pandèmia

Des de que van començar a sortir les primeres notícies sobre la grip porcina, i sobretot des que es van començar a trobar casos sospitosos de ser-ho a casa nostra, la catosfera (i la blogosfera en general) n'han parlat molt. Com que s'han dit tantes coses, i tan interessants (en Dan per duplicat [1,2], en Salva, en Didac López per quadruplicat [1,2,3,4], i molts més), crec que no val la pena que hi insisteixi, ja que poc més puc aportar al tema.

Així doncs, no parlaré de grip porcina, sinó d'una altra paraula que s'ha posat de moda a rel d'aquest cas: pandèmia. Segons l'Enciclopèdia Catalana, una pandèmia és una "malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d'un país". De manera que, si bé potser a hores d'ara encara és una mica agosarat anomenar la grip del poc pandèmia, el més probable és que ho sigui aviat.

Però he dit que no parlaria més de febres i porcs sinó de pandèmies. Tot i això, com que jo sóc de l'escola dels que pensen que la millor manera d'aprendre una cosa és provant-la, en realitat tampoc parlaré de pandèmies, sinó que proposaré un experiment. No, no us espanteu, no proposo crear cap nova infecció per dominar el món! Si més no, cap de real, perquè a la xarxa he trobat Pandemic 2,un joc que ens permet simular una pandèmia.


El primer que hem de fer a Pandemic 2 és triar el nivell de dificultat, i si volem crear una pandèmia causada per un virus, un bacteri o un paràsit. A partir d'aquí, el joc ens assigna un país on iniciar la nostra expansió mundial. L'objectiu? Matar a tots els habitants del planeta abans que es trobi una vacuna.

Amb aquest joc es poden experimentar aquells factors que fan que s'escampi una pandèmia. Poc a poc, el nostre microorganisme anirà evolucionant i adquirint noves característiques: des de la pestanya Disease podrem modificar la seva capacitat d'infectar, i les vies de trasmissió. Però vigilant! Si els malalts són massa fàcilment detectables, els països veïns tancaran fronteres, i no els podrem infectar.

Podrem reproduir la pandèmia de la grip porcina a Pandemic 2? Com a mínim, s'hi pot passar una bona estona!

torna-la a tocar, Sam

Alguns de vosaltres encara (em) recordeu aquella gran cançó de la PCR, que a més d'un se'ns va enganxar durant una bona temporada. Ara, després d'uns mesos sense música al blog, la lent torna a cantar de la mà de la gent de Bio-Rad (una vegada més, gràcies pel vídeo, Francesc!). Perquè, per fer una bona PCR, necessites... un enzim:



"Enzim, que faràs avui?
He dit, Enzim, tens ganes de fer ADN?
He dit, Enzim, ensenya'm com t'uneixes,
deixa'm barrejar-te amb alguns primers.

Enzim, és hora de fer una nova cadena.
He dit, Enzim, perquè sé que tu pots.
He dit, Enzim, aquestes lletres també formen la paraula DAN.
Tot el que necessitem per fer que les coses comencin...

És només una mica de GTCA,
és només una mica de GTCA,
Puc fer ADN,
Puc ser una gran estrella,
tu ets la clau de la meva PCR.

Correcte, estic parlant de GCTA,
només una mica de GCTA.
Puc fer algunes cadenes noves,
puc veure totes les meves bandes,*
puc donar el millor que tinc.

Enzyme, you have come a long way
But in my lab, demands are higher today
I said enzyme, now it’s time to go fast
We have got to increase throughput
Enzyme, I think I found what I need
It’s an enzyme, it gives me much higher speed
It goes so fast, when it builds DNA
All we need to get it started…

Enzim, has vingut de molt lluny,
però al meu laboratori, avui encara hi ha més exigència.
He dit, Enzim, ara és moment d'anar ràpid,
hem d'incrementar el rendiment.
Enzim, em penso que he trobat el que necessito,
és un enzim, em dóna molta més velocitat.
Va tan ràpid, quan fa ADN!
Tot el que necessitem per començar...

És només una mica de GTCA,
és només una mica de GTCA,
Puc fer ADN,
Puc arribar a les estrelles,
puc fer les PCR més ràpid.

Correcte, estic parlant de GCTA,
només una mica de GCTA.
Puc fer cadenes més llargues,
puc veure millors bandes,*
puc donar el millor que tinc."

Ah, i a la pàgina de Bio-Rad podreu trobar el making off, les preses falses, i alguna sorpresa més!

