica per anar fent boca fins al gran dia. Fixeu la vista en els quatre punts del mig durant uns trenta segons, i a continuació tanqueu els ulls. Quan ho feu, veureu un punt de llum més clar dins la negror. Pareu-hi atenció... qui hi veieu?


Què? Que m'he oblidat de dir què passa el dia F? No home, que està al link del principi!

the ancestor's tale

La lent llegeix és una altra de les seccions d'aquest blog. Com molts ja sabreu la lectura és una de les meves principals aficions, a la que trec suc en el meu altre blog, Biblosfera. D'entre tots els llibres que acostumo a llegir s'hi compta, com no, la divulgació científica, generalment (ho he de reconèixer) de biologia, i he pensat que aquestes lectures encaixen perfectament a l'altre costat de la lent. Així doncs, aquí ressenyaré també aquells llibres de divulgació que o bé ja he llegit, o vagi llegint. Tot i que les ressenyes seran les mateixes que a Biblosfera en canviaré lleugerament el format i, en cas que existeixi, la portada que hi posaré no serà la del llibre que he llegit sinó la de la seva versió en català o, en el seu defecte, en castellà. I si tampoc la trobo, com avui, doncs l'original!

Preu: 28 $ (preu d'amazon, també disponible en butxaca)
Pàgines: 688
Idioma: anglès
Editorial: Houghton Mifflin
Any: 2004
ISBN: 0618005838

The Ancestor's Tale, de Richard Dawkins, és, tal com subtitula l'autor, un pelegrinatge fins a l'alba de l'evolució. I aquesta és realment la millor definició del llibre: inspirat en els Contes de Canterbury, l'ésser humà comença un llarg pelegrinatge en el temps en el transcurs del qual s'anirà trobant amb tots els altres éssers vius, començant amb els hominoideus fòssils, els primats, els mamífers, els vertebrats i un llarg etcètera fins arribar a l'origen comú de tots ells, en LUCA. Al llarg d'aquest viatge, a cada cruïlla del camí un (o varis) espècimens del grup que se'ns uneix ens explica algun tema, des de l'aparició de la visió en colors (tàrsids) fins la tècnica de la PCR (Thermus aquaticus).

És realment un d'aquells llibres que enganxa des de la primera pàgina (tot i que he de reconèixer que algun capítol, sobretot dels de la darrera meitat, es pot fer una mica pesadet), i que deixa amb ganes de seguir llegint divulgació. Per altre costat, tot i que és una cosa que em costa de valorar degut al meu background evolutiu, crec que és molt assequible per al públic no especialista.

(Modificat de Biblosfera -02/10/2006)

recordatori

Ja només falten dos dies!

simbiopoesi

Poesia i ciència. Dos mons oposats? Potser no tant, o com a mínim això és el que pensen el grup de poetes i científics que han organitzat Simbiopoesi. Si voleu descobrir aquesta singular fusió, acosteu-vos el proper dilluns 19 de maig al claustre de l'Institut d'Estudis Catalans, al carrer del Carme 47 de Barcelona.

"Poesia i ciència comparteixen horitzons i la forma de mirar-se’ls. Podrien contemplar, però no: amb l’ull exploren, violen, reinventen. Abracen els límits per comprendre. Des de la materialitat fins a la idea, el cosmos s’explica i se’ns obre amb els llenguatges perforadors de la ciència i la paraula. És el que a SimbioPoesi, poetes i científics, embolcallats d’imatge i moviment, voldran descobrir-nos. Serà al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, a frec de l’antic Hospital de la Santa Creu i de l’Acadèmia de Medicina, segurament el racó de Barcelona més procliu a interrogar-nos, amb l’eco dels seus murs, sobre els límits que palpem amb la ciència i els poemes."

el descobriment de la nasa

El centpeus i la matgala ens informaven que avui, a les 7 hora local nostra, s'anunciaria un descobriment de la Nasa que s'ha estat esperant durant 50 anys. Ara, a les 7.28, quan encara estan al torn de preguntes, he iniciat aquest post.

He connectat amb el link que la Nasa havia posat a disposició de la gent a les 6.55 per seguir la roda de premsa, però només hi posaven música clàssica. A partir d'aquest moment, he anat twittejant el que entenia de la informació que donaven. A les 7.03 han anunciat que començarien en 2 o 3 minuts, i ho han complert.

