quin fred! (II)

L'altre dia vaig parlar de les adaptacions biològiques del humans al fred, sobretot al fred extrem. Avui toca veure l'altra cara de la moneda: les adaptacions culturals. I com en el cas de les biològiques, no són pas iguals si ens hem d'enfrontar a un fred estàndard que si vivim els pols!

No és gaire difícil de deduir que les dues principals adaptacions culturals al fred fan referència al vestit i a l'habitatge. Actualment, fins i tot les poblacions inuit comencen a viure en cases de les debò, amb estufes i calefacció, i porten anoracs de gore-tex. Però, com s'ho feien abans de que "el progrés" els envaís? Doncs de les enginyoses maneres que veurem a continuació.

Una de les imatges que més s'associa als inuit són els iglús, les típiques cases rodones fetes de gel on, a més dels humans més polars i amb poc rigor biològic i geogràfic, també hi hem vist viure pingüins de plastilina. Contra la imatge que en tenim de petits, un iglú no és simplement una cúpula gelada, sinó una obra d'enginyeria molt més complexa i ben pensada del que sembla a simple vista.
Analitzem-lo amb profunditat. Tot i que fa un moment he tractat l'iglú de "cúpula", també n'és típic un passadís d'entrada, molt baixet. Aquest túnel no només serveix per accedir a l'habitacle, si no que compleix una doble funció: impedeix l'entrada del vent i, al ser tan petit, evita que la calor s'escapi de la zona habitable. Tot just quan s'acaba el passadís, trobem la llar de foc, on es cremava principalment greix de foca o, si se'n trobava (recordem que ens hem traslladat a l'àrtic!), fusta. La seva funció, evidentment, és escalfar l'interior de l'iglú. I com que la calor puja, el terra per on es mou i dorm la gent està més elevat, de manera que s'aprofiti al màxim l'escalfor. Finalment, per evitar que tota aquesta escalfor que costa tan d'aconseguir no s'escapi de l'iglú, s'utilitza una doble estratègia, interior i exterior. Per fora, els foradets entre els blocs de gel es tapen amb neu ben compactada, i per dintre es recobreix el gel amb pells. I ja tenim un cauet ben calentó on protegir-nos del fred!

Però, ei! que no ens podem passar el dia tancats a l'iglú, bé haurem de sortir a buscar provisions, i combustible, i aigua, i tot el que necessitem. Per fer-ho ens hem d'abrigar bé, i els inuit també van dissenyar un vestuari a mida de les seves necessitats. Com és obvi, qualsevol que vulgui sortir a passejar per l'àrtic necessita varies capes de roba superposades. Tot i això, la més important és la que va al damunt de tot. Els "anoracs" inuit complien els mateixos requisits que cerca qualsvol excursionista que se'n va a la muntanya: que protegeixi del fred, i que sigui transpirable, perquè si la suor s'acumula i el mulla des de dins deixa de ser impermeable. Aquesta segona condició és la més complicada de dur a terme, i per aconseguir-ho, els abrics inuit tenien "efecte xemeneia". M'explico. Als canells, als turmells i a la cintura, la peça més externa de la indumentària tenia uns cordills que es podien apretar, per conservar la calor, o afluixar per ventilar-lo. D'aquesta manera la suor s'evaporava, i no xopava l'abric. I si això no era prou, sempre quedava l'opció de girar-lo del revés, perquè la suor es gelés sobre la superfície i poder treure-la picant amb un bastó!

I per complementar, unes bones ulleres d'os per evitar la ceguesa de la neu. Talment com nosaltres quan anem a esquiar!

Imatge del llibre Human Adaptability: An Introduction to
Ecological Anthropology, d'EF Moran.