*Es refereix a les bandes d'ADN que es veuen en un gel d'agarosa quan ha funcionat la PCR. Però, potser millor que una nota al peu, en faig un post un dia d'aquests, no?

si la ciència de la televisió fos com la ciència real

1. Els assassins en sèrie tindrien temps de sobres per fugir.
- Corre, fes un anàlisi d'ADN amb la PCR d'aquesta mostra!
- Sí, ja, però això em portarà tota la nit.
2. Els agents especials mai serien capaços d'adivinar qui és el dolent.
- Hem reconstruït aquesta imatge a partir d'una foto de quatre píxels.
- Ja, però resulta que això és impossible.
3. Els mites desacreditats no passarien mai el procés de peer-review.
- Què vols dir que un sol punt no és suficient?
- Què és un control?
4. Els robots mai conqueriran el món.
- Fa un segon funcionava!

Un altre còmic genial dels PhD còmics. Això sí, he reconegut CSI, Bones, i els protagonistes habituals dels PhD, però se m'escapa la tercera vinyeta!

paraules de ciència (ficció)

Via menéame he arribat al blog de l'Oxford University Press, concretament a un post que no podia deixar passar: Nou paraules que podries pensar que provenen de la ciència però que realment són de la ciència ficció. Com m'hi podia resistir? Doncs com que no he pogut, aquí us el poso traduït i amb els enllaços remasteritzats i ampliats, en el seu "no particular ordre":

"1. Robòtica. Probablement és la paraula més coneguda com a provinent de la ciència ficció, ja que Isaac Asmiov és famós per (entre moltes altres coses) les seves tres lleis de la robòtica. Tot i això, la incloc perquè és una de les úniques ciències reals que, abans, han aparegut a un relat de ciència ficció (Mentiroso!, 1941). Asmivo també va donar nom a la professió (roboticista) i a l'adjectiu robòtic.

2. Enginyeria genètica. L'altra ciència que rep el nom d'un relat de ciència ficció, en aquest cas la novel·la de Jack Williamson La isla del dragón, que casualment es va publicar el mateix any que Mentiroso!. L'ofici d'enginyer genètic va trigar uns anys més a ser anomenat, aquesta vegada per Poul Anderson.

3. Gravetat zero / zero-g. Una característica que defineix l'espai exterior (sense gravetat artifical, evidentment). El primer ús conegut de "gravetat zero" es de Jack Binder (més conegut per la seva feina com a artista) el 1938, i en realitat es refereix a l'estat sense gravetat del centre del nucli de la Terra. Arthur C.Clarke ens va donar zero-g el 1952, a la seva novel·la Islas en el cielo.

4. Espai profund (deep space). Una altra de les característiques que defineixen l'espai exterior és la seva buidor essencial. En la ciència ficció, aquesta expressió generalment es refereix a una regió d'espai buit entre estrelles o que es troba molt lluny del planeta d'origen. Sembla que aquesta frase va ser encunyada el 1934 per E. E. "Doc" Smith. El seu ús més comú en ciència es refereix a una regió de l'espai fora de l'atmosfera de la Terra.

5. Motor iònic. Un motor iònic és un tipus de motor de nau espaial que crea propulsió emetent partícules carregades en la direcció contrària a aquella en la que vols viatjar. La cita més antiga és de Brave New Words, una vegada més de jack Williamson (The equalizer, 1974). Diverses naus han emprat aquesta tecnologia, des de 1970.

6. Vestit de pressió. Vestit que manté una pressió estable al voltant del seu ocupant; útil tant en l'exploració espaial com en vols a gran alçada. Aquesta és una altra paraula sorgida de la fèrtil ment de E. E. Smith. Curiosament, els seus vestits de pressió anaven folrats, una innovació lamentablement no replicada per la NASA.

7. Virus. És a dir, els virus informàtics. Davis Gerrold (el de Les tribulacions del Tribbles) aparentment va ser el primer a fer l'analogia verbal entre els virus biològics i els programes d'ordinador auto-replicatius, el 1972, en la història “When Harlie Was One.”

8. Cuc. Un altre tipus de programa informàtic auto-replicatiu. El va anomenar el 1975 John Brunner a la seva novel·la El jinete de la honda de shock.

9. Gegant gasós. Un planeta gran, com Júpiter o Neptú, que està compost bàsicament de material gasós. El primer ús conegut d'aquest terme prové d'una història (Plexo Solar) de James Blish; el que és estrany del cas és que la primera vegada que va ser utilitzat va ser en una reedició d'aquesta història, onze anys després de la seva primera publicació. Si això va ser així perquè Blish va concebre el terme en els anys intermitjos o perquè el va llegir en algun altre lloc, o si estava al manuscrit original i va quedar fora en l'edició és impossible de dir a aquestes alçades."

vampirs a Venècia

Zombies, no-morts, vampirs, o enterrats en vida són només alguns exemples de com la frontera entre la vida i la mort és un terreny fèrtil per desfermar la imaginació més macabra i enriquir l'ideari popular.

Moltes de les llegendes que tracten aquests temes es basen en fets molt més terrenals però que, en un moment històric determinat, no eren tan fàcilment explicables com avui dia. La por i el boca-orella, doncs, podien deformar i magnificar la realitat fins crear monstres esgarrifosos i sense escrúpols.