La xerrada ha anat a càrrec de tres investigadors. Els dos primers parlaven molt ràpid, així que costaven força d'entendre. El tercer, en canvi, parlava molt clar. He intentat gravar la xerrada amb el RealPlayer, però la connexió m'ha fallat molt, i fins ara l'he hagut de reiniciar ja tretze vegades. Això, òbviament, també ha afectat la meva comprensió dels fets. Tot i així, he aconseguit saber què estava passant.

Sembla que el que el telescopi Chandra ha descobert és una supernova molt jove localitzada molt a prop del centre de la Via Làctea, la nostra galàxia. Això té dues gràcies: en primer lloc, és molt difícil veure supernoves a la nostra pròpia galàxia des de la posició en què ens trobem. En paraules del conferenciant, si som un peperoni situat al lateral d'una pizza no podem veure els xampinyons del centre. I això és exactament el que som! Així que això sol ja és important.

Però és que a més a més, resulta que com he dit aquesta supernova és molt jove. Que sigui tan jove implica que els elements que es van produir en l'explosió encara es troben pul·lulant per allà. Això els permetrà poder estudiar el procés d'explosió d'una supernova des de l'inici.

(En aquests moments hi ha una intervenció telefònica incomprensible a crits, i tothom ha quedat en silenci. Ara recomencen amb les preguntes, si més no ho intenten. Segueix el silenci després d'un tímid "hi ha algú a part de nosaltres?". Se sent alguna cosa però molt molt lluny).

Bé, aquest és el resum del que jo he entès. Malauradament no és un monolit ni un stargate com havíem hipotetitzat, ni tan sols Nèmesi. Em temo que, pels profans, aquest descobriment no és tan emocionant com ens havien fet creure.

I fins aquí la locució, que la transmissió ha quedat més morta que morta! A veure si demà, quan ho expliquin als mitjans de comunicació i s'expandeixi per la xarxa, trobo més detalls per afegir.

com veiem als científics?

La xarxa és plena de recursos per jugar amb la ciència, però normalment estan força amagats i són difícils de descobrir si no els busques específicament. A la secció que comença avui, aniré recollint aquelles activitats relacionades amb el món de la ciència que trobi per internet i amb les que pensi que tots ens hi podem divertir.

Com t'imagines una persona que es dedica a la ciència? Aquest és el nom d'un d'aquests projectes, que va aparèixer a la pàgina de Recerca en Acció l'octubre de l'any passat. En aquesta activitat creareu el científic que teniu al cap, i finalment descobrireu si la vostra imatge mental del que és un científic és poc o molt estereotipada. Com va vestit? A què es dedica? Què li agrada? Aquestes i altres preguntes són les que anireu responent arrossegant les icones corresponents sobre el vostre científic... i les que indicaran com d'influïda per les pel·lícules està la vostra concepció de les persones que fan ciència.


Podeu jugar-hi en aquest enllaç o clicant sobre la imatge, i quan acabeu podreu veure a quins factors es deu la vostra puntuació.

Sou molt o poc estereotipats? Espero els vostres comentaris!

la copa de rubin

Quan era petita i el CosmoCaixa encara es deia Museu de la Ciència una de les meves activitats preferides era anar a passar-hi el dia, tot sovint en primer diumenge de mes, que era gratuït i l'economia familiar no estava per gaires alegries. D'entre totes les coses que s'hi podien fer, les meves preferides eren electrocutar als meus acompanyants -preferentment ignorants del fenomen- amb la bola de plasma, anar al Planetàrium i explorar la sala dedicada als efectes i il·lusions òptiques. Allà, per exemple, vaig descobrir què era el zoòtrop, i hi vaig passar llargues estones contemplant un retrat de Dalí fet a base de mosques.

I és que el món de les il·lusions òptiques ha fascinat des de fa molts anys a científics, psicòlegs i profans, i a ell devem activitats tan comunes avui en dia com poder veure una pel·lícula. Així doncs, aquí comença un altre dels blocs temàtics d'aquest blog (que no bloc), que ens portarà a redescobrir il·lusions òptiques i dibuixos impossibles i, en ocasions, a preguntar-nos per què la ment ens enganya.

La Copa de Rubin, creada per Edgar Rubin el 1915, és un clàssic de les il·lusions òptiques. Aquest efecte òptic es basa en proposar a l'observador una figura amb dues interpretacions, ambdues vàlides. El model de copa de Rubin més conegut és la de la imatge d'aquí sota, però se n'han fet moltes adaptacions, fins i tot un gerro per celebrar els 25 anys de regnat de la Reina Isabel II d'Anglaterra!


Què veieu en la imatge? En aquest cas, les dues interpretacions que el dibuix proposa a la nostra ment són una copa (en negre) o dues cares que es miren (en blanc). El principi que s'amaga darrera aquest tipus d'il·lusió és que la ment és, en condicions normals, capaç de discriminar un objecte del seu entorn. El conflicte sorgeix quan l'objecte i l'entorn comparteixen el mateix perfil: aleshores, la ment ha de decidir en què concentrar l'atenció, què és l'objecte i què és l'entorn. Si hi dediqueu una estona, us adonareu que és molt difícil (o impossible) veure les dues coses al mateix temps!

Aquest tipus d'il·lusions va ser molt utilitzat per la Gestalt, un corrent psicològic que es va iniciar al principi del segle XX. Els seguidors de la Gestalt van desenvolupar i utilitzar un gran nombre d'aquests efectes per demostrar que la percepció no és un procés passiu, si no que l'individu hi participa activament.

cafè científic

Més o menys com tots els blogs "l'altre costat de la lent" anirà creixent, una mica sota les meves regnes, una mica ella sola cap a camins que ara no puc imaginar. Ara, que encara em fa força cas, començo una de les seccions que tinc en ment, l'anunci de totes aquelles activitats relacionades amb la ciència de les que m'assabenti.

Començo, doncs, amb una activitat en la que, per què negar-ho, hi tinc interessos (més que res perquè n'organitzo una part!): els cafès científics al bar del CCCB, una iniciativa bàsicament del CRG però en la que també hi fiquem cullerada, a títol personal, membres d'altres institucions.

De moment, s'organitzen tres cafès, que tindran lloc a les 19:30 al bar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), al carrer Montalegre 5:
7 de maig: neurobiologia de l'enamorament, amb Mara Diersen, Adolf Tobeña i Elena Crespi.
10 de juny: aliments transgènics, amb Josep Pàmies, Marta Guadalupe i Joaquima Messeguer.
1 de juliol: coneixent el nostre genoma, amb Xavier Estivill i María Casado.

El cartell de tots els cafès pot baixar-se aquí. Del primer, que té lloc avui, en parlen a El Periódico i a l'agenda de La Vanguardia.

A més a més, no em vull resistir a recordar una altra activitat, organitzada amb el Centpeus i que ja vaig publicar a ADS-ADN: el Beers&Blogs de ciència del 22 del maig! (aquí o aquí).

l'altre costat de la lent

Quan un va estressat, té una feinada que no se l'acaba i no pot dormir pensant en els mil projectes que té el cap, què fa? Bé, la gent normal no ho sé, què fa, potser ioga o tècniques de relaxació. Jo, obro un blog. En aquests moments en tinc tres en dansa i dos d'ocults, i amb prou feines els puc mantenir (la pobra Biblosfera darrerament està més abandonada del que voldria), però no em puc resistir a crear "l'altre costat de la lent".

El nom d'aquest nou blog beu de moltes fonts. Una d'elles és el títol d'un llibre d'infantesa que em va quedar gravat: La lent prodigiosa, d'Astrid Bergman Sucksdorff. Tot i que en recordo més el títol que l'argument, em porta records del meu primer naturalisme, innocent i incipient. També beu d'una imatge de Krahn, la que va il·lustrar La Biologia a l'alba d'un nou mil·leni, el volum 50 (any 2000) dels Treballs de Societat Catalana de Biologia, editat per en Jaume Bertranpetit. Com que la imatge parla per ella mateixa amb més força del que ho puc fer jo, us deixo que la gaudiu des del link del llibre sense més paraules. Finalment, el títol "l'altre costat de la lent" beu de la lectura de tants contes d'Asimov, els que em feien canviar una i una altra vegada la meva perspectiva del món i els seus significats, de la ciència i de la ficció. Perquè l'altre costat de la lent es pot trobar en allò microscòpic, però també en el que és llunyà. I perquè potser, només potser, nosaltres també som a l'altre costat de la lent.

Sigui com sigui, benvinguts a aquest nou experiment, on vull parlar de ciència no des de la perspectiva de rigorosa actualitat amb què ho faig a ADS-ADN sinó des de l'espontaneïtat eclèctica i caòtica que caracteritza el meu primer fill virtual, Biblosfera.