Un d'ells són els vampirs. Hi ha diverses teories que cerquen trobar l'origen del vampirisme i/o del seu exponent més conegut, Dràcula. Entre les primeres destaca la que enllaça els vampirs amb una malaltia de la sang, la porfiria, i que en Dan a explicar molt bé en aquest post.

Avui trec el tema perquè des del twitter del New Scientist m'ha arribat la notícia que a Venècia s'ha trobat la tomba d'un vampir. I encara que sembli un titular sensacionalista, és cert, si més no des del punt de vista de qui va enterrar el cadàver. Segons l'article, l'esquelet del pressumpte vampir (o millor dit, vampira) s'ha descobert en una fossa comuna a l'illa de Lazzaretto que data de 1576, quan la Pesta Negra assolava Europa.

Aparentment durant l'edat Mitjana, davant l'assot d'una plaga mortal i de causa desconeguda, una de les víctimes propiciatòries per carregar amb les culpes foren els vampirs. Això podria ser degut al fet que, un cop mortes, les persones que havien sucumbit a la pesta encara podien escopir sang, fet que, a més, causaria que la mortalla sintroduís a la boca i s'esquincés. Així doncs aquests malvats vampirs, enlloc d'anar a mossegar víctimes com a vampirs decents, pressumptament es dedicaven a mastegar les seves mortalles per escampar la malaltia. Solució? Els enterramorts sembla que ho tenien clar: posar-los un totxo entre les barres. Aquesta és, si més no, l'opinió del Dr. Matteo Borrini, de la Universitat de Florència, que afirma haver trobat el primer vampir del que s'ha pogut fer un anàlisi forense. Una sentència amb la que no està d'acord Peer Moore-Jansen, de la Wichita State University de Kansas, que porta temps desenterrant esquelets similars a Polònia.

En tot cas, sigui o no el primer, ja tenim un nou element que sumar als alls i les estaques quan anem a caçar vampirs: els totxos. Amb la crisi immobiliària, pot ser un nou mercat prometedor pels fabricants!

natura diligent

Ja fa dies que algun insecte impertinent (o més probablement més d'un), s'ha enamorat de la meva sang, i des de mitjans de febrer vaig rascant-me per tot arreu. Això m'ha recordat prematurament uns populars versos de Pere Quart que, de ben petita, la meva tieta em va ensenyar, i que sempre m'han agradat molt.

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

El que no tinc gaire clar és que, a aquestes alçades de l'any, la bèstia que em procura tantes molèsties sigui un mosquit. Normalment, els mosquits -que, per cert, no piquen per alimentar-se si no per enriquir els ous- s'activen durant la primavera i, sobretot, l'estiu. De fet, la causa més comuna de picades a l'hivern acostumen a ser les puces i les paparres (sobretot si es tenen animals, que no és el cas), els polls o alguns àcars. Quin d'ells es deu haver fixat en mi? Cap em quadra gaire!

En qualsevol cas, la mare natura tot sovint és un pèl massa diligent.

serendipia

"En el camp de l'observació l'atzar només afavoreix als esperits preparats."

Louis Pasteur
7 de desembre de 1854
Universitat de Lille

creuar el riu

La manera més senzilla de creuar un riu és utilitzar un pont, sobretot si algú s'ha molestat a construir-lo abans. Els habitants de les terres de l'Ebre, en canvi, eren més originals. Si bé avui en dia aquest riu es pot creuar per 16 ponts, un d'ells romànic, el mètode tradicionalment emprat per assolir l'altra riba era el Pas de Barca.

Els Passos de Barca tenen un funcionament senzill, però enginyós, que aprofita la corrent del riu per desplaçar-se. La barca de pas està formada per dos llaguts que sostenen una plataforma de fusta a la que s'accedeix des d'unes passarel·les mòbils situades a ambdós costats del riu. Una vegada alliberada de les cordes que la subjecten a la passarel·la, la barca és empesa pel corrent. Per tal que aquest no se l'endugui, i que la força de l'aigua l'empenyi lateralment i no riu avall, de la barca de pas en surt un cable metàl.lic, el ramalet, que l'uneix a la gúmena, un cable més gruixut que travessa el riu a una certa alçada de la superfície. A més la barca també té un timó, que permet al barquer guiar-la.


Tanmateix el progrés no perdona, i els Passos de Barca han anat desapareixent. En molts punts s'han construït ponts, que no tenen tan d'encant però són força més pràctics; en altres, com a Flix, el transport s'ha mecanitzat. Aquest cap de setmana, l'atzar m'ha estat favorable, i m'ha permès descobrir de primera mà l'únic Pas de Barca original que encara es conserva i funciona a l'Ebre (i a tot Europa), el de Miravet. Llàstima que la sort no em va arribar per trobar el castell obert!